Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1753

 

“El turista dolent

 

és el que no ve”

 

 

 

(de l’entrevista realitzada en el programa

“El cafè dels dissabtes”,

de Capdepera Radio)

                        

 

 Joan Massanet és el president de l’Associació Hotelera de Cales de Capdepera, una zona que ara es comercialitza com Firstsun Mallorca. Ell va ser convidat nostre en un dels programes “El cafè dels dissabtes”, de Capedepera Ràdio, i hi vàrem mantenir una llarga entrevista, de més d’una hora. Avui hem transcrit aquella conversa per a tots els lectors de “Cap Vermell”, resumint-la només en alguns fragments que hem cregut prescindibles. Esperam que per mitjà d’aquestes pàgines que vénen a continuació, conegueu millor l’Associació Hotelera i el seu president.

- Joan, què és això de Firstsun Mallorca?

- Continuam essent l’Associació Hotelera Cales de Capdepera, però vàrem crear una marca per donar-nos a conèixer a Europa. Una empresa ens va dissenyar aquest marca, Firstsun Mallorca, en anglès precisament perquè la volem d’abast internacional. El nom, d’altra banda, no vol dir res més que per aquí hi surt el primer sol de Mallorca.

- Ja es comença a conèixer, aquesta denominació? Ja se l’associa amb el llevant de l’illa i amb el nostre municipi?

- Hem fet i feim bastants d’esforços per divulgar-la, i sí, ja comença a ser coneguda, inclús a la mateixa Mallorca. Però aquests són aspectes que necessiten molts de doblers. Crear una marca és relativament senzill, però desenvolupar-la és més complicat. Tenim una web amb el mateix nom, www.firstsunmallorca.com , que està bastant ben posicionada a Internet. En el municipi, la senyalització de tots els hotels, que hem posat nova aquest any, ja s’ha fet sota la denominació de Firstsun. I, evidentment, a les fires turístiques hi anam també amb aquesta marca.

- A l’associació hi estan afiliats tots els hotels del municipi?

- Al voltat del 96% d’hotels hi estan adherits. Som 82 establiments, amb un total de 17.000 places. Queden només dos o tres hotels sense associar-se.

- Quines són les finalitats de l’associació?

- Bàsicament, la promoció de la zona. Davant la globalització, que també afecta l’hostaleria, només la unió ens pot ajudar a sobreviure. Entre els nostres associats n’hi ha que pertanyen a grans cadenes que es poden valer per elles mateixes, però la majoria som hotelers particulars que, si volem fer coses, les hem de fer units. L’alternativa seria veure’ns abocats a haver de tancar.

- Temps enrere, l’associació també va intentar centralitzar compres, a fi d’abaratir costos, però això ara no funciona...

- Efectivament, ara no funciona, i no vol dir que en aquest sentit també no hàgim de fer un esforç per a unir-nos. Però no és senzill. Som més de 80 establiments, com he dit, amb una gran varietat de categories i preus, a més del fet que n’hi ha que reben els subministraments per mitjà de la companyia a què pertanyen, d’altres que estan adherits a centrals de compres...

- L’enquesta de la nostra revista digital, sobre la percepció que la gent té de la temporada turística d’aquest any, és que, si fa no fa, ha estat com la d’altres anys.

- Jo també m’hi apunt. També votaria per aquesta opció. Aquí continuam tenint un tema pendent, que és el de la temporada baixa. Els preus són els que són. A mi també m’agradaria cobrar com un hotel de Barcelona, a 85 euros per persona i dia, habitació i berenar, però hem de ser realistes. Aquí no ho podem cobrar, no ens ho paguen. Però, dit això, tant com a president com en qualitat d’hoteler, vull deixar ben clar que el client dolent és el que no ve. El client que ve, sigui molt o sigui poc, paga allò que li demanam. Per tant, per a nosaltres el mal client és el que se’n va a Turquia.

- Tornem a la temporada baixa...

