En el “Diari de Balears” hi aparegué la notícia que el Consistori farà una important inversió en la construcció d’un nou edifici municipal, en el mateix lloc de l’actual, després que l’equip governant escampàs als quatre vents que la seva política es basaria en el dia a dia, a resoldre els problemes quotidians de la ciutadania i en la conservació de les infraestructures existents; a més de dir que les arques municipals es troben buides.

Una vegada més, una corporació municipal és víctima d’un sistema de finançament que la ferma de peus i mans a l’hora de debatre i planificar les  despeses i inversions locals.

Vegem unes quantes xifres que ens permetran entendre millor la situació: La despesa pública local és de 1.050 € per habitant a Espanya, mentre que al conjunt de la Unió Europea/15 arriba als 2.600. El 13% del total de la despesa de l’Estat espanyol la fan els municipis, a la Unió Europea/15 el percentatge és del  22%. El finançament amb recursos propis dels ajuntaments espanyols és del 50%, a la UE/15 del 35%; dit per pasiva, les administracions locals reben d’altres sectors públics un 35% dels diners que manegen, mentre que a la EU/15 els cau un 44%. I per no marejar el lector, acabarem dient que la despesa no obligatòria dels municipis espanyols ronda el 30% del total pressupostat.

No és cap novetat dir que l’organització pressupostària dels ens locals és enreputada. D’una banda reben una forta pressió de la ciutadania perquè li resolguin els problemes, donat que és la part de l’Estat que te més a prop, i ja hem llegit que el sobrecost que els ajuntaments destinen a cobrir partides sobre les quals no tenen competències ni obligació de dotar-les suposa un 30% del total del pressupost.

D’altra banda, estan infradotats i dins un cercle endimoniat. Als estats federals (a la pràctica, l’espanyol-autonòmic no es distingeix gaire d’aquests) el poder local és més dèbil que als estats centralistes, en no haver-hi un estament intermedi, i aquí el fet s’ha agreujat en crear “ex novo” les autonomies, deixant els ajuntaments com a parents pobres.

Encara més, la feblesa del poder local és inversament proporcional al poder dels polítics i partits que juguen la lliga autonòmica i nacional, en disposar aquests de dotacions pressupostàries que els regidors han d’anar a pidolar i que reparteixen en funció d’interessos aliens als de la població. Això crea una estructura de clientela que degrada la democràcia. De fet, no se n’avergonyeixen gens, els polítics, de demanar el vot amb l’argument que, si l’obtenen, a canvi ens faran arribar doblers. L’interès per millorar la situació per part del polítics és retòrica, ja que els causaria una pèrdua de poder (algú es creu això de les llistes municipals obertes?).

I, per afegitó, l’estructura financera local és en gran part obsoleta. S’han de suprimir imposts i taxes i se n’han de crear de nous, adequats als temps que corren (per exemple, en la imposició mediambiental, que afavorís determinades conductes i actuacions que a la vegada garantissin la sostenibilitat, hi ha  camp obert), s’ha d’assegurar per llei la participació incondicionada en els ingressos de les administracions central i autonòmica, etc.

De moment, el que es fa és recórrer a les conselleries demanant almoina i aprofitant el que caigui, donar les gràcies, fer capades, i a la democràcia ja la millorarem en una altra ocasió.