Tot i que el dissabte dia 3 ja hi va haver alguns actes, va ser el diumenge dia 4 que les Festes del Carme es vestiren de llarg i partiren a córrer, fins dia 16. I, com cada any, fidels a la tradició, els organitzadors ens proposaren el pregó com a primer acte formal, el del sus. Un pregó que, en aquesta ocasió, ens oferí Francesc Pons Vinent "Quiquet", en la línia dels darrers anys, de donar la paraula a la gent major del moll, i que podeu trobar una mica més avall.
En "Quiquet" ens regalà una peça plena de sentiment i farcida de records, el sentiment i els records de tota una vida de treballar a la mar. Aquest veterà del nostre moll, als  83 any es troba en plena forma, farcit de lucidesa, i el seu discurs ens va emocionar a tots. Passà revista a la seva arribada a Cala Rajada, acabat de casar, i va discórrer fins a un present que ens va voler pintar amb el color de l'esperança. En definitiva, una bella peça que el públic va agrair amb una llarga ovació.

Tot seguit, i com també és costum, la Coral s'Alzinar hi posà la música, i hem de reconèixer que els cantaires dirigits per Elionor Gómez-Quintero ens oferiren un d'aquells concerts que també s'agraeixen.



El grup, perfectament ajustat, ens regalà un repertori perfecte per a l'ocasió, del qual  en podem destacar cadascuna de les interpretacions, totes elles de magnífic nivell: Ave Maria (Gounod), Pavane (Fauré), Havanera de Carmen (Bizet), Brindis de La Traviata (Verdi)...



























I aquí teniu el pregó del patró "Quiquet", com us havíem dit:

PREGÓ DEL CARME 2010

Bon vespre a tothom.

Sa primera cosa que vull fer és donar ses gràcies a sa Confraria de Pescadors per haver confiat en mi per ser es pregoner de ses Festes del Carme d’enguany. Aquest és un honor que no meresc i que segurament me fan per sa meva edat i per haver passat tota sa meva vida per damunt es moll o embarcat. Fora d’aquests mèrits, no en tenc cap altre, i tot lo que vos pugui contar serà un rosari de records meus, sense gens d’importància.

En segon lloc, m’heu de perdonar per haver partit a xerrar sense presentar-me. Alguns per ventura em coneixeu, però segurament també n’hi ha més d’un que no sap jo qui som. És ben natural, perquè només som un pescador jubilat, un pescador vell que he passat més hores a la mar que en terra. Així que és normal que molts no em conegueu.

Per això, antes de continuar, vos he de dir que es meu nom  és Francesc Pons Vinent, però que si em voleu trobar heu de demanar p’en Quiquet. Per aquest nom em coneixen i per aquest nom responc, que és sa forma més corrent a Menorca. Perquè, per si qualcú tampoc no ho sap, jo vaig néixer a Ciutadella, d’això ja fa bona estona. Va ser l’any 1926, dia 28 de setembre, i per tant han passat més de 83 anys des que vaig venir en el  món. I vaig venir en el món en un temps ple de dificultats i de pobresa. Ara patim una crisi econòmica molt gran, és cert, però vos puc assegurar que no és res devora lo que va suposar, a ca nostra, tirar endavant una família on fórem 16 germans. Sí, ho heu entès bé: 16 germans. Em podeu creure si vos dic que no era bo de fer alçar es cap.

Quan va arribar s’hora, això era l’any 1951, em vaig casar amb na Juanita Triay, que per sort ha estat tota sa vida en es meu costat. Ben aviat vàrem tenir una filla, na Feny. En aquells moments, Mallorca era com una esperança per trobar una vida millor. Jo aquí ja hi tenia germans: n’Àngela, casada amb en Colau Nadal, i en Pasqual, que era es sabater de Capdepera. Estic parlant de l’any 1952, que va ser quan es cunyat Colau em va dir per venir a pescar amb ell.