- Jo no sé qui hi vol venir, a Cala Rajada, a l’hivern. Aquí tancam el municipi dia 31 d’octubre, posam quatre diaris en els mostradors i ja no ens preocupam de res més, desapareix l’oferta complementària, no hi ha res obert, l’Ajuntament se n’oblida, els empresaris ens n’oblidam, i a poc a poc l’aspecte va degenerant, octubre, novembre, desembre... Per tant, difícilment podem arreglar el problema de l’estacionalitat si no ens hi aferram tots.

- I com?

- Per mitjà d’esdeveniments atractius, convencions, atraient el turisme de la tercera edat... Hotels, oferta complementària, Ajuntament i poble, tots plegats, podríem intentar-ho.

- És una tendència mala de rompre.

- D’acord, però el que no podem fer és ja sortir derrotats. Perquè si partim amb aquesta mentalitat, ens exposam que qualque temporada ens falli el maig, o ens falli l’octubre, i aleshores ja no la salvarem. Allargar la temporada és essencial, perquè és l’única manera que si en un moment puntual es dóna alguna recessió, aquesta no sigui tan decisiva. Una temporada de sis mesos, ja prou curta, que per alguna causa es quedi en cinc, o en quatre, comporta uns efectes molt negatius per a l’hoteler, per al personal i per a l’oferta complementària.

- Amb tot, és sorprenent que durant l’hivern hi hagi problemes per trobar places hoteleres en el municipi.

- Als quatre que no tanquen se’ls hauria de fer un monument. Gràcies a ells (l’Illot, s’Entrador, Alzina, Amorós...) queda una mica de vida en el poble. Els caps de setmana tenen gent, però, amb tot, s’ha d’admetre que l’hivern, i el novembre en especial, és difícil. I a més, la poca gent que ve es troba amb una imatge gens ni mica atractiva. Ens hem de mentalitzar que som un poble turístic i que els visitants, sigui quan sigui, es volen trobar un poble net i arreglat i una oferta variada. I no serà perquè no tenguem un entorn natural excepcional i uns elements històrics i arquitectònics molts interessants, com el Castell. Però a vegades dóna la impressió que aquests elements són més un problema que una possibilitat. D’altra banda, tots els governs, fins ara, han governat fins a Manacor, i a mi m’agradaria que algun any començassin a governar de Manacor fins a Cala Rajada. No tenim ni una sola ruta cicloturística; fa un caramull d’anys que s’ha de fer un camí de sa Font de sa Cala a Canyamel; s’ha de rehabilitar la zona humida del torrent de Canyamel... Però no es fa res. I aquestes són les coses que, precisament, ens poden ajudar a desestacionalitzar la temporada.

- I ens hem de conformar amb el turisme de sol i platja.

- De moment és el que tenim, i l’hem de conservar, perquè si ens desapareix aquest no ens queda res. Però aquest ja el tenim, per ara, i per tant hem d’anar a cercar aquest altre que no tenim: el turisme que camina, el que va en bicicleta, el turisme cultural, el turisme de negocis... I dit això, immediatament he d’afegir que tenim una mancança enorme en un servei primordial: el transport públic. Avui es pot venir des d’Alemanya per 50 euros, i plantar-se a qualsevol hotel de s’Arenal amb 20 euros més. Però aquest mateix turista haurà de pagar 70 o 80 euros per venir a Cala Rajada, amb la qual cosa li haurà costat més que l’avió. També pot tractar-se d’un turista molt intel•ligent, que agafarà un bus fins a la plaça d’Espanya, i combinarà amb el bus de Cala Rajada, i depenent de la sort que dugi, pot arribar aquí en tres o quatre hores.

 - El turisme espanyol, el tenim abandonat? No només a nivell de promoció, sinó pel fet que quan en ve es troba, en els mateixos hotels, amb uns horaris de menjar, o amb uns productes, molt pensats per als alemanys.

