Benvinguts siau estimats tots quan sou!
D'altra vegada, i una vegada més, de les que jo voldria -podeu estar-ne segurs-, sóc aquí, ordinador davant la cara, enfrontant-me a aquesta roent dicotomia d'escriure la crònica esportiva del partit dominical que ha disputat el primer equip de 1ª Regional de l'Escolar.
Per una banda, estimats lectors, podria escriure aquesta crònica i explicar detalladament tot el succeït des del prisma visceral i epilèptic de Míster Hyde: atacant el problema tot dret; fora pèls a la llengua que distorsioni la realitat; tirant-me a la jugular de tot el qui es mogui; desbudellant tot aquest entremaliat futbolístic; fora embuts, filtres o pedaços calents per arribar al bessó de la qüestió i, així mostrar i descriure, quina és la crua i cruel realitat, que ara mateix, s'està encebant injustament amb la plantilla del primer equip de l'Escolar. La part malèfica que qualsevol cosa comporta...
L'altra alternativa de la qual dispòs i puc fer ne ús, és l'opció d'escriure aquesta crònica baix la vessant humana del Doctor Jekyll. Puc fer una crònica light; una crònica 'maria'; una crònica per quedar bé amb tots els actors que intervenen a aquesta tragicomèdia real com la mateixa vida, així, de pas, no ampliaré la nòmina dels meus esmolats detractors futbolístics; una crònica deixant de banda el principal problema de la qüestió, tirar pilotes fora i anar-me'n per les bardisses dissimulant no sabre res del que hi ha. Fins i tot, estimats lectors, podria fer una crònica per fer riure o, si no més bé, una crònica per fer plorar. La part humana que qualsevol cosa comporta...
Ja tenc al pobre Doctor Jekyll i a l'enrabiat Míster Hyde, fora ser-ne res d'aquesta festa, enfrontats a aquesta crònica de por. Perquè això, senyores i senyors, fa pooorrr... por de veritat i de la bona! No són bromes ni vaig de coverbos difamadors! Ja veurem, quan tot aquest bacallà amb sal n'estigui ben cuinat, quina de les dues qualitats se'n sortirà amb la seva: la malèfica o la humana...
El més segur és que repeteixi i, molt, tot allò que diré, ja ho he dit un bon grapat de vegades, però, malgrat que sigui així, no em cansaré de repetir-ho: a la plantilla del primer equip i manca gent. Vos sona?
I perquè i manca gent? Doncs, perquè qualcú no va fer els deures que havia de fer al seu moment oportú. Uep... tal volta els va fer, està clar que sí! Almanco, és això el que li diu el fill al seu pare, enfront del bolletí de les males notes. Però resulta, que el dia que explicaven aquesta assignatura a l'escola, el fill, s'estimà més anar a «tirar la canya», que anar a l'escola. I amb aquestes estam... «Que si teva que si meva», i tot se soluciona, caient o aferrant-nos, amb un hipòcrita, fals i fàcil conformisme, dient: això és el que hi ha... Fàcil no?
Però, i dic jo, per què putes m'he de conformar amb un miserable «això és el que hi ha»? Per quins, set moixos rojos, no puc aspirar a qualque cosa més que sigui fumable i passador del tot? Per què m'he d'engolir carros i carretons envelats? Per què ens volen fer combregar amb rodes de molins que ja no roden? Per què, si o sí, els he de comprar aquesta mota que no rutlla ni ha rutllat mai? Per què? Collons... desperta ferro, que qualcú em digui un misericordiós perquè de tot això...!
Tenc i tenim tot el dret del món a aspirar a qualque cosa més! I no sols tenim o tenc tot el dret del món de demanar-ho, sinó, que també, m'atrevesc a dir, que ho podem exigir i en veig amb l'obligació d'exigir-ho. Nosaltres no... així de clar, nosaltres no som ni volem ser uns fracassats conformistes de tot a un euro... i ja va bé! No estimades lectores i estimats lectors! Nosaltres aspiram a tot quan ens pertoca, fora tenir ni voler, renunciar a res del que ens toca.
Que a la plantilla del primer equip i manca gent, no vol dir, que s'hagi d'agafar al primer despistat benaventurat que passa pel carrer, posar-li una samarreta i uns calçons curs i amollar-lo els diumenges a dintre de camp de futbol a donar-li cebes a una pilota més o menys rodona i, que el bou que matà en Manolete, amb una mica de sort, no l'en banyegui. No... no vol dir això senyores i senyors!
Tampoc vull dir que haguem de fer ús de tota la plantilla dels juvenils quan així calgui. Posar a vint jugadors juvenils a què estirin el carro no és la solució a la greu malaltia de la primera plantilla. Està meridianament clar que els juvenils han de cobrir temporalment les possibles absències puntuals del primer equip. Claríssim! I, si a n'hi ha qualcun de talentós, s'ha la de passar, com més aviat millor, a formar, de manera permanent, part del primer equip Malauradament, hem de sabre destriar entre ús i abús... Que ho fan bé els juvenils? És clar que si... o fan molt bé! Beníssim! Però una cosa es cara a la cantera i un altra cosa n'és a l'hora de la competició nua i crua.
