Dia 31 de desembre se "celebrà" la Diada de Mallorca ( la festa Nacional més antiga d'Europa), això sí condicionada per la situació pandèmica que vivim. Atenent a la situació que viuen les Illes Balears pel que fa a l'extensió de la COVID19 i les mesures de protecció que aplica el Govern de les Illes, enguany va ser una celebració sense convocatòria pública.

La senyera va penjar de les murades del castell, se llegí el manifest de l'Obra Cultural Balear i el president de l'Associació Cap Vermell, que cada any organitza l'acte juntament amb l'OCB i la Tertúlia Gabellina i Oriental, va llegir el seu escrit de caràcter històric. Enguany en Josep Terrassa parlà de L'epidèmia de pesta de 1820 que podeu escoltar a: https://youtu.be/azIN9naGLMA. 

El seu parlament s'ha difós per les xarxes socials i us oferim el text i el de manifest de l'Obra Cultural Balear de la Diada de Mallorca.

Diada de Mallorca 2020
L'epidèmia de pesta de 1820

Si enguany hagués estat un any normal hauríem parlat de l'epidèmia de pesta de 1820, amb motiu del 200 aniversari de l'esdeveniment.

A principi d'any la professora Isabel Moll Blanes i l'apotecari Joan March encetaren el debat amb una conferència durant la qual detallaren l'evolució sanitària de l'epidèmia i la repercussió sobre la població. L'esgarrifosa desgràcia  marcà generacions i generacions. just a Capdepera, que aleshores tenia 1179 habitants, s'infectaren 146 persones, de les quals en finaren 112, quasi el 10 % de la població.

Res a afegir a aquella documentadíssima exposició; tan sols obrir el debat cap a qüestions secundàries però, potser, igualment interessants. La meva exposició sorgeix de la curiositat per a trobar respostes a preguntes com les següents: fou un fet fortuït?, era un vaixell que estava de pas?, coneixia la tripulació la nostra crisi alimentària i portava queviures de contraban? El context històric pot il·luminar una mica millor aquell terrible succés.

Capdepera està situada a l'extrem est de Mallorca, just davant Menorca, de la qual ens separa un canal d'una trentena de milles d'amplada. Aquest fet geogràfic ha condicionat la nostra història; durant segles la contrada ha estat considerada un lloc estratègic des del punt de vista polític i militar, almenys fins a l'any 1856, quan la guarnició militar abandonà el Castell.

Aquest arraconament geogràfic no ens ha mantingut aïllats. Quan Jeroni de Berard visità Capdepera, l’any 1789, comprovà com els pobladors descuidaven un tant l'ofici de conrear la terra per dedicar esforços a la indústria d'aprofitar les paumes dels garballons; amb els productes que obtenien comerciaven amb els pobles de l'illa i amb Menorca; afegeix que els nins, des de ben petits, ajudaven als seus pares en la confecció d'obra de pauma.

A principi del segle XIX a Capdepera no hi havia pescadors amb barca pròpia; per tant, sense mitjans de transport marítim, la iniciativa comercial provenia, forçosament, dels menorquins. Aleshores començaven a venir pescadors valldemossins dedicats a la pesca del corall, cosa que realitzaven per diferents indrets del canal de Menorca.

La primera a arrelar a la nostra contrada, de la qual tenc constància, fou la valldemossina Margalida Mas. Entorn a 1820 es casà amb el gabellí Joan Alzina i junts participaren en la revolta política que els partidaris del Rei Ferran VII protagonitzaren la nit del 7 de setembre de 1823. Els realistes embogiren manifestant-se pel poble cridant “Mueran los liberales”; assaltaren l'ajuntament, aleshores situat a la plaça de la Constitució, avui d'es Sitjar, destrossant el mobiliari i cremant la documentació.

El matrimoni tendria nombrosa descendència; em consten: na Margalida, n'Àngela, na Catalina i en Bartomeu Alzina Mas (aquest darrer nat l'any 1834; es dedicà tota la vida a la pesca amb un llaüt propi, el Sant Bartomeu).

La relació comercial amb Menorca va tenir continuïtat durant tot el segle XIX però està escassament documentada. Bartomeu Garau Tudurí Bombu va néixer a Capdepera, d'on procedia la seva família paterna, el desembre de 1849, però la mare era maonesa; què hi feia el pare per Maó? Menorca deixà de ser anglesa l'any 1802. Miquel Àngel Casasnovas Camps, en la seva Història de Menorca (2016), explica que el retorn a Espanya significà un cop fort per a l'economia illenca, ja que afectava de ple l'actiu comerç marítim; Maó deixà de ser un port franc i molts productes que omplien els magatzems del port foren declarats de contraban, entre els quals destacava el blat.

L'any 1808 els espanyols s'alçaren amb armes per expulsar els francesos que havien envaït el país. Les Balears no foren un camp de batalla  perquè l'esquadra anglesa, llavors aliada d'Espanya, controlava la Mediterrània i utilitzava els ports illencs, principalment Maó, de manera habitual. El control del trànsit marítim per part dels anglesos va permetre als maonesos mantenir la seva activitat. Especialment important era el comerç blader amb Barcelona; llavors la flota maonesa mantenia intercanvis amb els principals ports de la costa llevantina espanyola.

