Imprimeix
Categoria: Xafarderies
Vist: 1680

40 descendents d'una de les famílies més nombroses de Capdepera recorden els seus avantpassats.


Recordança paterna que vaig tenir l’honor de poder  versar, aquest passat diumenge dia 8, al restaurant “La Ponderosa”, tot  recordant els nostres ancestres familiars del cognom 
Mayol, en un acte festiu – tot emoció! –  en què germans, cosins, fills de cosins i gendres ens trobàrem  en un  fraternal  i exquisit dinar.

Com tots  sabeu, aquesta festa l’havíem de celebrar el 8 de novembre passat, però, dos dies abans, el meu pare – a qui feia molta il·lusió i que havia fet molta feina per poder-la dur a terme i gaudir de l'acte –  ens va deixar, de mort sobtada. Els seus fills sabem que ell hagués  volgut que la celebràssim, malgrat  fos amb mesos de retard. Si m’ho permeteu, us llegiré el que en Jaume, el nostre pare, tenia preparat per a aquest dia, amb molta d’informació. Així i tot, he de dir que la dea de celebrar aquesta festa va sorgir de na Maria Brotad (na Maria de Son Gargori).  Totes dues preparàrem el projecte de reunir-nos els cosins i tots els fills de cosins. No vull fer un discurs, però m’agradaria oferir una part de la història de la família Mayol, protagonista avui d’aquest esdeveniment:


Com més de dos de vosaltres coneixeu, per no dir quasi totes de les 40 persones assegudes a aquesta taula, el meu pare Jaume Melis Mayol sempre va estar molt interessat a aclarir les arrels dels “Mayols”. En vida, trescà molt i anà a les vostres cases per a completar la informació que ell ja coneixia, sobre els avantpassats, pares i padrins. En Jaume va cuidar molt aquests assumptes i gràcies a ell podem tenir una idea d’on provenen els nostres ancestres: naixement, treballs als quals es dedicaren i tot un grapat d’anècdotes i vivències que, un dia com avui, ens poden fer sentir més units i a prop uns dels altres, més família si pot ser.


Els 9 germans Mayol que tots hem conegut. En manquen dos que moriren joves.

En Miquel Mayol Ribot – pare del nostre repadrí Jaume – va néixer a Alaró, i la seva dona,  a Petra. Eren pagesos que conraven la terra. L’any 1840, passaren a residir a Artà, perquè uns amics els digueren que allí trobarien feina. Un any més tard va néixer en Jaume, el seu fill, que fou artanenc. No sabien ni llegir ni escriure, la qual cosa no els va condicionar gens ni mica, tota la setmana eren al camp i allí el saber lletra no els va fer gens de falta. Al petit Jaume, els diumenges, li agradava anar a jugar a bolles, cercar nius o pegar cosses a una pilota de pedaç, amb els companys. Quan fou més gran, ja un jovencell, amb els amics, es desplaçava caminant a Son Servera o a Capdepera per conèixer qualque al·lota. En Jaume tenia molta facilitat per fer glosses – de fet, durant molts d’anys, fou el glossador de Sant Antoni ( i això que no sabia llegir ni escriure, tot s’ho aprenia de memòria, tenia un bon cap). A les al·lotes, els  recitava glosses i els cantava, supòs que per a enlluernar-les. Transcorreguts uns anys, va conèixer, a Capdepera, la que seria la seva dona, na Catalina – la que tots coneixeu com “sa padrina Carbona”. Era, ella, molt jove, només 15 anys; se'n portaven 7 de diferencia. Després de pensar-ho molt  i amb el  consentiment dels pares d’ella van contreure matrimoni, a Capdepera, el 13 de maig de 1875. Tingueren al seu primer fill, en Miquel, a la possessió on feien feina, Son Ribot - Cuartel  núm. 3, el 17 de febrer de 1876, als 9 mesos i 4 dies després de les noces.


 I… els hi va retre molt! (com sabeu, no hi havia televisió, en aquell temps), ja què, malgrat haver de fer molta feina, arribaren a tenir-ne fins a 11, de fills. Més endavant, es traslladaren a Capdepera, al carrer de Palma, 77,  on ja varen viure sempre. Com he dit, el repadrí Jaume Mayol  i  Reus fou glossador i molt alegre, sempre disposat a fer cançons, era un home feliç amb la seva dona Catalina Garau Massanet. La meva padrina Jerònia, que, desprès de morir molt jove el primogènit Miquel, es va convertir en la major de tota aquella tracalada d’al·lotea, quan jo era petita sempre em cantava les glosses del seu pare. No les puc recordar totes. N’hi ha una que el repadrí  li va fer quan començava a festejar  amb el meu padrí Tomeu:

–  “En Mengol pilla mosques
sa menuda també
una glossa els hem de fer
que festegen a les fosques.” 

El repadrí  es posà malalt. La repadrina Catalina sempre l’animava perquè, dins el llit, cantàs qualque glossa, la qual cosa semblava revifar-li l’ànim. Pocs minuts abans de morir, l’any 1919, n’hi va fer una. Aquesta:

– ”Catalina, tú m’estàs atormentant
 que te faci una cançó
tú la podràs disfrutar, jo no
¡Adiós! sol radiant.”

Pens que aquestes darreres paraules seves, del repadrí de tots els que us trobau avui aquí, són força emotives. És per aquest motiu que el meu pare va voler fer un muntatge amb l’única fotografia que tenim d’ells dos, amb aquella darrera glossa, que us entreg a tots i cada un de vosaltres perquè tingueu un bell record.

Visca els Mayols!  Bon profit!

MARI-GERMA MELIS