Dijous 13 de desembre a les 8 i pocs minuts del matí, la Costa d’en Capet va ser testimoni de l’embat verbal d’una persona conductora d’un cotxe blanc a un ciclista, convenientment vestit de groc.

Benvolguda persona conductora d’automòbil:

T’escric aquesta carta després de reflexionar molt els teus arguments. Ho faig ara que encara puc, perquè si m’arribes a trobar uns metres més amunt i jo, en comptes d’anar amb una bicicleta elèctrica a uns 15 km/h, hagués anat amb una altra bicicleta sense motor a una velocitat de 3 km/h, sent optimista, des de davall del teu cotxe potser ja no et podria escriure.

Argumentes que no m’he de creure que els carrers són només de les bicicletes, que també ho són dels cotxes. Argumentes que vas a 30 km/h, que tens dret a anar a 40km/h i, per rematar aquests... comentaris, dius que no pots anar més a poc a poc. Em convides a apartar-me del teu camí simplement perquè vaig a una velocitat que tu no saps mantenir conduint el teu vehicle motoritzat i m’increpes per aquest motiu.

Entenc, per la manera com m’has increpat, que et trobaves en un estat empès per una situació estressant. No m’ha semblat que fos res greu referent a la salut perquè no t’hauries aturat. Comprenc, per això, que la teva reacció és fruit d’una situació que t’ha superat. Com sóc mal fisonomista, no puc recordar ni quina cara tens. Només m’he fixat en el color del petit vehicle i un rètol que anava al darrera, sota el vidre. Però m’agradaria que tinguessis ocasió de llegir i, si vols, respondre, aquesta carta.

En primer lloc, penso que els carrers no són dels vehicles. Ni del teu cotxe ni de la meva bicicleta. La meva bici no és propietària ni de la seva ombra, el teu cotxe no hauria de ser-ho, tampoc. Els carrers són dels ciutadans, grup del qual en formem part tu i jo, però no exclusivament, sinó inclusivament. També són dels veïns que van a peu, com la persona gran que hi viu i que podria estar creuant el carrer quan el teu vehicle no podia anar més a poc a poc, en una rampa amb molt mala visibilitat on, al meu parer, s’hauria de circular en segona marxa per poder anar a uns 20 km/h i tenir capacitat de reacció.

I si, enlloc d’un ciclista, hagueres trobat el tractor d’un altre veí, circulant més lentament que jo? O un camió aturat que no podia passar per la cua de vehicles que es trobava davant seu?

Abans de ciclista, em considero ésser humà. D’acord, de vegades sóc una mica animal, però crec que això li passa a qualsevol. Dijous, però, he respost en plenitud de facultats humanes, no animals. Veuràs per què: quan he sentit que tocaves el clàxon per superar l’altra ciclista que venia darrere meu, jo ja em trobava abordant la rampa de la Costa d’en Capet. He vist que hi havia un vehicle estacionat a l’esquerra i jo ja anava prou a la meva dreta quan he sentit que t’apropaves. La distància obligatòria que hauria d’haver entre el teu vehicle i el meu hauria de ser de, mínim, 1 metre, cosa que no podries respectar si no passaves per damunt del vehicle estacionat. El gest que t’he fet amb la mà esquerra per indicar-te que reduïssis velocitat ha estat per prevenció. Podies passar per damunt del meu cos o xocar contra el vehicle aturat. Lògicament, no contemplo cap de les opcions que, imagino, deuen haver passat pel teu cap: que es desintegri el ciclista, que pitgi el botó “híper-espacio” o que es llenci damunt la vorera i, en tots els casos, surti del teu camí.

Els humans, en entrar dins un vehicle de motor i posar-nos al volant, sovint experimentem una transformació que anul·la la valoració de tercers en qualitat de persones o animals. Sí, persona conductora d’un petit vehicle blanc a les 8 i pocs minuts del matí de dijous 13... A mi també m’emprenyen els grups de ciclistes a la carretera quan tinc pressa; també em molesta, i molt, arribar tard; fins i tot em molesta circular darrere d’algú que condueix a sotragades, quan ara va a 60 i ara va a 100 km/h, sense que jo pugui entendre la causa dels seus canvis de velocitat perquè no són els propis de la carretera. Però encara em molesta més saber que aquesta situació que ens genera estrès la rebem imposada de l’entorn i, la majoria de les vegades, ni la sabem gestionar ni en coneixem els motius. Simplement, perquè anem massa ràpid i no ens aturem a reflexionar i demanar-nos per què. La resposta no és en el vent, com deia Bob Dylan, sinó en el temps i en la quantitat d’activitats que volem fer per minut.

Casualitats de la vida, en acabar d’escriure aquesta carta passa lentament un carretó tirat per un cavall, per on, suposadament, “tens dret” a anar a 40 km/h. S’ha de prohibir que els ciutadans a peu, els animals i altres éssers hi circulin a menys de 40km/h?  

Si has arribat tard allà on anaves, espero que no t’hagi generat un conflicte irreparable i que no sigui pel temps que t’has aturat a increpar-me.

Desitjo també que tinguis un bon dia.