Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 2990

DOS CAPELLANS, DOS AMICS…

 Ens trobam a la terrassa del “Marítim”. És un agradable capvespre d’estiu i, cafè en mà, la conversa amb els dos amics cala-rajaders flueix de manera espontània, distesa. No hi ha preguntes preparades ni contestes de compromís. Amb ells no hi sabríem parlar, d’aquesta manera. Una deliciosa entrevista que s'allargà dues hores i que passà en un sospir.

Tot i que hem intentat resumir, l'apassionada conversa es transcriu en 7 fulls DIN A4, per la qual cosa l'adjuntam en pdf i si l'imprimiu podreu gaudir d'una lectura més pausada i acurada que des de l'ordinador.

Ah! i gràcies als mossens per l'estona tan agradable que passàrem!

 

Com ells mateixos ens recorden, ambdós entraren en el Seminari l’any 1988, d’això l’any que ve ja en farà vint anys. D’aleshores ençà han passat moltes coses, tant en les vides d’aquests dos capellans del nostre poble, com en la vida del poble mateix i del món.

Antoni – Jo vaig ser ordenat dia 14 de gener de  1996, a la parròquia de Sant Josep Obrer, també de Palma.


Nadal – I jo ho vaig ser dia 5 de maig del mateix any, a la parròquia de l’Encarnació, de Palma.


- Després de l’ordenació, quedàreu a les mateixes parròquies...

Nadal – Jo, a l’Encarnació ja hi havia estat dos anys, de seminarista, i després hi vaig quedar sis anys més com a capellà. Després vaig estar dos anys a la parròquia de la Santíssima Trinitat i vaig exercir de Delegat de Pastoral Universitària.


Antoni – El meu procés va ser més a manco semblant: dos anys de seminarista a Sant Josep Obrer, i després quatre anys de capellà a la mateixa parròquia. A partir de l’any 2000 vaig passar a exercir de rector d’Artà i de sa Colònia, i encara hi sóc.

- Tu, Nadal, els tres últims anys els has passat a Roma...

Nadal – Sí, he estat estudiant a la Universitat Pontifícia Gregoriana. D’una banda hi he completat la llicenciatura en Teologia, que ja havia començat aquí, amb el treball de final de carrera sobre el Llibre de l’Esperit Sant, de Ramon Llull.  D’altra banda, he cursat la llicenciatura de Dret Canònic. Si es té en compte que els estius, entre i entre, he anat als Estats Units, entre d’altres coses per a completar els estudis d’anglès, podem dir que els tres darrers anys els he passat fora.

Image

- I la tornada, com va?

Nadal – La tornada sempre és complicada. Jo a Roma hi he estat molt bé. A més d’estudiar, he conegut molta gent, sense oblidar el que aquella ciutat significa a molts de nivells. Ara he de prendre contacte amb la realitat mallorquina, de bell nou.

- Tu, Toni, en canvi, no l’has perdut, aquest contacte. Com es duu una parròquia d’un poble gran, com Artà?

Antoni – He de dir que no estic tot sol. D’una banda tenc el pare Miquel Fornés, que m’ajuda de manera permanent. D’altra banda, mossèn Antoni Gili, tot i estar jubilat, també dóna una mà sempre que pot.

Antoni Amorós

- Com és el dia a dia d’una parròquia?

Antoni – A Artà, la parròquia té un patrimoni immobiliari, fins i tot un museu, que s’han de gestionar, i això implica una dedicació de temps important. Un altre vessant és el de les celebracions sacramentals, batejos, comunions, casaments..., que continuen tenint una demanda important, sense oblidar que suposen uns períodes de preparació per als demandants, que hem d’atendre. Tenim, també, els períodes festius associats a l’Església, que exigeixen una forta presència i molta feina: Pasqua, Nadal, Sant Antoni... Finalment, hi ha la tasca d’acompanyament i d’evange-lització permanent, amb grups de joves, d’adolescents, etc.

