Ruta per la Mongòlia central

Part 1





 


Ruta per la Mongòlia central. Part 1

    Parlar de Mongòlia és parlar de verd. Verd amb tots els matisos, amb totes les tonalitats
.
   És molt difícil resumir en poques línees tot els que vàrem viure en un viatge de dues setmanes al voltant de la Mongòlia central. En farem tres capítols (dos de Mongòlia i un tercer de Xina- Beijing). Esper no ser massa pesat. Evidentment, us comentaré les meves apreciacions personals, des de la convicció que cada un dels set viatgers que férem el viatge en podem contar versions i sensacions pròpies, algunes de coincidents i d’altres no tant. 



  Els que formàvem els grup, tres érem de Capdepera, el que això escriu, amb Magdalena i Gustavo (aquest s’encarregà d’organitzar pràcticament tot el viatge: bitllets, visats, contactes amb l’agència mongola de lloguer de cotxes, xofer, intèrpret i ruta a seguir); dos eren de Son Servera: Joan i Montse;  i dos de Lleida (concretament de Mollerussa): Tere i Óscar. El viatge ideat per Gustavo va ser d’aquells que resulten inoblidables, gairebé perfecte, tan per la ruta i el que vérem a Mongòlia, com per la convivència de grup.



12 de juliol
   Després de l’acomiadament dels amics a la revetlla del Carme, i unes poques hores de dormir, ens trobàrem amb els serverins  i cap a l’aeroport manca gent. El trajecte previst era PM-Madrid-Moscou-Ulan Bator, això sí, amb tots els vols connexos, manco el primer que, per tant, era el més preocupant per allò dels retards o pèrdues d’equipatge. A més, innocents de nosaltres, férem el que mai s’ha de fer: enviar les maletes directament a Ulan Bator (UB). No vàrem quedar gaire convençuts de trobar-les en arribar, però bé, ja estava fet. Afortunadament, la sortida no va tenir retard i arribàrem a Madrid a l’hora prevista. A Madrid ens vam trobar amb la resta del grup i embarcàrem amb Aeroflot (companyia russa) cap a Moscou. Entre una becaina, el dinar, qualque refresc i les lectures arribàrem a Moscou i a corre-cuita enganxàrem el vol a Ulan Bator. De fet ens esperaven –estaven més nervioses les hostesses russes que nosaltres–.  Avantatges d’anar connectats. I un altre raig d’hores a l’avió.





13 de juliol
  Sis hores més tard, després d’un vol relaxat i plàcid, vam trepitjar les instal•lacions de l’aeroport Gengis-Kan de la capital mongola. Allà ens esperaven (nosaltres no hi confiàvem gaire) les maletes (totes!) i el nostre contacte, Bolod. També coneguérem la furgoneta russa que ens serviria de llar els propers dies i el conductor, Sanaa. Una carretera mig desfeta ens dugué a la capital.

Image

   Deixàrem les maletes a una mena de pensió. Eren les 7 del matí, hora local, i no podíem ocupar l’habitació. Després d’un senzill desdejuni, vam sortir  a veure la ciutat. En ser tan prest, Ulan Bator (UB) restava buida, a més hi havia la ressaca del Nadaam, la gran festa nacional mongola que se celebra anualment de l’11 al 13 de juliol. Sense descansar, vàrem fer un volt pel centre: la plaça de Sukhbaatar, envoltada d’edificis oficials en difícil harmonia i presidida per un monument a Gengis Khan (omnipresent) i els carrers dels voltants. Férem temps per anar a canviar diners i visitar el museu d’Història.

Image

  De tornada a la plaça vàrem ser espectadors d’una desfilada de vestits de diverses regions, molt vistosos. Després anàrem a dinar, descobrint les excel•lències de la seva cuina (no és tan monòtona com pensàvem a priori) amb plats com  la contundent sopa mongola, i una mena de gulash variats, de porc, vedella o  mè, les panades fregides... Amb la panxa plena, visitàrem els diversos i impressionants temples d’UB . La majoria d’aquest temples ( i com descobrírem més endavant, a la resta del país)  varen ser arrasats durant l’època soviètica,  i passada aquesta s’han reconstruït a mesura que la religió budista, amb mescla de l’ancestral xamanisme, tornava a ressorgir amb certa força. 

