Imprimeix
Categoria: Plaça del sitjar
Vist: 384

El caire poètic de l’escrit de Blancaflor conjuga amb la seva caracterització de la gent cala-rajadera

 

Primerament, arriba a les meves mans aquesta pàgina gràcies a l’amo Antoni Flaquer “Coix”, titulada CALA-RATJADA, la descripció és un quadre costumista del lloc. El dia és clar i hi ha una bellesa inusitada sobre la mar, il·luminades les ones argentades. És curiós l’enramada que hi ha sobre les cases, que ja era típic en aquella època. A cases com a cas Bombu ja els hi feien per poder estar a recer i fugir del sol. Parlam de dia 10 d’octubre de 1929. No s’ha d’oblidar que el desenari s’escriu sota la capçalera de Déu i patria. D’altra banda, és encomiable la tasca de digitalització de la revista Llevant, duia a terme per part de l’arxiu de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Seguidament, la nostàlgia també hi és en el quadre amb la mirada posada en la gent gran, que descansa a la vora del mar, amb les lluites coratjoses contra el mal temps. Els temporals fan recordar allò de la mar fa forat i tapa, amb la prudència temerosa dels pescadors i la gent marinera. Aquests són retratats en l’article “amb un trinchet a la mà i la llançadora en l’altra adoben els esvorancs i passen els dits dels peus entre les malles”, són dibuixats amb la mirada atrevida i de conversa brusca. Tal vegada, la descripció no fa del tot justícia amb el tarannà mariner, perquè aquest es caracteritza precisament pel seu bon cor i la seva bonhomia. La meva padrina conta que el mariner és el més bon al·lot que hi ha, així que el tòpic del mariner bast i malhumorat no sempre es correspon amb la realitat.

Clica per llegir la notícia original
Després, crida l’atenció el llenguatge de l’article, encara no del tot normalitzat, i és que s’ha de pensar que la gramàtica de Pompeu Fabra data de l’any 1932. Així i tot, l’escrit en català gaudeix de bona salut, tot i que també hi ha algunes faltes d’ortografia. És curiosa la descripció plena de detalls de l’ambient al carrer i del cafè “ple d’homos que juguen” També la descripció d’un al·lot hi apareix amb un episodi on es relata la pesca d’un pop. Aquesta és l’anècdota que serveix a l’autora per rompre el clímax de tranquil·litat que es respira en tot el text, on les descripcions, fins i tot de vestuari, proliferen com un episodi costumista digne d’una bona pàgina literària. Després de la lluita amb el pop, torna la calma. Hi apareix també el viver de llagostes i la platja on neden els infants, tot descrit amb una senzillesa i una claredat esfereïdores. La tendresa s’apropa dels moments que apareixen en l’escrit, que ens aproxima encara més a aquella Cala Rajada bella i idíl·lica d’un temps. Crida l’atenció el final del text, on hi apareix l’autora que contempla tot el panorama en una harmonia descriptiva que mescla música i poesia.

Finalment, comentar que el desenari és d’Artà i que la mirada pot ser la d’un estiuejant, tal vegada també artanenc, que contempla aquest moment sobre l’espai mariner de Cala Rajada; a la comarca el desenari valia 4 pessetes d’aquell temps. La barqueta és un símbol de l’esperit, que oprimeix el cor i retrata així aquella tremolosa sensació de l’ànima de tot visitant de l’indret i també dels seus habitants, que tenen l’esperança posada en la quietud i la tranquil·litat del lloc i si aquesta se romp, es trenca també la seva calma. El detall s’apodera de l’escrit en la descripció del pescador, que espera pacient damunt les roques que el peixet piqui. Eren altres temps i sembla que el paisatge i la gent han canviat, però aquesta descripció ens retorna per uns instants a aquella Cala Rajada, tan desitjada per alguns, lluny dels improperis de la societat moderna, que implacable acaba amb l’equilibri d’un racó, aquest paradís, que és preservat per la col·lectivitat gabellina. Esperem que la descripció ens apropi una mica més a com ens agradaria que fos l’immaculat indret. El pseudònim de Blancafor, amaga un nom que no he arribat a conèixer, però que tal vegada s’hauria de preservar en l’anonimat lluny de les inclemències del temps que tot ho arrasa. Des d’aquest racó de món encara li donem les gràcies per tant belles paraules.

 

Joan Cabalgante Guasp