Però, com podia partir cap a Cala Rajada? Jo ja tenia una família. Na Feny només tenia quatre mesos! Mos trobàvem en es mes de gener i m’havia de decidir, antes de començar sa temporada de llagosta. Finalment, ja deveu suposar quina va ser sa decisió. Vaig venir.

Sa primera idea era passar un estiu per aquí i vaig venir tot sol. Me’n vaig anar a viure a ca sa germana i em vaig embarcar amb “Los Ángeles”, es llaüt d’es cunyat Colau. Es seu germà Toni i en Marc de n’Àngela “Barona”, completaven sa barcada. I dic que vaig venir tot sol, però tot sol només hi vaig estar un parell de mesos, perquè en es mes d’abril ja tenia amb jo sa dona i sa filla. I cap a ca sa germana falta gent! I aquella eixida que havia de durar un estiu, fa 58 anys que dura. Ja em direu!

Després d’aquell primer estiu, cercàrem on estar, una casa per noltros, i mos n’anàrem a viure a sa part de darrere de ca ses Climentones, on hi havia una petita vivenda, suficient, que mos va anar com anell al dit. Així mateix hi vàrem estar 10 anys. Després vàrem estar un grapat d’anys més a una casa d’es carrer Miquel Garau, fins que finalment mos n’anàrem a ses cases d’es pescadors, on ja fa 38 anys que vivim. A la fi teníem una casa nostra!

Encara no feia tres mesos que pescava amb en Colau, i un dia ell va haver de quedar en terra, per feines, i jo vaig sortir de patró. Vaig trobar totes ses fileres de nanses, i això va ser una gran satisfacció, perquè li vaig demostrar que podia confiar en jo. Després, ja a l’any 1956, en Colau i es seu germà Andreu, i qualcú més, crec que en Juanito Morey, varen comprar una barca del bou, la “Joven Emilia”, no gaire més grossa que un llaüt. Vaig anar a Palma a cercar-la, perquè jo tenia papers de motorista. A més d’en Colau i n’Andreu, també hi va venir en Jeroni Sureda, es gendre de n’Andreu. Jo després ja vaig quedar de patró de “Los Ángeles”.

Aquells primers anys, ses coses no eren fàcils, tampoc a Mallorca. Es hiverns eren llargs, i jo em dedicava a fer sa nostra armada de nanses. Un any vaig fer sa nostra, sa d’en Biel Barruà i sa d’en Pere Murta. I encara no hi valia. En sis anys vaig tenir quatre fills. En Quiquet, per decisió de na Juanita, va néixer a Ciutadella, però en Joan i n’Antònia ja nasqueren a Cala Rajada. Ja dic, no sobrava res, però sempre mos ne sortírem. Record sa paciència i sa comprensió de l’amo en Pere Antoni Moliner, l’amo de sa botiga on anàvem a comprar. Mai va tenir un no i mos va fiar sempre que va fer falta, perquè ell sabia que noltros tampoc no li fallàvem i que pagàvem tot d’una que podíem. Es va portar molt bé, l’amo en Pere Antoni. Era molt bona persona. Es poble era petit, i tos mos ajudàvem.

Era un poble petit, com dic, però més gran de com el recordava d’infant. Antes de sa Guerra hi vaig venir, no sé per què, amb mon pare, i encara me’n record que vàrem dinar a una fonda que hi havia  allà on ara hi ha sa botiga de can Xisquet. Molts d’anys després vaig sebre que l’amo d’aquell fonda on un dia vaig dinar era en Pere Andreu Fuster, un d’es primers pescadors de Cala Rajada.

Jo aquí tot d’una m’hi vaig trobar bé, i na Juanita igualment. Mos vàrem sentir molt ben acollits, com uns més d’es poble, i amb vuit dies ja coneixíem tothom, de manera que aviat vaig tenir clar que era difícil que mos ne tornàssim a Menorca. Record que sa primera vegada que pujàrem a Capdepera, a veure es meu germà Pasqual, quan tornàvem i miràrem cap a la mar, mig embadalits, sa meva dona va dir: “Quiquet, crec que mos haurem de quedar aquí”. De manera que si tenia qualque dubte, allà s’esvaí del tot.