Image

   Vam veure el Bakula Rimpoche, on vam parlar amb uns joves aspirants a monjos i assistírem a una classe en què el Mestre Lama els instruïa. Després visitàrem el  Gesar Sum, de camí cap al monestir de Gandam Khiid, el més gran  i vistós, que conté un Buda de 30 metres.

Image

Per finalitzar les visites d'aquest primer dia, passant pel museu dels xamans, tornàrem al centre per l’avinguda de la Pau, el carrer més important d’UB,  i visitàrem el temple-museu de Chojin Lama. Aquí havíem de veure un ball tradicional, tsam-mask, però aquest dia no es fa. Justament! A mi va ser el que més em va agradar d’UB.

Image

  Per acabar de confitar-nos, vàrem decidir agafar un autobús i marxar als afores, al Zaisan Memorial, un gran monument de  l’era soviètica situat a un turó, que ofereix una magnífica vista panoràmica d’UB. Sembla que és un lloc molt popular, de fet estava ple a vessar de gent. De tornada cap a l’hostal, sopàrem i, derrotats, ens deixàrem caure en les mans de Morfeu.



14 de juliol
   Ben prest preparàrem la sortida. Vàrem omplir la furgoneta de tot el material d’acampada i les maletes. Ens presentàrem  al xofer, Sanaa,  i a la cuinera-traductora , Inger, i partírem.  Gustavo els indicà que volíem anar primer al Palau d’Hivern  que va pertànyer  al 8è  Bogd Khan, el darrer rei  mongol y màxim líder budista, avui convertit en un museu. Gustavo va fer de guia privat i ens donà una instructiva lliçó bàsica d’història mongola.

Image

   Acabada la visita, anàrem a un mercat dels suburbis per fer les compres bàsiques, ja que la idea era acampar durant dos o tres dies i alternar pernoctacions a hotels o ger-camps.
   La ruta prevista pel primer dia va ser de 300 k. Vàrem enfilar per una carretera cap el nord, la via de comunicació de Mongòlia amb Rússia (una de les poques que hi ha asfaltades en el país),  però, abans d’arribar a la ciutat de Darkhan, ens desviàrem per una llarga pista per arribar al monestir d’Amarbayasgalant, situat a una ampla i idíl•lica vall enmig de muntanyes.  El paisatge era espectacular i verd, tot verd. A l’horabaixa visitàrem el temple i pujàrem a un turó per veure’l des de dalt. Impressionant!  Acampàrem devora un rierol, envoltats de gers (tendes rodones, habitatge dels  mongols), manades de cavalls i ovelles. Poc després, ja es feia fosca negra, preparàrem  el sopar,  i a dormir! A mitja nit ens sorprengué una forta tempesta que ens banyà les tendes. Alguna va a arribar a beure aigua.

Image


15 de juliol

   Mentre plovia lleugerament, plegàrem les tendes ben humides, férem un lleuger desdejuni i ens ficàrem al cotxe. Sortírem per fer la ruta del nord-est, amb una primera aturada a  la ciutat d’Erdenet. La pista relliscava i el conductor havia d’anar a poc a poc. En trobar la carretera, tots férem un alè. A Erdenet, una  ciutat industrial (bé, ho devia ser, un temps) i minera, visitàrem la família de n’Inger, en un bloc de pisos fets a l’època soviètica, d’aspecte exterior molt descuidat. Ens tractaren molt amablement.  L´interior del pis resultà confortable. Després continuàrem, ja que aquell va ser un dia en ruta. Els paisatges de suaus i verds turons se succeïen, amb guardes de ramat aquí i allà, una constant en aquesta primera part de la ruta. El vehicle, que tot d’una  havíem titllat d’incòmode, resultava ideal per al viatge.
   Passàrem per Bulgan, aquí ja no hi havia carretera, i pujàrem a peu a un cràter: l’ URAN TOGOO UUL. (Uul vol dir volcà), amb unes grans vistes.