Amb el final de la guerra entrà en crisi el model econòmic fonamentat en les activitats navilieres i militars en base en el port de Maó. El comerç blader, importantíssim, entrà en profunda decadència a partir de 1818 i fou tallat per un decret d’agost de 1820, que prohibia als maonesos la importació de blat. La mesura pretenia impulsar l'exportació del blat de Castella cap a la costa llevantina. Malgrat tot no foren capaços de cobrir la demanda; mentrestant, a les illes, la crisi alimentària feia estralls.

La incorporació de Menorca al Regne d'Espanya implicava mantenir una constant comunicació i relació entre ambdues illes, cosa que es realitzava des del port de Capdepera. Explicava Joan Llabrés Bernal en el seu recull de notícies que el trasllat de documentació oficial i informacions procedents  de  Menorca era una tasca que corresponia als dragons aquarterats en el Castell, els quals a cavall la feien arribar a Ciutat.

La mala anyada de 1817 coronava un cicle de perllongada sequera i, en conseqüència, d'uns anys de pobres collites. El dèficit alimentari, segons Jaume Alzina, repercutí en les concepcions i els matrimonis que davallaren.

Els comerciants d'obra de pauma o els encarregats de la correspondència oficial assabentarien els maonesos de la manca de queviures que patia aquest indret de Mallorca. De la mateixa manera que les autoritats locals, responsables de vetllar per la salut i alimentació del veïns, havien de saber que els maonesos comerciaven amb queviures, principalment blat. Per tant, cal pensar en uns interessats contactes entre ambdues parts.

Quan un vaixell portava mariners infectats per una malaltia contagiosa i mortal es refugiava  a un port que disposàs de llatzaret i allà passaven la quarantena. El grandiós llatzaret de Maó havia entrat en funcionament l'any 1817, prova de que encara era ben viu el temor secular a acollir naus desconegudes.

Sembla que la nau que arribà a Son Servera procedia de Tànger. No és creïble el relat d'adreçar-se a una costa inhòspita per enterrar la víctima d'una malaltia com la pesta, la qual provoca l'aparició a la pell de bosses de pus i llagues, els bubons. Allò més normal era que la tripulació, atemorida, llançàs el cadàver a la mar.

Un vaixell portador de queviures de contraban no podia dirigir-se a un port com el de Cala Rajada perquè la tripulació corria el risc de ser detinguda i empresonada per la guarnició del Castell que custodiava la costa. Llavors tots els vaixells portaven l'anomenat llibre de matrícula de mar, on constava el tipus de càrrega, el port de destí i l'autorització per a realitzar el viatge. Per altra part, si el vaixell era portador d'aliments de contraban s'havia de comptar amb la col·laboració de nadius que es fessin càrrec de la mercaderia una vegada desembarcada; els contrabandistes locals serien els responsables de la ràpida difusió de l'epidèmia.

Recordar aquella terrible epidèmia ens fa conscients que des de sempre han existit crisis sanitàries i que en la Naturalesa existeixen forces i éssers minúsculs que sorprenen per la seva capacitat de destrucció i posen a prova la fortalesa i saviesa humana. 

Josep Terrassa Flaquer

Manifest de l'Obra Cultural Balear

«Els solcs d'aquest amarat país que la maror cavava,
ahir mateix eren camins que a tots els sementers menaven.
Ara són revellars plens de por, esvaïts...»

Aquests nostàlgics versos que ens llegà el poeta Damià Huguet, descriuen com hem viscut la majoria de nosaltres aquest any 2020.
Però lluny de quedar engalavernats, feim el fer propòsit que el 2021 sigui l'any d'una represa social plena de renovada força i il·lusió revitalitzadora.
Per això ens comprometem durant l'any 2021 a:
- Fer que Mallorca sigui una societat més justa, més cohesionada, més solidària i més lliure.
- Seguir construint una societat plural i diversa i, al mateix temps, interconnectada, amb el màxim nivell de benestar possible, amb totes les llibertats garantides i
amb la llengua catalana com a vehicle d'unió.
- Continuar lluitant per assolir el màxim autogovern.
- Redoblar els nostres esforços per donar suport als creadors i al sector cultural en general.
- Elaborar i proposar l'aprovació d'una nova Llei de Drets Culturals.
- Ser més exigents davant les nostres institucions: han de garantir el dret a aprendre la llengua catalana als que encara no la saben i el dret de tothom a usar-la sempre.
- Reclamar una defensa ferma d'un finançament just per a les Illes Balears.
- Continuar denunciant la discriminació política, econòmica, social, cultural i lingüística a que ens sotmeten les institucions de l'Estat espanyol.
- Continuar reclamant la llibertat dels presos polítics, el lliure retorn de Valtònyc i la resta d'exiliats i l'amnistia per a totes les persones encausades per raons polítiques.
- Plantar cara als discursos de l'odi i al feixisme en totes les seves expressions.
- Reforçar l'Obra Cultural Balear i la Xarxa territorial per la Llengua, la Cultura i el País.
- Culminar la campanya 'Comença amb un Bon dia'

I el 2021, quan es compleixin 25 anys de la seva mort, retrem homenatge a Damià Huguet:

«Terra de call vermell. Alegria de pocs.
Mallorca sura sempre callant el foc i el mal"