Imprimeix
Categoria: Actualitat
Vist: 763
El dramaturg gabellí presentà a escena, dia 27 de novembre,  tres obres de teatre breu de producció pròpia



No sé si es pot prendre com un aperitiu aquesta presentació de tres peces curtes, que Arnau Serra ha decidit portar a l’escenari gabellí per a vestir-les de llarg. Alguna d’elles ja s’havia estrenat a diferents indrets del poble (una botiga de roba i el racó de les àncores de Cala Gat), i ha estat molt gratificant veure i sentir com en un escenari cobren una altra dimensió, sense interrupcions sonores, ni elements de distracció, mentre es focalitzava l’atenció en el discurs dels actors, i la tensió dramàtica quedava hermèticament tancada dins un espai apropiat.

Primerament, Carme Alzina, com a col·laboradora d’excepció va ser l’encarregada de fer de baula musical entre obra i obra, un interludi de gran categoria, per a alguns massa trist per a altres de gran volada, sigui com sigui, les peces que serviren per enllaçar cada una d’aquestes petites obres foren escollides a consciència i deixaren veure una violinista excepcional, que ha cobrat una nova dimensió a l’espai escènic, com si el seu academicisme es fongués i donés pas a la interdisciplinarietat artística, sense filtres ni escoles, en essència pura. I que una primera espasa s’atreveixi a innovar (encara és calent el seu concert al castell conjuntament amb el violoncelista Fiol) diu molt d’ella.

Seguidament, es donà pas a les obres: Va ser una breu història d'amor (1r premi al I Certamen Jaume Bauzà Mayol), que presentà una trama protagonitzada per Jesús Capella Crespí (un tot terreny teatral, darrerament amb les seves aparicions en les obres de Francesc Vernet i altres dramaturgs llevantins), Xisca Fuster Servera (el seu personatge va cobrar força sobre l’escenari, la seva persistent dedicació segur que li donarà bons fruits) i Aina Serra; l’obra de tall romàntic, presenta la nostàlgia per l’amor perdut i irreemplaçable. D’altra banda, Qui em xiuxiuarà (3r premi al I Certamen Jaume Bauzà Mayol), va ser la segona obra que es va presentar amb unes magnífiques interpretacions de Mª José González i Paula Paño, amb un argument delicat com és el de la violència de gènere, en aquest cas l’empremta del director queda palesa quan aconsegueix crear una obra d’impacte, segell que l’apropa més al teatre visceral i de denúncia realitzat pel seu avi Joan, però de marca pròpia que ja havia deixat veure en altres produccions com la d’aquell personatge que reemplaça la seva parella per un ordinador.





I l’última peça representada va ser Joan Rai, interpretat per Marc Bibiloni, un monstre en escena que domina tècnicament tots els espais dramàtics i que ha aconseguit amb aquesta obra vincular la seva trajectòria ni més ni menys que amb el poble de Capdepera. I és que el discurs de la llengua, la història de les milanes i la força interpretativa que demostrà Marc el fan mereixedor d’un premi en sí que ja és el fet de poder representar aquesta obra, pel pes significatiu que representa, ideològicament i artística, perquè la figura de Joan Rai és difícil d’oblidar per aquest poble i els seus valors impregnen la població que l’ha conegut, reconegut, o la de qui li han fet saber de la seva gran figura. A diferència de la interpretació a la vorera de la mar, que també va tenir el seu encant, al teatre de Capdepera, el seu discurs va ser més contundent, i també necessari pels temps que corren i m’agradaria dir-ho sense embuts, perquè es podrà opinar de moltes maneres sobre el teatre que fa Arnau, però el que no es pot ignorar és la seva vàlua alhora de fer un teatre reivindicatiu i no fred ni postmodern. I aquest fet s’aconsegueix a partir de no abandonar la naturalitat i la senzillesa a l’hora de crear i d’interpretar, i mai donar l’esquena al poble que la ve a veure, sinó fer que el missatge perduri tot i que les raons de l’oblit siguin més fortes. Veure aquesta obra, assegut a la vora de membres de Cap Vermell, que varen conviure i viure i patir el que el seu padrí va fer, encara és molt més impactant, perquè vol dir que l’essència de Rai encara és viva, i no diguem en aquesta obra.

Finalment, veure aquestes obres conforma la tesi que defensa que Arnau Serra i tot el seu elenc actoral està en plena forma, amb ganes d’oferir teatre al públic gabellí (o el de més enfora de Garbalien, si cal), i el fet que el teatre mostrés una bona entrada significa que el seu públic encara li dona suport, creant vincles que ens uneixen.  El poder transformador del teatre vendrà després.  Enhorabona!

Joan Cabalgante Guasp