La nit del 14 d’abril, mitjançant un missatge publicat a les xarxes socials, els tripulants del veler varat a Cala Agulla convidaven qui volgués i pogués a donar un cop de mà en l’intent de reflotar l’embarcació de 8 m que duia al voltant d’una setmana a la platja, proa a la mar. La trobada seria a les 7 del matí de l’endemà. A la mateixa hora estava prevista l’arribada d’un equip de bussejadors professionals (Naviera Daedalus) dedicats a activitats de reflotament d’embarcacions enfonsades i d’altres activitats subaquàtiques.
A l’hora convinguda, un reduït grup de persones es trobava al punt de reunió i, poca estona més tard, arribaven els bussejadors. L’objectiu de l’armador i patró del veler era trobar una embarcació de motor que pogués remolcar el veler si els bussejadors aconseguien treure’l de la platja, superar la barra d’arena de Cala Agulla i no hi havia una via d’aigua important. Així, mentre els professionals començaven a desplegar i inflar balons d’aire a sota de la proa, es feien algunes telefonades a diversos contactes potencials remolcadors.
La previsió del cap de l’operatiu era aprofitar una lleugera pujada del nivell de la mar al trencaones de la platja al voltant de les 10:30 h. La previsió meteorològica donava augment de vent al voltant de 12 nusos o més amb l’entrada del gregal, la qual cosa reduïa molt les expectatives d’èxit, perquè seria molt difícil superar la barra d’arena amb l’onada en contra, sense timó i només amb un motor auxiliar, sense embarcació de suport. L’auxiliar del veler no es trobava operatiu perquè li havien robat el motor fora-borda mentre es trobava varat a la platja.
Sense pausa, mentre uns bussejadors fixaven caps de suport de la proa a un parell de fondejos, altres seguien inflant els globus i alguns dels ajudants afeccionats es dedicaven a desmuntar l’arjau de la pala de timó, de manera que l’eix i la pala serien tretes per davall un cop la popa es trobés a prou alçada de la platja.
Quan la popa es trobava prou separada de l’arena, una inspecció ocular va desvetllar l’existència d’una esquerda que constituiria, ben segur, una via d’aigua. Contra aquest problema, la solució infal·lible dels bussejadors: una massilla d’epoxi que qualla fins i tot en contacte amb l’aigua de mar, fent una pasta prou sòlida i resistent. Aquest contratemps, que podia suposar un greu inconvenient per l’esperat augment de la força del vent, va permetre observar que la situació es decantava a favor del veler, disminuint la velocitat al voltant de 10 nusos i mantenint una onada suau.
Feta la provisional reparació amb massilla, els bussejadors van procedir a acabar d’inflar els balons, ben lligats a l’embarcació, que servirien de matalàs d’aire per tal que les dues orses del veler superessin la barra d’arena. Al mateix temps, anaven estirant del veler amb un aparell mecànic (tractel) que permet fer molta força estirant fent avançar l’embarcació cap a mar. Per la seva part, els convidats al reflotament empenyien per la popa ajudant, i molt, a l’èxit de l’operació.
Arribat un punt de suficient profunditat, a uns 50 metres de la platja, es procedí a anar desinflant els balons vigilant que no hi hagués cap via d’aigua a l’obra viva del veler. El motor fora-borda funcionava bé i, mancant una embarcació auxiliar per al remolc, el patró i un acompanyant dels qui s’havien ofert voluntàriament, decidiren treure navegant el veler i dur-lo a port per a ser tret de l’aigua i reparat.
