La crescuda de les opcions de la dreta autoanomenada constitucionalista ha vengut acompanyada d’una ultradreta que fa de la unitat d'Espanya la seva única proposta de govern, tot això des del contrapès del nacionalisme espanyol al creixement de l'independentisme a Catalunya i a allò que ha suposat. Aquesta situació, que pot ser valorada de manera diversa depenent dels sentiments identitaris de qui l’analitza, dona com a resultat un fet per a mi preocupant, i és que aquest partit ultradretà i amb nom de diccionari, però que de la constitució, en el que es refereix a la clàusula d'estat autonòmic, no en respecta ni el principi d'autonomia ni el principi de solidaritat, i que interpreta el principi d'unitat des d'aquella visió supremacista que entén que una determinada llengua i cultura ha de tenir més pes que la resta de llengües i cultures que conformen l'Estat espanyol. I que en el seu relat vol negar que de l'anterior dictadura, una de les herències que va deixar la postguerra fou d'entre cent-mil i dos-cents mil morts per la repressió, segons qui interpreti les dades.

De tot això, el que em sembla preocupant és que es vulgui fer ús de la història per emblanquinar una dictadura obviant el rigor acadèmic per observar els fets des del rigor, i no des de l'admiració al règim franquista, un règim que, en nom de la defensa d’Espanya, fou capaç d'acabar amb la vida de personatges tan importants com Federico Garcia Lorca, que va provocar l'exili de gent com el Premi Nobel de medicina Severo Ochoa i d’escriptors i poetes com Luís Cernuda, Rafael Alberti i Juan Ramón Jiménez; que va practicar la censura amb la prohibició, entre d'altres, d'obres d'autors com Jardiel Poncela, Alfonso Paso, Alfonso Sastre i molts d'altres. Així el cinema i el teatre patiren una doble censura: la civil i l’eclesiàstica. Acompanyat això de la prohibició de partits polítics i sindicats, en virtut de la llei de responsabilitats polítiques, on es va establir una repressió econòmica a aquells que el règim considerava culpables del que anomenaven “subversión roja”. A més d'aplicar la repressió lingüística a aquelles llengües diferents del castellà, fet que aquest partit ultradretà, al qual veuen com a possible soci de coalició tant el Partit Popular com Ciudadanos, recupera com a proposta de govern en el seu programa, que a l'article 6 per exemple ens diu que s'ha de transformar “El estado autonómico en un estado de derecho unitario”, molt a l'estil del “una grande y libre”.

Podríem allargar molt en aspectes referits a relats que miren de negar uns fets que han marcat la història recent de l'Estat espanyol, però sí que consider important que, en moments com aquests, la memòria històrica guardada en arxius i explicada pels estudiosos d’aquesta època hauria de ser l’altaveu que expliqui els fets a la ciutadania, i que en cap cas aquests relats siguin construïts pels nostàlgics de la repressió i contraris al lliure pensament que volen que aquesta terra pertanyi a aquells que fan de la imposició i de la coerció la forma de control de la societat.