- La marca Firstsun, en anglès, pretén arribar a molts de mercats en una llengua universal. Però, així mateix, vol rompre amb la imatge de destí excessivament alemany. Els hotelers ens hem d’espavilar. Abans ens duien el client a ca nostra, però ara l’hem d’anar a cercar. D’això no en sabíem i n’hem hagut d’aprendre. La competència és enorme i ja no podem esperar els clients. De fet, els darrers anys, a Cala Rajada hi ha vengut molts d’espanyols i molts d’italians, però el problema d’aquests dos mercats és que concentren la seva demanda en el mes d’agost. Seria fantàstic si poguéssim captar turisme espanyol i italià els mesos d’abril, maig o juny, però per desgràcia només ens ve a partir de la segona quinzena de juliol i fins a la primera quinzena de setembre, a tot estirar. Tots tenim contractes amb els grans operadors espanyols, i miram d’aconseguir que aquests clients no s’aturin a Palma, com havia passat tradicionalment. En realitat, amb el turisme de tercera edat encara és així: tot es concentra a la badia de Palma, però jo ho entenc. Si des de s’Arenal, cada cinc minuts tens un autobús que et deixa en el centre de la ciutat, o, si vols caminar, pots agafar un passeig que et menarà per tota la costa sense passar per cap carretera, resulta difícil atraure aquest client cap a Cala Rajada, per molta naturalesa i tranquil•litat que oferesquis.

- Quin seria el perfil del client dels nostres hotels?

- Entre hostals, pensions i hotels d’una i dues estrelles, comptam amb un poc més de 6.000 places; de tres estrelles serien més de 7.000; unes 2.000 de quatre estrelles; i 400 de cinc estrelles. Què vol dir, això? Que tenim una diversitat d’oferta i de preus i que, per tant, necessitam una gran diversitat de turistes. Necessitam el segment juvenil, el segment familiar, i el de la tercera edat. Ara, clar, això no vol dir que es pugui permetre que uns turistes molestin els altres, que els distints segments hagin de ser incompatibles. Els hotelers hem de posar ordre dins ca nostra, i després pertoca a la policia posar ordre en el carrer.

- Això, per moments, sembla difícil.

- A mi ningú em farà creure que si a un client alemany li mostres les dents, no s’acovardesqui. Ara, si el deixes estar, farà el que li doni la gana. Els dos tipus de turisme no tenen per què ser incompatibles. Tots hem de fer els nostres deures perquè, si no, ens podem trobar amb la disjuntiva d’haver d’eliminar un tipus d’oferta. Quina? La d’una o dues estrelles, o la de quatre i cinc?

- Una part de la nostra oferta, per la seva ubicació, o per les seves característiques, sembla que té una difícil adaptació a les exigències del turisme actual. Què n’hem de fer? Hem de reduir places?

- A mi, el terme reducció de places em fa por. Reduir places també vol dir reduir plantilles. Qualsevol negoci, un bar mateix, pot sol·licitar un canvi d’ús. Els únics que no podem canviar els usos som els hotels. Però aquest segment de petits hotels, o hostals, si aconsegueixen ajuntar-se i crear figures com les que ja existeixen en altres llocs, d’establiments “amb caràcter”, poden tenir molt de futur. Aquests establiments tenen característiques que no són a l’abast d’hotels de 500 o 600 places, i  hi ha gent que les cerca, com el seu tracte familiar. Ara bé, això també passa per una renovació constant, i no és fàcil.

- Segurament per tants d’anys com duim dedicats al turisme, s’ha produït un  canvi de percepció del fet turístic. El turisme ens proporciona uns guanys econòmics però també ens procura pèrdues de qualitat de vida, de consum excessiu del territori... Tot plegat, s’estaria traduint en una forma de veure el client no sempre com un element positiu. Ens costa més ser amables. No som aquella gent dels anys seixanta, però tampoc els turistes són els mateixos. Ja no els veim com a representants de societats avançades, ni com a models de civilització. Aquí ja passa, i aquesta deu ser una situació que no s’havia donat mai abans, que els criats moltes vegades són més rics que els senyors.

- Nosaltres venem serveis, i n’hem de ser conscients,  sense que s’hagi de confondre ser servicials amb ser servils. Feim feina amb persones, i això no ho podem oblidar. Te’n vas a una fira i et trobes amb milers de llocs que s’ofereixen com a destí turístic, amb dos milions d’hotels per poder anar a passar les vacances. És en aquesta situació que t’adones que quan entra un client l’únic que pots fer és donar-li les gràcies, pel simple fet d’haver triat ca teva. I, a més, quina és l’alternativa que tenim al turisme? Fàbriques? De què? Si no començam per admetre que som un municipi turístic, en una illa turística, que vivim dels turistes, i recuperam l’esperit d’acollida que sempre ens ha caracteritzat, és que anam malament.

