Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 409
L’itinerari comptà amb belles vistes sobre el litoral de Llevant i un bon clima tot i la pluja menuda



Diumenge, dia 8 de maig de 2022 els grups excursionistes Camina, caminaràs de Son Servera i Cranques Reumàtiques de Capdepera coincidiren en l’última excursió de la temporada dels clubs amb bells itineraris sobre la costa llevantina. El punt de reunió va ser un hotel de la Costa dels Pins per iniciar la pujada cap a la vora del mar amb unes vistes fabuloses sobre unes de les millors platges que hi ha en el litoral de Mallorca: el Port Vell.

Primerament, explicar que la marxa no fou molt nombrosa, però el petit grup, que ja es coneixia, va iniciar la caminada de manera tranquil·la amb bona conxorxa. De mica en mica, s’abandona la part més urbanística d’allotjaments turístics i xalets estivals per començar a perfilar una orografia que ens acompanyarà durant el trajecte. En fila, accedim per una porta giratòria que hi ha a darrere del golf de Canyamel. A poc a poc es voreja el camp verd de gespa, per accedir al rost que ens portarà al coll Baix, situat a la serra de son Jordi. L’únic que espenya el paisatge és el cablejat elèctric, però si gires l’ullada cap a enrere veus com la vista s’allarga sobre el mar fins arribar a la Punta de n’Amer.
 

Després, ja en el coll, el guia tanca la barrera gran que separa les dues vessants de la muntanya. D’altra banda, el grup s’estira per davallar en ziga-zaga cap a un prat idíl·lic, un locus amoenus amb poca vegetació, tot i que hi ha pins esparsos. Allà hi realitzam una petita aturada i parlam amb un altre grup excursionista de Manacor, mentre el sol ens acompanya, amb un clima idoni per a realitzar la caminada; el pinar posterior és espès i entre els arbres canten els ocells. La pista de terra és ample i ens porta cap a una part asfaltada de carretera que ens permetrà l’accés al torrent de Canyamel, no sense abans passar per una zona urbanitzada amb grans cases i edificis, on sembla que hi habitin tranquil·lament algunes famílies. S’arriba a vorera del torrent amb joncs finíssims i ànecs que descansen sobre l’arena o sobre qualque branca, mentre l’aigua corr cap al mar.

Seguidament, es berena a les roques que hi ha a la part esquerra de la platja, on els turistes ja tímidament comencen els seus banys i prenen el sol, just davant l’Embarcador del rei. Després de la mossegada ens disposam a començar l’ascens que ens portarà cap a la Torre Nova del Cap Vermell (210 mts), una talaia que va ser restaurada i que hauria de servir de referència de recuperació per les torres que envolten el litoral de Llevant. En la pujada el sol batega de valent, però l’ascens és lent i agradable, a més la vista panoràmica sobre l’entorn, bé val la pena. Els blaus que acompanyen la visió sobre el mar són com una pintura fresca sobre la costa, la llentisclera ens fa de guia, així com el pinus halepensis. A la punta hi resta Sa talaia Vella, de 185 metres, on es conta que hi havia un petit llibre on apuntar-hi el nom dels que hi arribaven.

Posteriorment, s’arriba a la part de dalt de la muntanya, on hi ha una caseta derruïda de soldats. Iniciam la pujada per la vessant Oest, fins arribar al cim, allà la torre ens espera, hi ha unes vistes magnífiques sobre la Vall de Canyamel, on s’hi pot albirar la vaqueria de Can Deià, i fins i tot el poble d’Artà. El guia, també se n’adona de la vista que permet contemplar fins i tot el Puig Major o el Massanella, un espectacle per a la mirada de tot excursionista i de qualsevol persona que estimi Mallorca en general.  A l’altra part, una panoràmica sobre el litoral de Cala Rajada ens acompanya: Sa Torre Cega, el far, Font de Sa Cala...els topònims més emblemàtics d’aquest racó de l’illa, que la majoria d’excursionistes ja coneixien, però que ara podien contemplar de primera mà, un privilegi per a amants de la natura. Allà mateix, s’aprofita per fer-se la fotografia de grup.
 



