Imprimeix
Categoria: Viatges
Vist: 2896

Bangladesh




Un volt pel Sudest asiàtic /1





   Benvolguts lectors del Cap Vermell, vos faig arribar un petit tast del que ha estat la nostra eixida. Poc abans de Nadal, partírem en Tòfol i jo , a la ventura, només amb una motxilla a l’esquena i el bitllet de tornada. Visitàrem els següents països:  Bangladesh, Thailandia, Laos, Cambotja, Myanmar, Kuala lumpur, Singapur i Filipines.  
    Us aniré fent partíceps de ses nostres vivències en diferents entregues a la revista.  És difícil assimilar tot el que els ulls han vist. Ara, quan faig selecció de ses fotografies, començo a ser conscient del que la nostra retina ha pogut retenir.
   Us confés la meva debilitat per la cultura hindú, és per això que el viatge el començàrem per Bangladesh



      Aquest país està gairebé tot envoltat per l’índia, tret de la part més oriental que limita amb Myanmar. Ha sofert molta fam, pobresa, desastres naturals, malestars polítics i cops militars. Creix amb una crisi hidrològica provocada pel canvi climàtic. La capital és Daca i la moneda és diu taka. La relació exterior més important és amb India, país del que aconseguí la independència. Els hindús, l’any 75, construiren una presa per obtenir aigua, just a la frontera. Aquest fet ha ocasionat tensions i un desastre artificial terrible. Els rius Ganges i Brahmaputra atravessen aquestes terres. L’estació que ens trobàrem allà va ser fresca, encara que els migdies feia més caloreta.



   En Mithu, el nebot d’un amic que tenim a llucmajor, va estar amb noltros a Daca. Va ser molt simpàtic i ja ens espera per tornar-hi! Darrere nosaltres veureu un otoricksaw, és un dels mitjans de transport que utilitzàrem i també un dels més claustrofòbics. Anàvem ben tancats amb reixes i el biuló tancava per defora. Van en direcció contrària, giren on els hi ve bé, la ciutat és un caos circulatori. Hi ha uns embossos de por! Allà no pots anar amb presses.



Aquests tricicles tots estan molt ben decorats i els ciclistes-conductors estan forts i magres com un fideu.



  Fixau-vos com ningú no ens treu la mirada de damunt. No estan avesats a veure turistes.



    Entràrem a un mercat i…els ulls no sabien què veien! La major part de població és musulmana o hindú. Aquestes dones en són un exemple.



   Aquesta és la carnisseria i peixeteria. Tots estaven com a bojos per sortir a les nostres fotografies.



   Les taronges de Bangladesh són exportades a molts indrets d'Àsia. Són boníssimes.  Vérem molts homes amb la barba pèl rotja.



    Pa porotha, amb potato curry i carn. Tothom fa la vida al carrer. El menjar de venda ambulant és baratíssim i tothom hi menja. Surt més a compte comprar-ho fet, que haver d’invertir amb carbó, llenya o una cuineta.



    Aquestes són les seves botiguetes on el que més vénen són xigarros de rovegar i té. Just just hi caben els venedors. Quasi tot, per no dir tot el que vénen esta emplasticat. Veis els pastissos estantissos penjats dins bossetes de plàstic?



   Molts ja coneixereu aquest sistema de tassa. Aquest és de luxe, en comparació amb altres banys. És el de l’estació marítima. Ma mare diu que pareix s’excusat que tenien al  cafè de La Palmera.



   Ben davant el portal del bany hi ha aquesta cuina, la cuina des port. Com veis cuinen en terra.





  Aquest és el riu Ganges i les seves embarcacions. L’aigua és com a petroli, quasi es podia tallar amb ganivet. Espessa! Férem un recorregut amb un botet a rem.



    Vérem barques de càrrega, com aquestes. Què trobau? Van carregades? Quan les vérem ens posàrem les mans al cap! Imagin que aquesta setmana haureu llegit als diaris la notícia de l’embarcació enfonsada al Ganges, Bangladesh. Passa sovint, allà! En la nit, una barca de càrrega va xocar amb una altra que duia una multitud de gent que dormia i…moriren molts passatgers. Encara hi ha gran quantitat de desapareguts. La barca és a 20 metres de profunditat, ara.



   Aquests murals  decoren les parets del crematori dels morts.



  Ho veis com tots ens miraven? Els carrers estan plens d’homes que passen ses hores conversant, fumant…dormint…o sense fer res.



   Hem de fer que GESA ho faci mirar? O…ho deixam així? Els que volien corrent s’enfilaven amb una escala de fusta i…passaven, millor dit, penjaven els fils elèctrics com si res. Com si d’una obra d’art, abstracte, es tractàs.



  
   Lectors, ja per acabar aquesta primera part del viatge…faré un incís en un parell d’aspectes, per si hi ha qualque curiós que s’hagi animat a anar-hi. Bangladesh, encara no està preparat per al turisme, han de passar anys per això. És molt difícil comunicar-se amb la gent d’allà. Gairebé ningú no sap anglès. Ens vérem amb feines per agafar els transports, ningú no ens volia dur. Tots passaven de llarg i ens feien senyes que no, amb el braç. Només ens trobàrem una al.lota europea, de Madrid, que col·labora amb “Acción contra el hambre”. Ella va sota vigilància de seguretat durant el  dia. Ens va dir…-”yo voy con guardaespaldas“- ,a partir de les sis de s’horabaixa no la deixen sortir. Els hotels -pensions- no estan preparats. La qualitat-preu no és comparable. Els preus de qualitat baixa són elevats. Al port, demanàrem per anar al sud, amb una barca  i…ningú de l’oficina ens va saber informar de l’hora de partida, durada, arribada, condicions de l’embarcació, tipus de barca…aquest fet va fer que abandonàssim el país abans del previst. A mi em feia  pena anar-me'n, perquè era preciós, molt fotogènic, però…hi tornarem potser…d’aquí…15 anys, almenys. És un país ben autèntic. L’índia és, d’un bon troç, molt més fàcil... molt més! En Mithu, el nostre amic, diu que ens esperarà.
  Aviat sabreu més de les nostres contarelles.

Maria del Mar i Tòfol