Image

   Com no podia ser d’altra forma, seguíem la ruta i devers les set, Sanaa el xòfer, va aturar a la vora d’un riu. Ens banyàrem. Curiosament, no el trobàrem massa fred. Mmuntàrem les tendes de campanya i sopàrem. Ja relaxats i panxa plena, férem un bon foc i petàrem la xerrada sota els estels, bevent cervesa mongola. Afortunadament, el temps s’havia compost. Aquella nit no plouria.



16 de juliol
  Ens aixecàrem de bon matí i emprenguérem de nou el viatge, per la pista. La ruta, llarga i monòtona, ens deparà unes vistes excel•lents, amb gers  disseminats i gran quantitat d’animals pasturant lliurement. Trobàrem un grup de pastors que duien els seus ramats al mercat. Tot d’una varen fer córrer la veu de la nostra presència i comparegueren tots al nostre voltant a fer-se unes fotos,. Ens oferiren de pujar als seus cavalls i varen fer carreres, encabritant els animals.  Ens aturàrem a dinar en un petit poble anomenat  Tosontsengel. Ho vàrem fer a un guanz (les cantines on dinen els mongols, i que a la vegada fan de botiga). El menjar resultà molt bo, amb plats variats i abundosos, i un preu que a penes arriba a un euro i mig per persona. 

Image

  Vàrem seguir la ruta cap a Moron, un poble més gran on compràrem queviures en el mercat, un caos de botiguetes (usen contenidors com a botiga) de tota mena, amb una part coberta i l’altra a l’aire lliure. Hi havia una gentada. A mitja tarda partírem cap al parc nacional Khovsgol Nuur. Una vegada que vàrem entrar-hi, previ pagament de peatge de 3.000 tugrugs, unes 300 pessetes (el tugrug és la moneda oficial mongola), ens aturàrem devora un ger, a una vall idíl•lica, d’aquelles que surten als reportatges de natura. Ens presentàrem a l’amo i aquest, ben content,  ens permeté acampar a prop de la seva ger. Vàrem veure como ell i la jove de la casa, Chamgee, munyien i tonien la seva guarda d’ovelles i de iacs. L’escena semblava treta del passat i, unida a l’escenari, tot resultava irreal, magnífic... Després, fent gala de la seva proverbial  hospitalitat, ens convidaren  a entrar al seu  ger i ens convidaren a pastes, formatge, llet de iac i a una mena de te amb llet, calent (molt aigualit i salat). Chamgee ens comentà, en un pobre anglès (com el nostre) coses seves (on estudiava, les feines diàries, quins esports feia, què li agradava...) Després de la vetllada, muntàrem les tendes i sopàrem. Començà a ploure suaument.


Image


17 de juliol
   Berenàrem al ger i marxàrem cap al llac, que és la gran joia del parc. De fet, rep el nom de “gran perla blava”. Hi havia molta boira i la pista estava gairebé intransitable, amb  fang pertot arreu. A poc a poc, per un paisatge boscós,  arribàrem a la vorera de l’immens llac. Vàrem decidir llogar dos gers. A un hi encenguérem foc i férem una estesa de tendes, sacs i roba banyada el dia anterior. Com que era prest, anàrem a fer una volta pels voltants del llac, abans de dinar.  Després  de dinar, marxàrem cap a  un campament de l’ètnia Tsaataan, que es dedica a criar rens, els seus membres viuen en tendes semblants a les dels indis americans i venen artesania. De tornada férem una volta pel bosc i anàrem a un costat pedregós del llac. Després, mentre uns varen anar a dutxar-se a un dels gers de la zona (semblava que sens trobàvem a una zona molt turística), uns altres decidirem fer un capfico a les fredes (moooolt fredes!) aigües del llac. Recollírem el material ja sec, sopàrem i ens n’anàrem a fer nones.