Després, comença el descens per enllaçar amb el camí que queda a la vessant esquerra de la muntanya, que ens portarà cap a la rocallosa davallada cap a la cova del Vell Marí. Mentre, quan som per devers na Mitjana, un àvid guia parla d’ocells i de plantes: s’escolten noms com el sebel·lí, el ropit, les cucullades...contràriament, el tabac de pota que fumaven els padrins també va ser tema de conversa. Arran de mar hi resta la Pesquera des Frares i més endavant Na Torrens. Durant el descens, veim niar dos corbs i la mar convida a l’amplitud del panorama, mentre crea una sensació de llibertat, que envaeix l’esperit de l’excursionista; la filera ens porta cap al camí de la cova dels Cingles, també coneguda per la cova d’en Gostí lladre, segons conta un altra àvid excursionista. Les històries de contraban fan acte de presència, mentre el grup aprofita per partir cap a l’altra vessant de la muntanya, mentre sorteja tot tipus de rocam esquerp que no fa fàcil l’itinerari. Ara queda la part més feixuga del rost, aquella que fa patir genolls, però que ens portarà, en certs moments d’obaga, cap a un gran rotlle de sitja, on un altre àvid excursionista aprofita per cantar el Nessum dorma que ens fa més agradable la davallada. Després d’una petita pausa, es reprèn el camí per a arribar a la vorera de la mar, una cala de pedra i una aigua transparenta ens esperen. Allà rompem una mica la tranquil·litat d’una parella que semblava dormir sota el sol mediterrani, entre les pedres. A l’altra part interior, allunyades de la costa hi ha la Cova Negra i ses Jerònies.  Mentre alguns seiem, altres aprofiten per banyar-se els peus i fer una asseguda sobra una roca del mar i un altra àvid guia ens saluda des de la part de dalt de la cova. La cova és present allà al davant i alguns recorden l’existència d’aquell animal que gairebé ara sembla un ésser mitològic com va ser el vell marí, ésser que ja és el topònim del lloc.



Més endavant, el camí continua fins arribar a un forn de calç, des d’on començam l’ascens per arribar a un portal obert a mà dreta que dona accés a allò que es coneix com Els Provençals, aleshores i en grup descendim per uns carrers amples asfaltats, vorejats per luxoses cases, deixam a la part costanera el Morràs, Ses Blanqueres i el Caló d’en Suau,  fins arribar a l’antiga fàbrica embotelladora d’aigua Font de Sa Cala. Uns metres més endavant, just devora l’Hotel Carolina, en uns bancs adequats, aprofitam per dinar amb bona companyia. Mentre realitzam l’àpat, passa quelcom inesperat: comencen a caure les primeres gotes d’aigua. En haver dinat ens dirigim cap a la platja, ja aprofitada pels turistes primerencs. Després, el grup es dirigeix cap a n’Aladern, mentre voreja un caminoi, el nostre pas es mescla amb els dels turistes, seguim fins a la cala i l’aigua clara ens fa de mirall, encara inexplorada. Més endavant i a mà dreta, pujam fins a trobar un pas que ens portarà a prop de la cova de na Barxa, i després d’una pista ampla que dona a un turonet, el Puig d’en Rabassó, des d’on es veu na Taconera, es comença un petit, però complicat descens cap a Es Carregador per na Cucaiada. L’itinerari és complicat degut al roquissar gran i gros que s’ha de travessar. Tot i així, el grup avança fins arribar en aquesta cala tan privilegiada plena de tamarells i plantes endèmiques. Sense fer cap aturada, els caminaires es dirigeixen cap a n’Aguait, no sense passar abans per la Cala des Frades i el caló des Beato per l’Avinguda dels Pins. Passat l’hotel comença inesperadament a ploure, els caminants més previsors es posen l’impermeable i els que no, quedem xops. Recordam que la darrera vegada que férem l’itinerari també va ploure. Tal vegada, una casualitat! 

 

Finalment, la caminada pel sender de les Atzavares cap a Cala Rajada és plàcida, tot i la pluja, a pas lleuger ens contam alguna anècdota fins arribar al poble, caminar vora la costa cala-rajadera és un privilegi que pocs poden tenir, el mar et desborda i la sensació de llibertat i amplitud és aclaparadora. L’excursió ha estat d’uns quinze quilòmetres. Quan arribam a son Moll, l’itinerari l’hem de fer per dins el poble, fins arribar a la Plaça dels Pins, on prenem un refrigeri mentre s’espera l’autocar petit que ens portarà a casa. El camí de tornada cap a la Costa dels Pins és animós i serveix per recordar l’última trobada dels caminaires: el sopar de cloenda, que s’espera amb candeletes!

 

Joan Cabalgante Guasp

 

FONT: MASCARÓ Passarius, J. Corpus de toponímia de Mallorca. 1986.