Quan dic que hi manca gent a la primera plantilla, faig clara i expressa referència, a tots aquests bons jugadors gabellins que hi ha repartits, per tota la geografia balear. I jo, fent de misser del diable, m'he de demanar: que cony tenen aquests pobles que no tengui el nostre estimat poble de Capdepera? Que els hi donen a aquests bons jugadors gabellins que no els hi puguem donar aquí, a casa seva? Tan dolent i nefast és el nostre projecte de club que a fora casa tot n'és tan «guai del Paraguai»? Per què no els sabem engrescar com els engresquen des de fora poble? Que passa aquí? Quina llepolia han de menester? Perquè s'estimen més fer tota aquesta quilometrada que abans quedar-se aquí? I no serà perquè els nostres colors, el verd i el blanc, no siguin els colors més bonics del món!
Les portes de la gola de l'infern són obertes. El xup-xup del calderó d'en «banyeta verda» vol dir que ja bull. El nostre entrenador està com un ferrer fora carbó i, si qualcú no posa prest solució a tot aquest guirigall, agafarà els atapins i el farcellet i se'n anirà amb la música a un altre lloc. Llavors vendran les lamentacions i els tocs al pit, I aquest bon senyor i aquest bon entrenador o farà amb tota la raó del món... perquè, des d'un tripijoc deslleial, li han venut una mota amb sidecar que no arranca.
Els jugadors comencen a estar molt fatigats psicològicament. Bastava veure les seves cares el diumenge quan acabà l'encontre. No feien «ni cul ni moca...» Fora parlar o deien tot. Una vertadera llàstima, que no hi hagués ningú dels qui hi havien de ser, per mirar-los fixament als ulls i compartir amb ells aquests moments tan trists, d'amargura i d'impotència. No hi hagué ningú amb dos dits de front per donar-los un simple copet a l'esquena i mirar d'animar-los amb paraules de conhort.
Aquests, els nostres jugadors, són persones que ho donen tot pel nostre estimat Escolar: temps del seu minvat esbarjo; qualcun malbaratant temps de la seva feina i perdent part del seu jornal; posant la benzina i pagant els manteniments dels seus cotxes per anar als entrenaments i als desplaçaments. Qualcú els hi regala aquesta benzina? Per cert... no és gens barata! Què passarà el dia que qualcú esclafi el seu cotxe per un accident de trànsit? I si es fan mal de veritat a algun accident? Els jugadors són els qui es juguen el seu físic i la seva pell a cada partit a cada entrenament; quan es lesionen han de donar la cara a les seves corresponents empreses justificant les seves baixes i absències. Qualcuns, els més veterans, roben temps a la seva responsabilitat familiar per jugar a futbol. Que menys que qualcú, dels qui toqui, donin, mínimament, la cara quan així escau i no una mala potada somerina als seus sentiments de persona. Els jugadors i l'equip són la cara visible del club i, aquest, el nostre club, fa molt mala cara. Ja està clar que a ningú, repeteix, a ningú, el destí li posa una pistola al cap perquè facin una o l'altra cosa.
Cada partit mal perdut, perquè hi ha patits mal perduts i altres de ben perduts, és una gran llosa que es carrega a sobre les espatlles dels jugadors i de l'equip tècnic. A hores d'ara l'ajupiment comença a ser evident. Mirau, senyores i senyors a quina hora us ho dic, quan qui d'això el que en tocaria saber se n'adoni, els nostres estimats jugadors ja seran del tot irrecuperables i n'estirem esclafats del tot. EL descens de categoria, i no vull semblar catastrofista, ja ens comença a tocar les cuixes i a fer-nos moixonies engrescadores. És molt probable que per Nadal ja siguem carn de canó...
Jo, fora ser ningú, des d'aquest humil altaveu que és Cap Vermell, si em permeteu, vull entrar dins el vostre particular vestidor i, si és necessari, dins el vostre cor per donar-vos coratge i animar-vos de valent sempre que així faci falta. Si qualcú pot arreglar i embellir aquest panorama tan decebedor sou tots vosaltres, entrenador inclòs, i ningú més. Sabem que vosaltres o podeu aconseguir. Sou capaços d'això i de molt més. No us preocupeu, no vull que us sentiu tots sols, per favor no feu figa. Tota l'afició futbolera gabellina i tots els lectors d'aquesta pàgina estan, sempre i per sempre, en tots vosaltres. Cap sempre amunt i rialla a la cara! Heu d'estar orgullosos de vestir els colors de la nostra tan venerada Verge de l'Esperança. Aquests colors tan estimats i tan nostrus...
N'estaria molt bé, que el pròxim diumenge que rebrem al líder, l'Arenal, les graderies del nostre gran Figueral n'estassin plenes d'aficionats encoratjant, esperonant i aplaudint als nostres estimats jugadors i al nostre estimat Escolar. Que sàpiguen que l'afició i és i que sempre estarà amb ells allà a on calgui. Els qui hi posen el peu i els qui hi són, partit rere partit a dintre del camp i a la banqueta, segurament us ho agrairan amb coratge, bon joc i gols. Molts de gols!
Aquest passat diumenge l'Escolar va jugar el partit corresponent a la novena jornada de lliga dins el municipal de Pòrtol, conegut per Son Caulelles. Els nostres jugaren tot lo bé que sabien i podien fer. Donaren suor, esforç i sacrifici pels nostres colors. Qualcuns d'ells en sortiren nafrats al cos i, també, a l'ànima. Tot i l'afany demostrat no aconseguirem guanyar... Diumenge que ve ho tornaran a intentar amb més coratge si cab. Capdepera 25 d'octubre de 2021. La reconquesta dels nostres ideals ha començat...
Estimats siau tots quan sou: Això... és el que hi ha...
Visca l'Escolar!