Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 1544
Cim de la Signalkuppe o Punta Gnifetti (4,554 mts), mai tan a prop del cel 




Aquests moments només es viuen una vegada a la vida.





   Des de fa uns anys el sentiment per la muntanya em porta a passar uns dies de vacances de l’any per a descobrir els seus cims nevats, escalar les seves parets, caminar pels seus boscos i realitzar algunes de les seves vies ferrades.


Preparació del material

    Aquesta afició per l’alta muntanya, i sempre dins de les meves possibilitats i limitacions, l’he poguda desenvolupar amb seguretat i respecte amb la inestimable ajuda d’un guia que m’ha transmès la confiança necessària per poder assolir aquests petits reptes i així poder contemplar i admirar uns paratges i llocs que només hagués vist a través d’una fotografia o d'un documental.


Hotel Dufour en Guessoney La Trinité

   Per això vull donar les gràcies en primer lloc a la meva família (per l’ajuda prestada) i a Manuel Alonso, guia del Trentino que m’ha acompanyat i alliçonat sobre com s’han d’afrontar les sortides en l’alta muntanya.


Dent del Gegant (4.014 metres). Glacial del Gegant.

   Fa dos anys vau poder veure el reportatge dels Dolomites i les seves vies ferrades. L’any passat i aquest han estat un acostament al bressol de l’alpinisme, que són els Alps, i alguns dels seus cims, encara que per motius meteorològics, no hagi pogut pujar a la seva cota més alta, que és el Mont Blanc, la Muntanya Blanca.


Aresta de Rochefort (enmig d ela frontera d'Itàlia i França)

   Per acostar-me a aquesta impressionant serralada, que segur que si viatjau per Europa haureu vist, he volat fins a Milà (Malpensa) i des d’allà cap al Nord per la Vall d’Aosta. L’any passat vam establir el quarter general en Gourmayer, població al peu del túnel del Mont Blanc, i des d’allà i mitjançant una cabina pujàvem fins a uns 3.375 mts i així poder realitzar diverses ascensions (vies), gairebé sempre sobre glaceres i roques per a escometre una bona aclimatació.

   
Refugi de Torino (3.375 metres)

   Com us podeu imaginar, els primers dies són durs, ja que l’altitud es deixa notar (mal de cap) i més per a una persona que ve de nivell de la mar, encara que cal dir que una bona forma física és essencial per afrontar aquesta canya que se li fica al cos. Vull fer èmfasi, abans de seguir, en el tema dels refugis, ja que l’any passat me’ls vaig trobar tancats i només amb una habitació per a passants, i aquest any que vaig avançar les dates, vaig poder constatar que aquests (a causa del mal temps), també han tancat uns dies abans del que es podia llegir a Internet, de manera que recoman que abans de visitar-los es contacti amb ells (telèfon, email).


Entrada al túnnel del Mont Blanc
Cahamonix (per a un jardiner li resulta increïble veure flors fins i tot a les faroles)


    Aquest any, el massís del Mont Rosa ha estat el protagonista. Pujant per la Vall d'Aosta, quan arribam al Pont de Sant Martí ens desviam a la dreta i ens endinsam a la Vall de Gressoney o del Lys per pujar fins a la Vila de Gressoney La Trinité. Ens instal·lam en el petit hotel Dufour, regentat per Manuela i el seu marit Carlo (també guia alpí), que pren el nom de la punta més alta d’aquest massís que és Punta Dufour (4,634 mts).


El Mont Blanc


    L’endemà vam fer una aproximació amb cotxe fins Staffal, lloc des d'on arrenquen els telefèrics i telecadires per esquiar a l'hivern, encara que en aquells moments estava tot parat sense funcionar, però vam aconseguir un Land Rover que ens va acostar fins Stolemberg (lloc on ningú vol anar, lleig, ple de pedres soltes i on antigament hi havia una explotació de mines a cel obert), però amb una cota ja de 2,900 mts., i des d'on en unes dues hores i mitja o tres s’aconsegueix arribar al refugi Mantova ja en 3,500 mts., i explotat per l’associació de guies (actualment és troba en procés de reforma i ben bé se li podria atorgar una estrella Michelin).


Escalant a les parets de davant el refugi de les Còsmiques

    A partir d’aquest refugi,  ja sobre la glacera de Garstelet i sobretot de l’enorme glacera del Lys,  es pot fer una aclimatació perfecta. Es van fent ascensions a cotes que segons passen els dies seran cada cop més altes i ens anirem donant compte com el nostre cos es va adaptant a l’alçada. Notarem com al principi aquesta falta d’oxigen, sumat al desnivell que hem de superar, fan que l’ascensió sigui lenta i fatigosa, però que si se segueix un ritme, se supera (he vist algú que ha de deixar tirada la motxilla per eliminar pes). A mi personalment,  per pujar el primer dia una dotzena de graons amb grampons a 4,167 mts. també em va costar prou.


L'Aguille du Midi

   Un dels secrets per mantenir el teu cos ben consisteix en baixar ràpid, una ascensió que et pot durar unes cinc o sis hores, l’has de baixar a hora i mitja. Es tracta d'exposar el menor temps possible a la màxima alçada.


Manuel, el guia, obrint via amb boira

   Fins ara era el Pollux (4,091 m), la cota més alta que havia pujat des Zermatt (Suïssa), però enguany, després d’ascendir al Balmenhorn (4,167 m) amb el seu Crist de la Vette i el seu bivac i pujar al Coll del Lys (4,248 mts) que marca la frontera entre Suïssa i Itàlia, vaig pujar a la punta Gnifetti (4,554 mts) després d’assumir desnivells de més de mil metres. Sobre aquesta punta hi ha el refugi Campanna Regina Margherita el més alt d'Europa ..


Un descans enmig de l'ascensió

    He conegut gent increïble per aquestes contrades, des d’un japonès que quan va arribar aquí ja estava aclimatat perquè havia utilitzat una càmera hiperbàrica per a això, fins a un guia de Chamonix de 61 anys i amb dos genolls de titani que pujava al Cervino com si res. Cal dir també que a tots els del refugi també els xocava molt trobar-se amb un mallorquí per aquelles contrades


Arribant al cim  de l'Aguille du Midi (El darrer esforç a una forta pendent)

  
A la boca del llop (amb la tanca per a que "els turistes" no passin més ellà)


Sortida del sol al Monte Rossa, durant una pujada.



Punta Grifetti


La vall Ferret



Punta Balmenhorn


Refugi Campanna Regina Margherita, el més alt d'Europa



En Manuel Alonso  i  Agistí Esteva, qui ha fet la crònica.

 No vull estendre’m més, només que gaudiu amb les fotografies que he seleccionat i fins a una altra ocasió.



Agustí  Esteva