Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1198
"Jo som una treballadora, una funcionària i m'és igual qui tengui al davant, però vull fer la meva feina el millor que puc, mirant pels interns i treure d'ells el millor que es pugui"
"El màxim càstig que es pot posar a una persona és la privació de la llibertat". "Les presons no poden ser dipòsits de gent que no puguin fer res"

"Jo a Capdepera la veig bé. A mi, des de fora, em segueix meravellant la quantitat de coses que es fan a Capdepera i Cala Rajada. Crec que essent aquí no en sou conscients". 

Té quaranta-sis anys i la meitat de la seva vida l'ha viscuda a Madrid. Mai no ha oblidat les seves arrels gabellines i confessa que és una seguidora diària de Cap Vermell. Psicòloga. Va opositar al sistema penitenciari des d'on ha anat escalant càrrecs i mostrant la seva vàlua. Continua amb la mateixa rialla fresca de quan era adolescent. Ha estat subdirectora de la presó d'Alcalà i no és directora perquè no ho ha volgut ser, encara. Gestiona diversos programes europeus. Des del 2018 és cap de servei de l'Àrea de Formació del funcionariat, a Recursos Humans. Té diversos guardons, el darrer la medalla de plata al mèrit penitenciari per la seva implicació i dedicació a la feina que li donaran dia 22 d'aquest mes. Ens ha obert una porta a unes feines tan poc conegudes com a necessàries. La conversa és una delícia.... i no ho dubteu, enyora Capdepera.


- Bon dia Xisca, quants d'anys fa que vius a Madrid?
- Per novembre en farà vint-i-tres, exactament la meitat de la meva vida. Ara tinc quaranta-sis, o sigui, meitat i meitat.

- Com t'hi sents per Madrid?
- Idò, molt bé. Ja som forastera. Em considero madrilenya i quan la gent es fica amb els madrilenys també es fiquen amb jo. Em trob molt a gust, el que passa que és molt feixuc viure allà. Madrid és una ciutat que t'enganxa, però també té un punt hostil que es du com pots.

- Què és molt gran? Les distàncies...
- Les distàncies... sempre has d'anar corrents d'un lloc a l'altre, la contaminació, la falta de platja, falta d'aire lliure, falta de verd... I això que visc a prop d'El Retiro i tinc una zona verda molt a prop. Segons quan, es fa cansat per les distàncies, per tot et torbes molt més que aquí, les grans ciutats són un poc males segons quan. Hi ha moments, que encara que tinguis gent, és molt fàcil sentir moments de soledat a una ciutat que no dins un poble com Capdepera o Cala Rajada que sempre, la gent és més propera. A Madrid sí, però, pot haver moments més complicats.

- Però diguem, l'ambient de poble no l'enyores?
- No. ( Rialles), no, a veure, enyor el poble, però no l'ambient de poble que ofega des del moment que tothom està pendent de tu, que t'estan damunt, jo crec que estic acostumada a ciutats grans i sobretot, estic acostumada a l'anonimat o sigui, que vas allà i fas i desfàs el que vols, però sí que reconec que cada vegada pesa més el poble. Supòs que ja torn vella i l'època daurada de gaudir a Madrid ja m'ha passat, així i tot, bé.

- També va haver-hi un canvi en tenir la filla?
- Totalment. Jo fins que no vaig tenir na Paula, no em plantejava tornar a Mallorca i ara, segons quan em sobrevola per damunt del cap la possibilitat de tornar-hi. Fins ara no ha estat el moment de tornar. Sé que el moment arribarà quan ho senti de dins això que surt: ara!. No hi ha res irreversible en aquesta vida, però seria bastant definitiu perquè una vegada que deixi el meu lloc de feina a Madrid seria complicat tornar enrere. Ara, quan vinc aquí, ja em resulta complicat tornar-hi i ho pens moltes vegades. De vegades sí, altres no, si, però no, no, però si... per ara no ha arribat el moment que et fas gran. Madrid canvia, d'ençà que tinc a na Paula, ni surt tant ni vaig a sopar. Madrid és una ciutat per gaudir. Jo sempre dic: Madrid és per viure. Allà saps a quina hora surts, però no saps a quina hora tornes, i com que ara no ho puc fer, no és el mateix. I en Mallorca, clar que hi pens. Estira, estira. No sé si arribarà el moment, jo què sé! Si s'aprovés el tele-treball, podria ser determinant.

