El passat dissabte, dia 30, Joventuts Musicals de Capdepera havia convocat assemblea general, i la convocatòria no oferia dubtes: l’agrupació es troba a frec de la desaparició.  Causes? Distintes i totes ben comprensibles: cansament d’anys d’estar-ne al capdavant, excessiva responsabilitat, manca de suport, responsabilitats laborals i familiars... En tot cas, el problema no seria econòmic.

Hem assistit, en els darrers temps, a les convocatòries de la junta de JJMM, i sempre n’hem sortit amb la sensació d’una certa soledat per part d’aquest grup de dones que n’estan al capdavant. Els socis sempre s’ho han mirat d’enfora i unes poques persones, ara encapçalades per Elvira Dalmau, han hagut d’estirar del carro amb molt poc suport i recolzament. I organitzar un esdeveniment com les Serenates no és cap broma. Són 22 anys, que es diu aviat, en els quals s’ha assolit un alt prestigi, a força de constància i de fer les coses amb coneixement de causa. Pels jardins de sa Torre Cega hi ha desfilat figures de relleu mundial i hi hem pogut escoltar concerts vertaderament memorables.

Ara, tot això se’n podria anar en orris. Tampoc en aquesta ocasió, malgrat el dramàtic SOS llançat, no hi ha hagut resposta. La fotografia ho il·lustra perfectament. La junta té en marxa ja l’edició 2010 de les Serenates, i aquestes es faran gairebé amb tota seguretat. Però una vegada abaixat el teló del darrer concert, si tot segueix igual, les responsables de la junta pensen comunicar a l’Ajuntament la dissolució del grup.

S’ha de dir que les institucions no sempre tracten els grups com JJMM amb la deferència que es mereix qui fa feina per al poble amb tanta generositat. Per no dir que, a vegades, són tractats simplement com pidolaires que demanen ajuda per a benefici personal. I això tampoc no encoratja gens ni mica.

En fi, que la cosa pinta malament. Nosaltres volem ser optimistes fins que no es consumi la desaparició de les Serenates d’Estiu. Volem aferrar-nos a un bri d’esperança i pensar que sorgirà un grup de persones disposades a agafar el relleu. Perquè si no fos així, s’apagaria el llum d’un dels fets culturals més importants del nostre poble en tot el segle XX. I això seria una vertadera llàstima.