La competició a categories inicials de formació
Pep Sancho, entrenador Club de Bàsquet Capdepera
Quan pensem en categories de formació i el que signifiquen sempre ens venen al cap paraules com procés, evolució, aprenentatge, etc. Però durant els darrers anys s'ha instaurat, i amb molta força, un altre concepte d'igual importància i necessitat, competir. Els nins i nines han d'aprendre a competir i han de competir per aprendre, però, han d'aprendre competint? Sé que sona molt entravessat però es pot explicar. Un jugador o jugadora necessita aprendre a competir per poder dur a terme conceptes i valors d'aprenentatge a la competició que alhora serà un mitjà que, a la llarga, l'ajudarà a aprendre i a entendre nous conceptes i nous valors que possiblement, sense la competició, serien molt més difícils d'arribar a assolir. Però, fins a quin punt aquests nins i nines han d'aprendre dintre de la competició o dit d'una altra manera, fins a quin punt hem de corregir conceptes i conductes dintre de la competició?
A vegades em deman que haurien d'aprendre els nins i nines de certes edats a l'hora de competir. Ens estem equivocant els clubs, els entrenadors i entrenadores i, fins i tot, els pares i les mares emprant l'eina de la competició d'una forma inadequada? Pot ser que els conceptes i sobretot, les conductes que puguin aprendre les aprenguin d'una forma natural i nosaltres, amb la nostra exigència i pressió, estem frenant o fins i tot aturant aquesta evolució natural?
Tal vegada, i dic tal vegada perquè potser estigui equivocat, però no crec que sigui una barbaritat creure que un nin o una nina, d'una certa edat, el que ha d'aprendre a pista és a gaudir i a divertir-se amb aquest esport i amb els seus companys i nosaltres (entrenadors, entrenadores, pares i mares) tenim l'obligació i responsabilitat d'encoratjar-los a fer-ho sense tenir en compte el resultat. Al cap i a la fi són nins i nines dintre d'una pista fent allò que els hi agrada.
Potser si això ho explica un jugador professional com és en "Facundo Campazzo", amb tota la seva trajectòria i experiència en el món d'aquest esport, tingui més sentit.
Els nins i nines d'aquestes edats han de gaudir de l'experiència d'aquest procés d'aprenentatge que els hi pot oferir un esport com el basquet, tant com a jugadors i com a persones, i està a les nostres mans fer que aquest procés sigui el més aprofitós possible per a ells, ja que són anys, vivències, experiències i moltes altres coses més que si no les viuen ara potser no les puguin tornar a viure. Com bé diu en Facundo Campazzo, a l'article que us adjunt: "Els nins són nins, ja hi haurà temps per l'exigència"
REFLEXIONS DE FACUNDO CAMPAZZO SOBRE AQUESTA ETAPA FORMATIVA
“La etapa de Mini es la que recuerdo con mayor alegría. Ese placer absoluto para salir a la cancha y correr de manera descontrolada detrás de la pelota sin que nada más me importara. Era inmensamente feliz. Recuerdo con muchísimo afecto a mi primer entrenador, quien siempre nos trasladó valores vinculados al compañerismo, la lealtad, y el respeto. El luchaba por introducir esos principios en nuestras vidas.
Los padres que iban a vernos, simplemente nos alentaban. No importaba si ganábamos o perdíamos, lo que valía la pena era ganar o perder con buenos compañeros al lado.
Todo pasaba por divertirse y crecer. La presión es peligrosa y nociva. No tengo recuerdo de haber recibido jamás un cuestionamiento, salvo cuando corría con la pelota para adelante y no se la pasaba a nadie. A la distancia, llego a la conclusión de que los valores que absorbí en aquella infancia, son los mismos que sostengo hoy cuando salgo a la cancha. Y si en la actualidad logro divertirme cuando juego, es porque así fui formado.
El jugador de Mini, al fin y al cabo, es un niño recorriendo su infancia. Tiene que aprender, crecer, desarrollarse y no ser juzgado si se equivoca. Lo importante es que viva la experiencia de jugar al básquet, de hacer amigos, de practicar deporte, de no estar en la calle.
Los chicos son chicos. Ya habrá tiempo para la exigencia.”
Facundo Campazzo