- Tu, vares acabar psicologia i vares fer oposicions ja directament a presons?
- No, vaig fer psicologia aquí, a Palma. Vaig anar a fer un màster a la Complutense en psicologia clínica legal i forense, que varen ser dos anys. Vaig acabar el màster i, com tothom a la vida, no sabia què fer. Vaig donar tombs, vaig fer una temporada de tele operadora a Repsol i com que era una feina molt mal pagada, molt desagraïda i econòmicament no gaire bona... Me'n record que mon pare sempre em deia: "fes oposicions, fes oposicions…" I jo: "Papà ets un pesat! No vull opositar". Fins que un dia, els pares sabeu molt on s'ha de tocar, em va dir que amb aquests horaris i no podràs fer el que tant t'agrada, que és viatjar. Em va tocar i m'ho vaig començar a plantejar i vaig valorar les oposicions que hi havia i em vaig tirar un poc a presons, no perquè m'agradés especialment, però vaig veure el temari i dels "tropecientos" temes n'hi havia qualque que me sonava del màster i, un poc per casualitat i per descart ja fa divuit anys i mig que treball a presons.


- Com ha evolucionat la teva feina, perquè el tema de presons pareix que és un tema que ningú vol saber res, que està allà, però millor que ningú ho toqui, que no se'n parli gaire. Quines problemàtiques té i si has vist qualque tipus d'evolució, ja que has fet estudis. Com ho veus tu?
- Jo crec que, de vegades, depèn un poc qui està al govern, la visibilitat o no que se li dona al tema penitenciari. Hi ha anys que són de més visibilitat que d'altres. També depèn del cap, el secretari-a general de presons que és el que dona les directrius i del ministre de l'interior de torn de qui depenem. Va haver-hi una època quan jo vaig estar de subdirectora que va haver-hi un bum de presons que sortien constantment a sèries, en premsa, en reportatges, hi havia com una sobreexposició del tema de presons. Després va venir una època que no era notícia, com menys se sàpiga millor i ara, és una època intermèdia, surt allò que ha de sortir a les notícies, fan coses bones i dolentes, però d'una manera més equilibrada, crec que és el que ha de ser perquè el tema presons dona molt de morbo amb tantes sèries i tampoc es pot fer "un amarillisme" de les presons i de viure i fer feina a la presó. S'ha de tenir en compte, un poc que no hi hagi sobreexposició. Ara es diuen les coses bones i dolentes amb una mesura, més o manco, bona. Ha anat fluctuant.

- I depèn del pressupost o de les persones que hi ha allà?
- Depèn més de les persones, dels alts càrrecs de presons. Tot el que surt per la televisió no va lligat al pressupost, depèn més de la visibilitat que es vulgui donar. A la presó de dones on jo era semblava un plató de televisió constantment n'hi havia entrevistes reportatges, entrevistes, artistes que veien a cantar, presentadors de programes de molta audiència fent programes des de la presó... tot plegat suposava una gran exposició pública. Les presons criden molt l'atenció a la gent, vol saber com són per dedins que es fa..., jo això ho puc entendre. És un món que provoca certa atracció.

- Fer feina a presons i amb dones ... Com és?
- Ara ja no faig feina específicament amb dones. Però vaig fer i ho vaig trobar molt divertit. Perquè sent dona amb les internes sempre hi ha una relació de respecte i distància, no obstant això amb homes es nota més. Amb les dones la relació és com més efusiva la relació professional sempre tenia un punt de més proper, i això és molt bo a l'hora de fer intervenció terapèutica i pots arribar millor a la llavor de cada problemàtica. Amb això sempre n'hi ha diferència fent feina amb homes, essent jo dona, amb funcionaris homes pot ser passar a l'inrevés. Jo ara fa uns anys que no som a les presons i ho enyor molt, molt, molt... Ara estic a serveis centrals i tot és més trist, totalment burocràtic.