Com he dit, tota sa meva vida de treballador l’he feta a la mar. De “Los Ángeles”, sa primera barca que vaig menar, vaig passar a sa primera barca del bou amb què vaig anar embarcat, el “Rafelet”, com a segon patró de l’amo en Salvador “Talaia”.  Acte seguit, un any i mig amb una barca nova, el “Cala Agulla”, ja com a patró, i després un any i mig més amb la “Marisita”, també com a patró.  Finalment, vaig passar a menar la “Rosa Mestre”, i en aquest cas ja va ser fins a sa jubilació, que es va produir l’any 1988.

Aquella Cala Rajada de quan venguérem per primera vegada, no té res que veure amb sa d’avui en dia. Hi havia s’hotel “Cas Bombu” i sa Residència “de Educación y Descanso”, a s’edifici que havia estat s’hotel “Castellet”. I poca cosa més. Ses cases d’es poble acabaven  a ca l’amo en Joan Castus, per un costat, i per devers es forn de can Bloch, per s’altre. Ses cases tenien es portal obert tot lo dia, i de nit eren pocs es que tancaven amb clau. Hi havia poca cosa que mos poguessin prendre, i a més tothom es fiava de tothom.

Ja veis que no tenc grans històries per contar. Casi tot lo que fet, en aquesta vida, ha estat pescar, pescar i pescar.  Aquest és un ofici que, sobre tot quan jo vaig començar, era molt dur, però també he de dir que m’ha agradat molt. Sortir a pescar, cada dia és com una aventura, no saps mai com anirà, si es temps canviarà o si agafaràs peix o no. No pots perdre mai s’il·lusió, encara que a vegades no vagi bé, i es temps només te’l pots mirar de coa d’ull. A tots es que mos hem dedicat a aquest ofici, i a tots es que s’hi dediquen encara ara, es temps mos ha donat més duna pallissa. Tots, més d’una vegada, mos hem trobat estrets, però sabem que això és part de sa feina.

Me’n record d’una vegada, amb el “Cala Agulla”, que un dissabte, a primera hora d’es capvespre, anàrem a llevar amb una bona mestralada. Feia mal envestir cap a Mallorca, però teníem es jornal fet i no podíem guardar sa gamba fins es dimarts, de cap de ses maneres. Així que, cap a Cala Rajada s’ha dit. Vàrem estar devers 11 hores, per travessar es Canal. No hi havia cap rialla, però vàrem fer correu. En Pedro Lareu, en Pep i en Miquel Galió, en Perico Llevates, en Jaume “es Sord”, en Biel Barruà i jo mateix érem sa barcada. En Miquelet Galió, al cel sia, era molt valent, sempre donava ànims. Després també el vaig tenir a la “Rosa Mestre”. Es seu germà Pep, d’aquella eixida es va desembarcar.

Una altra vegada, vàrem haver de dur sa barca a Alcúdia. Això ho fèiem sempre que hi havia llevantada, perquè a Cala Rajada, antes de fer es moll nou, no s’hi podia estar. Idò quan va començar a mancar, l’amo en Tomeu Puig em va dir d’anar a cercar sa barca una altra vegada, però jo li vaig dir que encara hi havia molta mar i que faria molt mal entrar en es moll. Però res, ell va insistir i partírem, i de camí cap aquí ja mos atupà de valent, però lo més fotut va ser quan vàrem haver d’entrar en es moll. Ho passàrem molt malament. L’amo en Tomeu se’n penedia, però ja hi érem. Afortunadament, no passà res de nou, a part d’es susto.

