El passat dimecres dia 11 de Març, en Miquel Alzina “Cuní” i jo, Carlos Blanes, vàrem partir cap a Sudàfrica per disputar la Cape Epic 2020, una prova de 647 Km i 15.550m de desnivell acumulat, a recórrer en 8 dies. La cursa de Mountain Bike per etapes més important del món. De fet hi ha qui diu que és l’equivalent al Tour de França en bicicleta de muntanya. Com tots sabeu, el passat dimecres la situació a Espanya no tenia res que veure amb la que vivim avui, i tenint en compte que l’organització ens deia que tot anava endavant i es celebraria segons el pla original, vàrem decidir volar cap a Ciutat del Cap.
Arribàrem el dijous damunt les 9:00h del matí (les 8:00h a Mallorca) i tret d’un control de temperatura amb una pistola, la situació a Sudàfrica era de normalitat absoluta. No tenia res que veure amb el que s’estava vivint pel tema del COVID-19 a la resta del món. Feien la vida normal: es celebraven tots els esdeveniments esportius, hi havia concentracions de molta gent sense restricció, etc... Una mica com estàvem a Espanya fa 2 mesos. Se sentia xerrar del COVID-19, i tot i haver-hi qualque cas, els hi sonava a una cosa llunyana ( Xerr en passat, perquè a dia d’avui crec que ja estan a un altre escenari).
Nosaltres vàrem muntar les bicicletes i vàrem anar a fer una volta pel circuit que corresponia al primer dia de competició, juntament amb uns joves de Mallorca amb els qui havíem coincidit al vol. El vespre ens atipàrem de sopar al Waterfront, on hi havia una “ambientasso” i la situació era d'absoluta normalitat. Tot es va començar a embrutar el divendres 13 (mala data pels supersticiosos). Ens varen començar a arribar les notícies d’Espanya, i els participants espanyols que anaven arribant ens contaven que s’estava complicant molt la situació. Nosaltres seguíem tranquils, perquè pensàvem que com que a Sudàfrica no hi havia cap alerta per part del govern, no hauria cap problema per disputar la prova. Un altre tema seria a l’hora de tornar, però com que quedaven 10 dies, ja veuríem com ho fèiem.
Damunt les 20:00h quan vàrem anar a sopar a un restaurant i aconseguírem tenir senyal wifi, vàrem rebre el mail de l’organització comunicant que se suspenia la prova. Tots ens quedàrem en estat de “shock”. No ens ho podíem creure. Tot d’una te venen al cap tots els esforços que has fet: econòmics, físics, familiars,... i tot havia esclatat amb 1 segon. Érem 4 persones sopant, i la resta del sopar no va piular ningú. Supòs que tots fèiem el mateix: intentar païr la notícia i el menjar al mateix temps.
Tot d’una ens vàrem posar amb contacte amb amics i familiars, i tots ens varen recomanar que tornéssim quan abans millor. Així que anàrem per feina, i la mateixa nit damunt les 23:00h vàrem comprar un vol de tornada per l'endemà dissabte 14, a les 13:20, fent escala a Dubai i Barcelona. Preparàrem tot l’equipatge i les bicicletes i a primera hora de dissabte anàrem a on es feia la recollida de dorsals a veure si ens donaven cap explicació, però malauradament només hi havia dues al·lotes que se limitaven a repetir la informació que havíem rebut per mail: ” la prova es suspenia per raons de salut i precaució davant el COVID-19. La prova no s’ajornava a cap data futura, i la propera edició es celebraria al 2021. També ens digueren que fins dia 23 de Març no ens aclaririen que passaria amb les inscripcions. Si ens tornaran els doblers o ens reservaran la plaça pel 2021”. No vàrem perdre molt de temps allà i tornarem cap a l’hotel, on damunt les 10:00h partírem cap a l’aeroport rumb a Mallorca, amb una mica d’incertesa perquè no sabíem si ens posarien problemes a les escales.
Finalment tot va anar bé. No vàrem tenir cap ensurt més i els vols varen ser puntuals. A les 17:00h de diumenge 15, després de 31 hores de viatge vàrem aterrar a Palma.
Ha estat un experiència convulsa, perquè si s’havia de suspendre, hagués estat millor fer-ho abans, i no fer que anéssim fins allà per res. Ja veurem com queda tot això.
Carlos Blanes