- Una pregunta tòpica: les presons rehabiliten?
- Si, però no a tothom. Hi ha la gent que no es pot rehabilitar per la seva personalitat, per situacions personals, circumstancials, d'addiccions... No sabria dir quin és el grau de rehabilitació real. Si tenim una població penitenciària al voltant del cinquanta mil presos (darrerament ha baixat el nombre) no ser pot rehabilitar a tothom, però es fa feina per aconseguir-lo. No es fa com abans pensant que una persona pel fet de passar un temps a la presó ja es rehabilitarà tota sola, sense la intervenció d'altra persona, això és totalment irreal. Si sols s'intenta fer un canvi a escala conductual, de pensament, a nivell familiar... a aquesta persona no el serveix de res estar a la presó. Hi haurà persones que pel fer d'estar tancat l'intimidarà i el servirà com d'escarment, però n'hi ha altres amb les que s'ha de treballar. Se'ls ha d'oferir activitats, formació, cursos, esport, lectures... Les presons no poden ser dipòsits de gent que no pugui fer res.
Està comprovat que amb la intervenció que es fa a les presons n'hi ha manco reincidència i s'ajuda a la rehabilitació i que trobin una feina, dotar-los de cursos i formació (els cursos de formació professional quan els superen se'ls dona el títol, sense cap logo que indiqui on se l'han tret, perquè no estigmatitzi el posseïdor per haver estat pres a un centre penitenciari).



- Vas estar a l'Àrea de disseny i avaluació de programes...
- Ui! D'això fa temps!. Feia feina en programes d'intervenció com ara específics per dones, d'agressions sexuals, d'alcoholisme, de violència de gènere... Tots els programes d'intervenció que es feien els revisaven, feien seguiment i si era necessari els modificaven.
Després vaig estar prou temps (poc més de cinc anys) a l'Àrea de Tractament. Des de les presons ens enviaven les propostes de les Juntes de Tractament per si els presos havien de progressar de grau o si havien de canviar de centre penitenciari i nosaltres resolien.
Ara des de 2018 som cap de l'Àrea de Formació, però del funcionariat. He passat de l'Àrea de Tractament a la de Recursos Humans. Ha estat un bon canvi, ara m'encarrec de la formació del personal, de les vint-i-quatre mil persones que fem feina a totes les presons.

- Sabem que quan vas estar a l'Àrea de Disseny i seguiment de Programes vas tenir un parell de premis...
- Bé, sí. Del programa que vam fer de prevenció de violència de gènere a les dones penitenciàries (sermujer.es) ens donaren una menció honorífica a les persones que havien participat en l'elaboració del programa. També vaig fer un article amb dos companys de feina, Laura i Òscar, i ens donaren un accèssit del premi Victòria Kent, era un estudi sobre el suïcidi de persones amb trastorns mentals. El premi va ser el 2011 i curiosament a l'any següent em van demanar formar part del jurat del premi i de llavors ençà encara estic en el jurat.

- També has dut a terme programes europeus?
- Sí, dos a Croàcia i a Turquia. Això és molt interessant perquè et dona l'opció de conèixer el sistema penitenciari d'altres països (Tot el que ens deixen conèixer! -rialles-) i es tracta d'una experiència impressionant. Estic desitjant que es torni a reactivar, malgrat que sigui molta, però molta feina extra. Quan anem en comissió de funcionariat en serveis especials a l'estranger, s'han de preparar tots els projectes amb tot el que el Consell d'Europa exigeix, presentar-lo, anar al país a presentar el projecte davant un jurat que t'ho valora i seleccionar totes les persones que han de participar i realitzar-lo.
A Croàcia vam fer dos projectes. Un de millora de la formació de funcionàries i l'altre del que serien les mesures de seguretat, les alternatives que et posen per no entrar a presó.
A Turquia hem estat fent un sobre el tema de radicalització i comportaments jihadistes. Arran d'aquest projecte vaig formar part d'un altra a Turquia de millora de la formació, però va ser en línia, estaven en època post-COVID, però ho duien des de Finlàndia.

- Hi ha un sistema de coordinació de programes a escala europea, pel que fa a les presons?
- Sí, sí. Hi ha tot un seguiment tant a escala econòmica, per les subvencions que ens donen, com de valoració dels programes. Hi ha tota una línia de seguiment com la regla Nelson Mandela, les regles penitenciàries europees, el comitè de prevenció de la tortura... Tot això ens ve d'Europa i està implantat a tots els països que formem part del Consell d'Europa. Això és una base i també està el Defensor del Poble amb el comitè de Defensa de la Tortura estan molt pendent, van a moltes presons i fan informes per si hi ha qualque tipus de negligència o de necessitat de millora. Gràcies a les directives europees el sistema penitenciari espanyol millora. Òbviament qualque "trastada" hi ha, i coses millorables. Tots els programes segueixen les bases del Consell d'Europa.


