Imprimeix
Categoria: Viatges
Vist: 2611

“El paisatge us fa comprendre la literatura,

perquè la literatura és la memòria del paisatge en el temps”

 

 

Em permeto de recomanar, situat el lector a Tamariu, el berenar clàssic del país: llonganissa de casa i anxoves de la costa amb una amanida de tomàquet, enciam blanc, olives, ceba i pebrot.

 

Nosaltres partírem de Tamariu, panxa buida.

 

 

Sant Sebastià és molt bonic quan hi ha gent. Quan no hi ha ningú, encara ho és més. És preciós.

El que fa a Sant Sebastià és un vent endimoniat que em descambuixa fins i tot a mi. Efectivament, les vistes que contemplem d’aquí dalt estant són les descrites per Pla, un dia sense vent, suposam.

Però sovint la Tramuntana requinta, es posa a xiular i a bufar d’una manera escandalosa, dura dies i més dies, té de vegades una força que sembla que hi podríeu penjar l’abric, penetra pertot arreu. Davant d’aquesta situació, les primeres hores les resistim bé, però de seguida que les pedres de les voravies rellisquen sentim que els nervis se’ns escurcen, les mans ens tremolen una mica, notem un cert dolor a les articulacions, el soroll del vent, inútil, bèstia, gratuït, ens fa una mena d’horror, un fàstic vivíssim –quedem ressecats, mineralitzats, enervats, exaltats, desconjuntats, i fem una cara de paranoics acusadíssima.

 

Arribats i aparcats a Palafrugell, cercam el carrer Nou,

Que és un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna bastant alta i la façana donava a tramuntana.

Ens rep una al•loteta molt simpàtica que es preocupa de fer agradable la nostra estança. Recorrem la casa, guaitam per les finestres i ens desorientam, no trobam l’horta de Joanma.

...les habitacions de migdia eren molt assolellades: donaven a una horta molt gran –l’horta de Joanma- admirablement conreada. És molt possible que l’afecció que he sentit sempre per les coses ordenades i ben endreçades –tot i que personalment hagi estat un desordenat– em pervingui del goig mental que em donava, de petit, la contemplació d’aquell paisatge de feixes tan ben dibuixades, tan ben regades, tan perfectament ben girades.

L’horta de Joanma és ara una esplanada asfaltada que serveix de pàrquing de cotxes. Decepció. Potser no havíem d’haver vingut mai i servar en la memòria el Palafrugell d' El quadern gris.

 

 

La Fundació Josep Pla i l’Espai del Peix de Palamós vénen organitzant “Pla a taula”, consistent en uns àpats literaris amb tertúlia gastronòmica. El cuiner Joan Cuadrat va elaborant i explicant les receptes de peix que tot seguit degustarem i la poetessa Anna Maluquer, amb la seva veu harmoniosa i didàctica, llegeix els comentaris culinaris d’en Pla sobre els plats del menú.

Un gaudi per als sentits: per a les papil•les gustatives; per a l’epiteli olfactiu; per a l’oïda, atents a no perdre’s cap ingredient de les receptes i a les lectures d’Anna; per a les cèl•lules receptores dels ulls, mirant alternativament el plat a taula i la panoràmica que s’estén davant nostre, sobre la badia de Palamós, i sobretot per la companyia dels altres comensals.

 

Coincidírem amb el periodista Òscar Callau, que preparava un programa sobre “Pla a taula” que s’emetrà, si no hi ha contraordre, per Catalunya Ràdio, al Suplement del proper dissabte dia 5.

 

El poble de pescadors –amb les Voltes, els teulats de color d’albercoc, el joc de les cases davant de la riba accidentada– és una pura delícia. De color, el poble és també bellíssim. El Canadell –el barri dels senyors– ja no ho és tant. Aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant, tancat per una reixa de llances de ferro, semblen departaments d’un parc zoològic, només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena.

 

 

Els pèsols i les faves infal•libles són els del país, del litoral d’aquest país, dels horts resguardats i calents del país. Les faves collides tendres, petites i d’una pell amb prou feines perceptible... El gran mes de les faves, en aquest litoral, és el mes d’abril. Amb el plou i fa sol del mes d’abril, que fa l’escalfor de la primavera més juvenil i esvelta.

Nosaltres, les favetes les menjarem a Can Quei de Besalú, boníssimes, d’un menú amplíssim per triar. Primer plat i segon, postres, pa, vi i aigua per onze euros. No creiem que afecti l’estabilitat de la moneda, fet en el qual Pla xifrava la riquesa de les nacions. A Besalú, a més de Can Quei, tenen l’església del desaparegut monestir de Sant Pere, que mereix ser visitada (la clau la té el del trenet).

 

 

 

Aparador nacionalista català d’elaboració pròpia

 

 

Saludàrem Luis Racionero, preocupat per l’entrada de vent de garbí. Férem petar la xerrada amb el Niño Becerra, que es manté en la idea que hi haurà crisi fins el 2020, data en la qual assolirem un PIB equivalent al de finals dels anys setanta del segle passat. Una cosa és llegir-ho a un paper i una altra sentir-ho de viva veu. Escarrufa. En Ferran Adrià ens vengué un llibre de receptes que diu que surten a tres euros el menú. Ho comprovarem.

Tot ha anat una monada, si no fos per l’insignificant detall que el viatge està subvencionat amb la finalitat d’aprendre a escriure, i ja podem dir des d’ara mateix que si ens posam utilitaristes ha estat un fracàs comparable, salvant les distàncies, al de la Setmana Tràgica del F.C. Barcelona. Deixam pel tresorer de l’Associació Cap Vermell les diligències pertinents davant la Conselleria Burocràtica per al seu cobrament. El que ningú ens prendrà és el gaudi de recórrer l’Empordà de la mà de Josep Pla.

Era la nostra intenció combinar l’estada paisagística-literària-gastronòmica amb el deport d’alt risc. Els trajectes amb els trens de rodalies han estat plàcids, no hi ha hagut xoc frontal de locomotores, ni descarrilaments, ni un trist trencament de catenària, fent del tot impossible el rescat per un autocar d’Aumasa. Pel demés, bé, molt bé.

 

 

Bar-bodega Bartolí,

a Barcelona per menjar bé,

la bodega del carrer Vallespir.