- Potser, també, manca professionalitat, dins el sector, i segurament l’estacionalitat en té part de culpa. Si només fas feina sis mesos en turisme, no agafes l’estima, ni tampoc l’especialització, necessaris. I en un altre sentit, i encara que no hi tengui molt a veure, els hotels a vegades també semblen reductes tancats obre si mateixos, que viuen d’esquena al carrer.

- Amb això no hi puc estar d’acord. Crec que si algú ha fet els deures som els hotelers. Els plans imposats per la Conselleria ens han obligat a la modernització. No podem dir el mateix dels ajuntaments, de qualsevol signe polític. Pel que fa a això que dèieu, referent a estar tancats sobre si mateixos, crec que hi ha de tot. N’hi de més oberts al carrer, d’altres de més tancats..., però aquesta és una qüestió de cada establiment.

- No creus que al sector hoteler a vegades li falta complicitat amb la resta de la població?

- És cert que hi ha hagut moments que ens hem sentit desplaçats. L’hoteleria, com els fusters o els picapedrers, és una professió, és una manera de fer feina, i no s’hi ha de veure un món a part. Nosaltres estam intentant obrir-nos a la societat, participant en tot allò en què se’ns convida. Obrim els nostres hotels a les escoles, perquè els infants ja en tenguin un coneixement de primera mà, recolzam cursos de formació professional, o participam en aquells esdeveniments en què ho podem fer. Per tant, jo crec que avui s’ha superat moltíssim la percepció de l’hoteleria com un clos tancat. Tots recordam el moment difícil que va suposar l’ecotaxa, en què la meitat de la població ens tiràrem els trastos pel cap amb l’altra meitat. Però jo vull creure que ara mateix aquella sensació s’ha superat. Nosaltres som part d’aquest municipi i l’estimam.

- En aquells moments que tu dius, els grans hotelers es varen alçar com a oposició política del govern. Per a la gent eren “els” hotelers, i no “uns” hotelers, no se’n feia cap distinció. Segurament per aquella actuació, el sector es va guanyar el rebuig d’una part de la societat. Però, com també deies, segurament les coses s’han reconduït i ara marxen per més bon camí. D’altra banda, sembla que no hi ha una política turística clara, consensuada, acceptada per tots els sectors.

 - Hi estic completament d’acord. Jo no sóc polític i això se’m fa difícil d’entendre. A mi m’agradaria, a nivell municipal, saber quin model volem, quin municipi ens agradaria. Jo deman un pla estratègic, a vint anys vista, que traci unes línies d’actuació que tots hàgim de complir. Fa quatre anys va desaparèixer el Patronat de Turisme, ara a finals de legislatura es va tornar aprovar, i supòs que d’aquí a quatre anys tendrem la primera reunió.

- Tots els indicadors assenyalen que, tret d’una crisi mundial, el turisme de masses és un fenomen que continuarà augmentant. Per al nostre municipi en concret, i per a un termini curt de quatre-sis anys, quines previsions fas?

- També crec que anirà a més. Anys enrere teníem molta d’enveja de Cala Millor, i sempre ens posàvem aquella zona a la boca, com exemple a imitar. Aquí, ara que tenim ple de maig a octubre, resulta que els nostres clients són dolents. Però, dels meus contactes, he arribat a la conclusió que a Cala Millor ara li agradaria tenir el que tenim a Cala Rajada. Si tots som capaços de fer els deures bé i sabem anar units, Ajuntament, associacions, poble..., la nostra zona continuarà essent molt competitiva. L’Agulla, Canyamel, sa Mesquida, Capdepera, es Castell, ses Coves, són una garantia per al nostre futur. Però ens ho hem de creure.

I com li diguérem a ell, ho deim als nostres lectors: l’entrevista amb Joan Massanet va donar molt de joc, perquè l’entrevistat va resultar un bon conversador, un bon comunicador, amb qui tot va resultar molt fàcil. Des d’aquesta pàgina, li reiteram el nostre agraïment.