- Les presons d'ara no tenen res a veure amb les del segle passat. Recordem quan es va fer la de nova de Palma que els batles dels pobles del voltant comentaven que els presos tenien més serveis que els ciutadans dels pobles... O que quan surten de presó cobren l'atur sense fer res... Hi ha res de cert?
- Jo quan sent això (que ho sent més d'una vegada, en el meu voltant), els dic "D'acord, delinqueix i ves a la presó. A la setmana em dius si encara penses el mateix". Qualque amiga m'ho ha dit i l'he convidat a venir amb jo un capvespre quan tinc incidències i quan surten ja diuen" Bé, no és el que pensava". Que si piscina, potser tinguin a les presons, però poder estar una hora en la setmana vol dir que viuen molt bé... haurien de veure com són les cel·les petites per dos, amb una llitera, compartint la teva vida dia a dia, banys i demés amb una altra persona ... S'ha de tenir les persones amb unes condicions dignes. Qualsevol de nosaltres per qualsevol motiu ens hi podríem trobar.

- Un altre comentari que se sent, especialment ventat per l'extrema dreta, és que les presons són plenes d'immigrants...
- Ho dic de cap, però crec que el tema dels estrangers a les presons espanyoles crec que està en l'entorn del 26% de la població penitenciària, tant en homes com dones. És cert que va haver-hi una època amb percentatge major, però coincidia amb el delicte contra la salut pública, per tràfec de drogues estava penat amb nou anys de presó , així molta gent que venia de Sud-amèrica o d'Àfrica amb drogues i l'enxampaven la pena era de nou anys. Quan la pena va baixar a sis anys, es va notar. Des de fa uns deu anys el percentatge d'immigrants a la presó va baixar.

- Una pregunta filosòfica: El màxim càstig que es pot posar a una persona és la privació de la llibertat?
- Jo crec que sí. El màxim càstig seria la presó permanent revisable, que ve a ser com la cadena perpètua. Sempre n'hi ha gent que et parla de la pena de mort, i jo no ho puc contemplar.
Estar dos anys tancat sense llibertat, depèn de la persona. Si es tracta d'una persona amb una vida normalitzada, amb família i feina, que et tanquin dos anys és un bon càstig, és molt dur. Però si és una persona que no té res ni social, ni familiar, ni laboral... això ho he vist vegades, n'hi ha gent que es troba millor a la presó que al carrer perquè està cuidat o és qualcú a la presó. Però és dur, molt dur per a tothom.

- Dues preguntes que van lligades. Us ha afectat el tema polític a la presó? I com valoreu el codi penal la gent que fa feina a les presons?
- Nosaltres no entrem amb el codi penal. Nosaltres som executors de sentències, nosaltres quan una persona està en presó preventiva o està penada nosaltres fem complir la condemna. En l'àmbit personal, jo per exemple la pena de nou anys per tràfec de drogues, especialment si és primari, em sembla excessiu. Encara sis anys... potser ho rebaixaria. Una altra cosa són les circumstàncies com ser reincident. I altres delictes potser estan poc penats. Però parl de casos particulars, no en general. Record un cas d'un home gallec que falsificava en pla "cutre" bitllets i els donava. I estaven tan mal fet que l'enxamparen tot d'una i li van caure una pila d'anys!. De totes maneres a nosaltres ens arriben ja amb les condemnes.
També és cert que generalment quan governen les dretes n'hi ha més restriccions, per donar tercers graus, per donar permisos, de fer sortides ni altres. I quan governen les esquerres es donen més prioritats a què hi hagin tercers graus, progressió de graus, que hi hagi més condemnes de mesures de seguretat que no entres a presó a canvi de fer serveis a la comunitat i mesures preventives i programes específics.

- De quin programa que tu hagis intervingut o creat et trobes més orgullosa?
- No et sé dir. El programa sermujer.es ara es potencia molt pel tema de la igualtat d'oportunitats entre homes i dones, i de cada vegada s'aplica a més presons perquè el tema de la violència de gènere preocupa més. Però com he anat tocant molts d'aspectes, no sabria dir quin és el més important.
Una cosa de la qual em sent orgullosa és que dels projectes internacionals de Croàcia i Turquia, passat el temps segueixen els programes que vam fer i els aspectes que vam plantejar, com el mòdul de respecte o de formació. Et trobes amb alguns dels participants a altres indrets i et donen les gràcies i et diuen que continuen aplicant i funcionant. Clar, tot l'esforç i dedicació que hem fet tots els companys i companyes per dur endavant aquests projectes a altre país, es veu compensat.
Això sense deixar de banda quan ets a les presons el feedback, el dia a dia, amb els presos, és el més gratificant. Dona molta satisfacció comprovar que els estàs ajudant que pots fer coses per millorar, realment és el que més enyor.
Ara que estic a Formació, veure que un curs surt bé, que es valora positivament... malgrat jo no fer classes, no és els planific i organitzo, també és molt gratificant.