Image


18 de juliol
   Ens aixecàrem ben prest i férem el desdejuni.  Aquell dia hi havia torrades! Començàrem a anar cap el sud, primer tornant a Moron, i la pista seguia en mal estat i ens obligà a anar a poc a poc. El conductor ens va donar una bona mostra de les seves habilitats i nosaltres li  corresponguérem amb mamballetes. A la ciutat tornàrem a fer  una volta pel mercat, que tant ens havia agradar el dia anterior, i dinàrem a un guanz. Després de dinar, la ruta continuà discorrent per una vall rere l’altra, amb alguns colls amb magnífiques vistes. Albiràrem una zona granítica, amb roques de capritxoses formes, que ens menà fins a prop del poble de Jargalant.  Devora un riu, muntàrem les tendes de campanya i preparàrem el sopar i un gran foc.

Image
 
19 de juliol
   De bon matí, anàrem caminant fins al poble. El xofer quedà rentant el vehicle (no vàrem arribar a entendre tan d’afany, tanmateix en poc temps tornaria a estar ple de pols). En el poble visitàrem el seu temple, tancat i gairebé abandonat, i un estadi de fusta. Férem compres i badàrem un poc pels seus carrers polsosos. 



  Poc després de partir, ens vàrem aturar a fer un canvi de gomes de les ballestes del vehicle. Continuàrem cap una zona de gran valor paisatgístic: el llac blanc o Terkhiin Tsagaan Nuur. A l’arena de la seva vorera ens aturàrem a dinar i prendre un bany. Poc després vérem passar una caravana d’una família nòmada que  traslladava el seu ger a una altra zona.  Passejàrem per la vorera del llac fins a uns túmuls de pedra volcànica (en el viatge trobàrem molts de caramulls de pedra, anomenats  ovoos,  que tenen el seu origen en el xamanisme).

Image

   En el mateix parc natural del llac hi ha el volcà  Khorgo Uul. Pujàrem al cràter i baixàrem. Després de circular per una zona plena de cendres i roques volcàniques, sortírem del parc i  seguírem la ruta. Volíem arribar a la “ciutat” de Tsetserleg, però se’ns va fer tard i ens aturàrem  poc abans d’arribar-hi, prop d’una zona boscosa. A la posta de sol anàrem a un dels gers veïnats a comprar llet i iogurt per al desdejuni de l’endemà. Com pertot arreu, ens reberen amb els braços oberts i ens varen oferir tot el que tenien. Després de parlar amb aquella gent, això sí, amb l’ajuda de la traductora, tornàrem al nostre improvisat campament.


20 de juliol
   Aquell dia em vaig aixecar prest (devers les 5,30) i , mentre la resta dormia, vaig partir per  pujar una muntanyeta rocallosa que s’alçava al fons de la vall on havíem acampat. Vaig calcular  malament el temps, de fet en mitja horeta ja era a dalt del cim i vaig poder gaudir de la sortida del sol. Com que era tan prest, vaig decidir allargar la caminada a un altre turó proper. Durant la pujada vaig observar les rapinyaires caçant (en trobàrem moltíssimes al llarg del país) i una parella de grues fent la dansa d’aparellament. Ja de tornada a l’acampada, em vaig rentar a un rierol i em vaig posar a llegir una estona, fins que la gent començà despertar-se. Després del desdejuni tornàrem a la ruta. Visitàrem la ciutat de Tsetserleg, envoltada de muntanyes, que compta amb un museu en el monestir de Zayain Gegeenij, dedicat a costums i tradicions (etnologia). Devora hi ha la pujada, mitjançant una llarga escala, al Galdan Zuu, temple amb una estàtua de Buda de set metres d’alçada, i més amunt encara, Bulgan Ull, un turonet amb inscripcions budistes i una magnífica vista de la ciutat.



