Desconeixem si un mitjà de comunicació com Cap Vermell té prohibit emprar les paraules màgiques del diccionari blau fosc, tirant a negre, de la reial acadèmia de la llengua electoral central. Per si de cas, direm que ens agradaria que els pèsols el·líptics rodessin costa amunt, en sentit est-nord-est, sense les traves imposades per les forquetes que miren de punxar-los, dia sí i dia també, en un plat de llauna abonyegada, socarrimat, de ranci aspecte i dubtosa higiene.

Hi ha uns quants pèsols banyats en un elixir que fa que cap cobert els pugui atrapar i han sortit del plat. El seu revestiment crea una pàtina de protecció que es fondria tot d’una en el moment que tinguessin la mala sort de caure rodant dins el plat.

Hi ha qui diu que aquesta vintena de pèsols, mal comptats, són els causants que les patates, les mongetes i altres verdures hagin provocat el tall de digestió dels comensals. Diuen, les llengües que volen cruspir-se’ls, que la putrefacció ve de les petites boletes rodones, capaces de contaminar... tota una patata i un bon tall de ceba! Però ¿no saben que la patata té el seu gust, la ceba en té un altre i que juntes, amb la resta de verdures i llegums, construeixen una massa saborosa que esclata contra el paladar, omplint les vies respiratòries d’unes magnífiques aromes, evocant sensacions peculiars mentre provoquen delit? És clar que no hi pot faltar un raig d’oli per acabar de donar el toc a una bona escudella. Bé, si parlem d’un bon cocido, no hi canviaríem ni un punt ni una coma. Però quan algú ha menjat una escudella i el seu caparró insisteix a voler crear la sensació que allò és un cocido, o a l’inrevés, l’agror de la contrarietat prou que podria provocar-li un tall de digestió. I amb mal de panxa, ja se sap: costa d’encertar els pèsols.

Tant de bo els comensals es recuperin aviat de les seves gastritis: l’atmosfera tornaria a ser respirable i la cuina nacional podria tornar als concursos habituals.