Feia bastant de temps que no trepitjava  una església amb comptes de complir amb el manament de santificar els diumenges i festes de guardar. Però com que un altre manament  parla d’anar, almanco una vegada a l’any, a confessar i combregar, vaig decidir que aniria a Matines de Nadal i ja tendria l’expedient cobert.

Una veïnada molt devota em digué que per poder anar a combregar abans havia de professar l’acte de la penitència. Li vaig haver de demanar si es tractava, l’acte que em recomanava, d’un nou sagrament. Toixarrut de mi!  Idò no!  Allò era la confessió tradicional. Ah, bé!, li vaig dir, això és el que volia saber… Em digué que a Cala Rajada, el dijous abans de Nadal  confessaven  i, arribat el dia,  allà vaig ser. Una vegada haver cercat per dins el temple els mòduls destinats a confessionari, no en vaig trobar cap. Una senyora em va tranquil·litzar, em digué que esperàs perquè començaria la “celebració penitencial “, i vaig recordar el que m’havia dit la devota veïnada.

Quan el capellà va iniciar la funció, comentà que fins aleshores, en aquest poble,  s’havien fet errades a l’hora d’administrar el sagrament penitencial. Que no era suficient rebre la benedicció comunitària del celebrant per a netejar les consciències dels  fidels, sinó que havien de desfilar, un rere l’altre, a confessar els pecats, individualment, a qualsevol dels dos sacerdots allí presents. Un servidor es va atracar al capellà, no exempt d’un cert temor, ja que no aconseguia  embastar la llisteta de faltes i pecadets que el meu interior agombolava. Per fortuna, el capellà que em va tocar em digué que si jo considerava no haver fet un pecat molt gros, no era necessari  dir la tirallonga de faltes o malifetes que portava  dins la meva consciència. Em digué que podia anar-me’n en pau i que esperàs la benedicció final del rector.

En Pep i na Francisca, veïns del poble, quan varen sentir que havien de  passar comptes amb el capellà, no volgueren anar a confessar-se. Esbrinaven ambdós – molt compungits, això sí!-- que si per espai de quasi deu anys aquest acte de la penitència no havia inclòs passar pel sedàs del capellà  (ara vaig entendre el rector quan digué que havíem anat errats, en aquest poble, en matèria confessional, que no sé si és la paraula exacta) idò, na Xisca i en Pep, pensaven, si les penitències d’aquests darrers anys no havien estat valedores, s’haurien condemnat?  Vaja un maldecap, Senyor! Quin problema de consciència els havia creat el senyor rector!  I partiren cap a ca seva…

Manco mal que jo vaig tenir la paciència d’esperar que em posassin la penitència i m’administrassin la benedicció final, ja que, si no hagués fet això, de cap manera hauria tingut coratge d’anar a combregar, després de tant de temps, a la missa de Matines, on sí que hi vaig veure en Pep i na Francisca, que també hi anaren  ¿?  I un es fa creus (mai més ben dit) demanant-se quan i com s’havia confessat aquesta gentada que, a les Matines, s’atracava a rebre l’hòstia? Déu ens agafi confessats a tots…. Amén!    

Feligrès reinsertat