- Com ha afectat tot el tema de la COVID a les presons?
- Ens ha afectat, però jo crec que cap a bé. S'ha potenciat tot el tema de les videoconferències a les presons, els presos i les famílies es poden veure amb els mòbils (deixen mòbils als presos per comunicar-se en lloc del telèfon normal), de fet alguns presos han vist a les seves famílies més que abans, especialment els que viuen lluny. I al funcionariat la possibilitat de fer qualque dia tele-treball ens han facilitat poder fer feina a casa, i en el meu cas fer feina des d'aquí , a Mallorca. Pel que fa als cursos ens estam modernitzant fent cursos en línia, canviant formats de cursos amb videoconferències, ponències en streaming... Tot això és un millora perquè la formació arriba a més funcionaris.
Pel que fa a la COVID a les presons, s'ha de dir que els centres penitenciaris es van blindar, i vam tenir poquíssimes morts ... D'interns crec que només van haver-hi tres o quatre. Realment les presons eren bones de controlar, els contagis només podien venir de fora.

- Has comentat que t'agrada molt viatjar, quin viatge ens recomanaries?
- Em va agradar molt Colòmbia, em va sorprendre molt... i hi tornaria. Egipte en el seu moment també me va encantar, també hi tornaria... Crec que viatjaria a qualsevol lloc. De Turquia quan vam visitar les presons del sud, ja prop de Síria, vaig sentir que era a altre món, res a veure amb Ankara o Istanbul.
Ara entre COVID i Paula tinc poc temps per viatjar. A veure si es calmen els vents per l'est (per la guerra d'Ucraïna) i poden sortir projectes per allà. Jo m'apunto a tot i com la nina es fa gran puc tenir més possibilitats. Fins ara he estat limitada: el tema de la promoció professional, la maternitat i la conciliació és inviable.

- Si no ets directora general és perquè no milites a cap partit...
- (Rialles) Això potser. Però no militaré mai a cap partit, la política no està feta per a mi. Jo som una treballadora, una funcionària i em dona igual qui sigui al davant, però vull fer la meva feina el millor que puc, mirant pels interns i treure d'ells el millor que es pugui. M'ho han dit qualque vegada, "Perquè no t'apuntes a un partit, i més vivint a Madrid", però em fa molta peresa.
Sempre tinc l'espineta de demanar la direcció d'una presó. Fa deu anys que podria ser, de fet ja m'ho han demanat vàries vegades, però no era el moment. M'han ofert algunes presons o CIS, inclús fa anys em demanaren ser directora de la presó de Palma, però no era ni el meu moment personal, ni professional. Per a ser director de presons necessites molta experiència i seguretat, i saber manejar moltes situacions perquè si no t'ofega.

Ja m'arribarà la possibilitat, ara per ara na Paula encara és petita. Mig de broma els dic als meus pares... "El dia que vengui a Mallorca serà com a directora de la presó". Em fa ganes, però la veritat és que pens "Vaja mal de cap, estar davant mil cinc-cents interns, cinc-cents funcionaris.

- Deu ser molt difícil desconnectar de la feina...
- Fent feina dins la presó, sí. Quan estava de sotsdirectora, a part de les incidències que et toquen cada setmana, sempre estaves amb els rucs-ruc... Ara, on estic fent feina, pot ser qualque vegada estic donant voltes a qualque tema, però en general puc desconnectar, cosa que la treva salut mental ho agraeix.
Jo sempre dic que m'agrada molt estar al davant, que enyor l'olor especial que fan les presons, una mescla entre lleixiu i brou de pollastre (rialles) una olor especial que enyor molt. És veritat que la meva feina ara és més còmoda, i més amb el dia a dia amb la meva nina, però quan cresquí ( encara em quedaran uns quants d'anys de feina abans de jubilar-me), ja veurem que faig.