He dir, també, que a la mar, sempre que vaig necessitar ajuda, en vaig trobar, i en vaig oferir sempre que me varen necessitar. Tenir avaria era bo fer, en aquells anys, i mos havíem de donar ses mans. En certa ocasió vàrem perdre ses pales –bé, no les perdérem, perquè quedaren enganxades en el contracodast–, i per tant, sense poder fer cap maniobra. Teníem tot s’ormeig a la mar: bou, cable, portes, malletes. Érem a sa pesquera de Maó i el gregal començava a refrescar. Vaig cridar per sa ràdio i tot d’una em contestaren en Miquel Blancus i en Perico Fuster, que eren per Formentor, molt enfora, però no ho dubtaren gens ni mica, anaren a llevar, varen venir, llevaren es meu ormeig  i em remolcaren fins a Cala Rajada, amb mal temps. Dic això perquè sapigueu que aquestes coses, entre noltros, eren habituals, eren es nostro pa de cada dia, però també vull dir que sempre n’hi havia de més predisposats, que mai feien es sord i sempre que els necessitaves els trobaves, de sa mateixa manera que jo també procurava que em trobassin si m’ho demanaven.

Però, en general, sa meva feina em va donar més alegries que disgusts. M’agradava pescar i, sobretot en es primers temps de ser a Cala Rajada, la mar encara era molt generosa. Quan començàrem a pescar sa gamba, anar a llevar moltes vegades era com una festa. Amb el “Rafalet”, un dia férem una tirada que hi va haver 42 caixons de gamba (29 de grossa i 13 de petita), i eren aquells caixons de fusta, que omplíem ben plens i pesaven 10 quilos cada un. Sa grossa la férem a 25 pessetes, i sa petita a 12. Avui en dia, no sé ni calcular lo que valdria.

Vaig viure tota s’evolució de sa pesca a Cala Rajada. Vàrem passar d’una manera de pescar totalment artesanal, amb barques petites i amb poc motor, a una manera industrial, amb devers 13 barques del bou i amb motors cada vegada més grossos. Això, ses nostres poques pesqueres ho començaren a notar, no donaven per tant, i de sa mateixa manera que sa flota havia crescut molt (massa, segurament) va començar a disminuir. Potser, durant uns anys, mos pensàrem que la mar no tenia fi i que en trauríem tot lo que volguéssim, però la mar també té ses seves regles. Davant sa davallada de captures, es començaren a posar restriccions: malles més clares, menos hores de feina, menos dies de sortida... Sa pesca va entrar en una crisi i es moll de Cala Rajada es va despoblar.

Per sort, crec que avui ses coses es fan millor i que, així com ho duen, sa pesca té futur. Sa creació de sa Reserva Marina també hi pot ajudar molt. Ses tres barques del bou que ara tenim, veig que es poden defensar, i ses barques petites, si se respecta es cicle de sa vida de la mar, també podran sobreviure. Ara la mar es coneix millor i ja se sap que no se’n pot abusar. Es joves mariners de Cala Rajada, es responsables de sa Confraria, han posat messions perquè es seus fills puguin continuar pescant, si surten pescadors, i això és d’agrair.

Ja vos he contat que tenc quatre fills. I també vos he contat que, des d’es primer dia, na Juanita i jo vàrem tenir clar que aquí era ca nostra. No he renegat mai de Ciutadella, però a Cala Rajada hi he viscut 58 anys d’es 83 que tenc, i aquí segurament moriré. Estic content i orgullós de veure que ses arrels que sembràrem en aquest poble han donar bons fruits: na Juanita i jo tenim 8 néts i 4 besnéts, hereus d’es nostres llinatges: Pons i Triay. Què més podem demanar?

Un any més, anam a començar ses Festes del Carme, ses millors festes del món, perquè són ses nostres. De manera que cap en es moll manca gent! Es mariners fan una pomada molt bona, diuen que tan bona com sa de Ciutadella, i tots l’hem d’anar a tastar. Vos desitj de tot cor que aquests dies disfruteu molt i que, encara que sigui per uns moments, mos poguem oblidar de sa maleïda crisi. Molts d’anys a tots! Visca ses Festes del Carme!

Francesc Pons Vinent