PRESSUPOSTS MUNICIPALS - Primera part
(Exercicis d’economia-ficció)

El muntant dels pressuposts municipals des de l’any 2000 fins al 2007 s’ha incrementat un 54,7%,  una mitja incremental interanual del 6,7%; l’any 2008 ho feu un 155,3% sobre l’any anterior i els aprovats, a empentes i rodolons, corresponents a l’exercici 2009, suposen una baixada del 52,5% sobre l’any anterior i un augment del 21,1% sobre el 2007.

Basta fer una ullada a la gràfica per adonar-se que els pressuposts del 2009 vénen condicionats pels de l’any 2008. Després d’uns anys de creixements moderadíssims dels pressuposts, el de l’any  2007 s’incrementa un 18,1% i el del 2008 ja s’enfila fins als 37.502.212,14 €.

Des del caire dels ingressos corrents, les diferències que expliquen la singularitat de l’any 2008 són: Els Imposts Directes amb un augment del 15,8% a la partida d’Ibi urbà i del 284,6% en la recaptació de l’Iae. L’augment de les taxes de fems amb un 15,6% i l’aparició de les Contribucions Especials per a sufragar infraestructures bàsiques. L’augment del 10,6% de la cessió de Tributs de l’Estat i l’arribada d’una subvenció per a les escoletes. Tot i així, es calcula una baixada del 6.7% del Impost Indirecte sobre la construcció i d’un 33,3% en les llicències urbanístiques.

Pel que fa als ingressos de capital, es pressuposten subvencions per valor d’1.939.000 € i la venda de solars a la costa de Canyamel per valor de 2.500.000 €. A més, se sol·liciten préstecs per un muntant de 9.171.838.52 €.

Les inversions a l’any 2007 foren d’1.189.975.40 €, l’increment al 2008 és del 1.739 %, una decisió política que no deixa de sorprendre i tenir conseqüències. La primera sospita és que s’inflaren els ingressos per a quadrar el pressupost i el darrer que tanqui la porta i carregui amb el dèficit. Preveure que es vendran solars que no disposen d’equipaments, per valor de 2.500.000 €, és molt pressuposar, igualment  esperar increments en l’Iae per valor de 370.000 €  en any de crisi no s’embla gaire realista i, en qualsevol cas, són decisions poc prudents, mancades de rigor i que fan dubtar de l’eficàcia dels pressuposts com a eina de política econòmica municipal. La segona és que aquestes inversions no semblen formar part d’un pla integral de futur del municipi que, si algun dia es projectàs, es veuria condicionat per les inversions actuals, donant més arguments encara als qui destaquen la baixa rendibilitat de les inversions públiques i proposen la solució del mini-Estat. Estam on sempre, improvisant sobre la marxa.

Més enllà dels llocs comuns (economia sostenible, polítiques mediambientals, respecte a la natura, importància estratègica dels intangibles i de les inversions “silencioses”, aplicació de noves tècniques informàtiques a la millora de l’administració i gestió pública, etc.), tots els polítics tenen en el seu imaginari la idea que l’administració municipal és un petit Ministeri de Foment Primoriverista i si no,  fixau-vos com totes les inversions són obra pública, més enllà de la qual, en el pensament dels polítics, s’obre un ample i vastíssim desert del no-res.