- Tornem a Capdepera... Com veus Capdepera des de Madrid?
- Molt bé, estupendo. Mira el primer que faig quan arrib a la feina i em preparo la jornada és obrir el Cap Vermell, l'Última Hora i el Diario de Mallorca, i més el cap de setmana. M'agrada saber què passa per Capdepera i Mallorca cada dia. I a Capdepera, jo la veig bé.

- Ens has comentat diverses vegades que ets una seguidora de Cap Vermell. N'hi ha que diuen que Cap Vermell donem una imatge molt idíl·lica del poble i d'altres que només treim lo xerec, tu com ho veus?
- Jo crec que treis tot, lo bo i lo dolent, com ha de ser la premsa i la informació. A mi, des de fora, em segueix meravellant la quantitat de coses que es fan a Capdepera i Cala Rajada. Crec que essent aquí no en sou conscients. Quan jo feia feina i vivia a Villena, que és un poble com Manacor o més gran, i era un poble mort, llevat dels "moros i cristians" no hi havia res de res en tot l'any. Quan venc aquí, per jo" és un bàlsam per carregar piles" i jo ho veig amb molta melancolia, crec que Capdepera és un lloc estupendo per viure. Tenim platges, vida cultural..., No sé... jo sempre braveig del meu poble. Llevat de Cala Moltó que no dic a ningú on és, no sigui que la descobreixin. M'agrada ser ambaixadora de Mallorca i Capdepera a Madrid, estic orgullosíssima de Mallorca, de ser gabellina...

- Amb tant de temps per Madrid, quan xerres en castellà no es deu notar el teu accent mallorquí...
- No t'ho pensis. Encara m'ho diuen, i no he perdut res de mallorquí i quan torn a Madrid de vacances m'entrebanc amb el castellà durant uns dies.
Crec que ens donem compta del que tenim quan som fora o ens falta. Aquí sempre hi ha coses per fer o una exposició, o teatre, o un sopar, o un concert... sempre n'hi ha coses i durant tot l'any, ara a l'estiu supòs que n'hi ha més per les festes.
L'altre dia la nina em demanava quan quedava per tornar a Madrid, i li vaig contestar que uns dies...i em respongué " Es que yo no quiero volver" (ella xerra en castellà), i li vaig dir" Vols quedar a Mallorca?", " Sí, sí, me gusta más esto". Vaja, vaig pensar beneita no ho és.
La "roqueta" estira... Quan arriba maig i l'asfalt tira aquella bavor fan ganes d'agafar l'avió i venir.

- Ja ho diuen, "Mallorca és un paradís, per qui ho sap suportar".
 - Crec que és cert, i jo no sé si estic segura de poder-lo suportar. Els meus amics venen de Madrid i cada dia platja, platja i platja. Jo, com a bona mallorquina si estic tres dies sense anar a la platja no passa res. I no entenen el concepte que els caps de setmana no es pot anar a la platja, fins que un dia van en cotxe i veuen les coes que n'hi ha per poder aparcar a Cala Agulla. L'arrel mallorquina encara la tinc ben viva.

- Quan vens a Capdepera amb qui contactes normalment?
- La família i les meves amistats de sempre. Vens pocs dies i les relacions són més familiars. Fins ara no he vingut molt per festes i veia menys a la gent, ara amb les vacances de la nina puc coincidir més durant les festes. Esper poder anar al correfoc, que m'encanta! Vindrà just, just, des de l'aeroport, però no m'ho puc perdre!
També m'encanta el Mercat Medieval, i m'encanta quan publiqueu coses, com els concursos de fotografies, no sé em fa cosa... sempre m'agrada aquest lligam. I gràcies a Cap Vermell puc tenir aquest lligam diari amb el poble, em fa possible tenir aquest contacte dia a dia i crec que per la gent que estam fora de Capdepera sou tot un referent.

- A nosaltres també ens agradaria comptar amb la veu dels qui sou fora, les vostres opinions i col·laboracions...
- Uf! Jo vaig molt apurada de feina, de fet he hagut de renunciar a formar part del tribunal seleccionador de personal perquè no puc omplir més la meva agenda de treball. Però si pogués, ja m'agradaria.

- Voldries afegir alguna cosa?
- Res! Crec que hem fet un bon repàs! Gràcies per donar-me l'oportunitat de compartir les meves experiències. M'ha fet molta il·lusió.


Gràcies a tu, per compartir-les i seguir Cap Vermell des de la distància, ja saps que tens les portes obertes.