   Baixàrem i, prop del mercat, dinàrem. Continuàrem la  nostra ruta cap el sud fins arribar a Tsenkher: una zona de banys termals, aturada imprescindible! Una bona dutxa i una estona de relax o a una piscina d’aigua calenta. Tot un plaer. Continuàrem la ruta a contracor, però havíem de seguir. Sortírem de la ruta principal, de fet en Gustavo ens tenia preparada una sorpresa: anar al monestir de Tovkhon Khiid, a dalt d’una muntanya, envoltat de boscos i amples valls. El conductor hagué de demanar un parell de vegades si anàvem pel bon camí, ja que ens havíem sortit de la ruta “habitual”. Ves a saber on va trobar en Gustavo aquell destí. Començàvem a creure que el domini que sembla tenir de les rutes i les sortides “alternatives”  no és casual. A la fi ens enfilàrem per una pendent pronunciada enmig de penya-segats i ens endinsàrem en un bosc que pensàvem cremat (realment èren arbres secs). Allà haguérem d’acampar. Seguint la rutina, muntàrem les tendes i preparàrem el foc. Per a sorpresa nostra, hi havia milions de cuques semblants a la “processionària”, però, afortunadament, no picaven ni produïen reaccions al•lèrgiques. Després de sopar tinguérem una sessió de cant, gairebé catastròfica. Com es pot cantar tan malament! Vaig intentar dormir, pensant en els oiosos animalons, quan rebérem la visita d’un altre grup que havia acampat a prop de nosaltres. Els conductors duien un parell de cerveses i panades que ens menjaríem l’endemà.

Image



21 de juliol
   Ens aixecàrem de bon matí, com gairebé cada dia, i pujàrem caminant fins a Tovkhon Khiid. La pujada, en un primer moment, és va fer llarga i feixuga, però després es va suavitzar, fins arribar als penya-segats que amagaven el monestir. Arribàrem, per una escala de pedres, a les portes, que restaven tancades, i decidírem berenar en els penya-segats. El paratge era impressionat, davant nostre teníem una immensa vall poblada de coníferes, semblants els avets, i darrere, en una petita depressió de la muntanya, tres acolorits temples que formaven el monestir.
   Dels gers situats sota el rocam arribaven nins vestits amb túniques vermelles i comencaren a fer sonar caragoles, cridant a l’oració. Els escoltàrem una estona, assistírem a les repetitives lliçons que el Mestre els donava en el temple principal i férem una volta per la muntanya. Hi trobàrem alguns punts interessants: una cova per a meditar, una cadira de pedra (també per a meditar), una altra cova de difícil accés que diuen que es com entrar a l’úter matern, una escarpada pujada al cim (amb un immens ovoo, només per a homes), un arbre d’oracions..., tot carregat de simbolisme. 

Image

  Baixàrem amb l’esperit renovat i desférem el camí. En arribar al campament plegàrem les tendes que eren plenes de cuques...  Sortírem a corre cuita. Durant el camí férem diverses aturades en alguns gers, connectant amb l’estil de vida mongol. Així fins arribar a Karkorum, l’antiga capital de Mongòlia, fundada pel mateix Gengis Khan a l’any 1220.



   A més d’un monestir envoltat per una impressionant murada (Erdene Zuu), trobàrem poques restes de la mítica ciutat, entre aquestes la roca de la tortuga o la roca fàl•lica. Aquí hi havia diversos llocs de venda de “souvenirs”, formant mercadets (el regateig és obligat) en cada lloc d’interès.



   Sortírem de la ciutat passant pel  solitari  monestir de  Shank  Khiid, on ens trobàrem una cerimònia, amb monjos i camperols realitzant càntics i ritus diversos que no acabàrem d’interpretar. Després la ruta ens havia de dur fins a la tercera ciutat de Mongòlia: Arvaikheer. Hi arribàrem gairebé fosca negra i ens topàrem amb el  confortable hotel Kharaa. Sopàrem a un bon restaurant, ens donàrem una bona dutxa i dormírem a un llitet. Tot un luxe.


  Havíem fet la primera part de la ruta. Ara teníem per endavant  el mític Gobi..., però això ho veurem en un altre capítol.


Ara us oferim uns petits videos d'aquesta primera part de la ruta




Paco Galian
revisat per en Gustavo i Jaume