- Tu, Nadal, just aterrar, i ja has estat cridat a un càrrec d’importància, dins l’organigrama de l’Església de Mallorca.

Nadal – Bé, el fet és que dia 1 d’octubre em faré càrrec de la Vicaria Judicial. Antoni Pérez, l’actual vicari judicial, es jubila per raons d’edat, i he hagut d’acceptar aquesta responsabilitat. Jo hauria preferit començar com a jutge o com a notari judicial, però les circumstàncies són les que són.

- I en què consisteix, la Vicaria Judicial?

Nadal – Doncs en administrar justícia en nom del Bisbe. Les demandes d’anul•lacions matrimonials representen el gruix de la feina, però també hi ha processos interns que s’han de resoldre, com demandes d’un fidel o d’un capellà contra un altre capellà o contra el Bisbe, fins i tot.

- Com ha evolucionat, l’Església de Mallorca, en aquests onze anys, des que us ordenàreu?

Nadal – Em sembla evident que, en aquests onze anys, la vida de les parròquies s’ha debilitat.


Antoni – Hi estic d’acord. S’ha perdut una part important de la presència i la significació de l’Església.

- Hi ha dades objectives, sobre aquesta davallada?

Antoni – Pel que fa a l’administració de sagraments, la davallada és molt més lenta. No oblidem que, per exemple, la major o menor celebració de matrimonis va lligada a cicles econòmics. Però, d’altra banda, salta a la vista que la vida parroquial, el caliu que hi havia, han decaigut molt.


- L’estructura, amb el nou Bisbe, ha canviat considerablement.

Antoni – Ens hauríem de retrotreure al període del Sínode Diocesà, en temps del Bisbe Úbeda. Aquella va ser una iniciativa contra el parer de la majoria i que va acabar de manera dolorosa per al mateix Bisbe. Diríem que ara hi ha més ordre.

- Vist com estan les coses, quines iniciatives creis que s’haurien d’engegar, avui, per tal de dinamitzar la vida de l’Església?

Nadal – L’Església es mou a dos nivells. D’una banda, la feina quotidiana a les parròquies, l’administració dels sagraments, la celebració de les festes. En un altre ordre de coses, hi ha allò que podríem qualificar com la capacitat de guanyar un espai a l’univers simbòlic: mitjans de comunicació de masses, presència pública. En aquest segon nivell, crec que s’està fallant, no se sap explicar ni allò que es fa molt bé.


Antoni – A nivells de mitjans de comunicació, jo en sé poca cosa. Bé és cert que ajudaria molt si fóssim capaços de divulgar una bona imatge. Però és evident que segons quines aliances i connivències amb sectors de l’ultraconservadorisme espanyol no hi ajuden gens. Aquesta no és una bona opció de futur, tot i que a alguns sectors de l’Església és l’únic que els queda.


Nadal – El bisbat espanyol és el més polititzat del món, en el pitjor sentit de la paraula.


Antoni – Dóna la impressió que som comparses d’una determinada opció política, i això no ens ajuda gens. D’altra banda, alguns sectors del progressisme espanyol ens voldrien tancats dins la sagristia i ens veu com a enemics. Però l’Església hauria de ser capaç de defensar criteris propis, amb total independència.

- És la penitència que li ha imposat la democràcia?

Antoni – A la transició, l’Església va tenir un paper rellevant, de compromís, i això s’ha oblidat. No m’agrada ni la connivència amb la dreta ni l’actitud de certa esquerra.


Nadal – En altres llocs, com Alemanya o França, l’Església troba punts d’encontre amb l’Estat, amb més facilitat que aquí. Hi ha més respecte mutu i més diàleg institucional.


Antoni – Aquí, d’alguna manera, també som víctimes d’un passat determinat, de la història. El llarg període de la Dictadura és un llast que encara pesa i condiciona el present.

- De tota manera, sembla que la gent continua a la recerca interior, de l’espiritualitat. Els llibres d’autoajuda es venen més que mai. Per què aquesta recerca ara es fa fora de l’Església?

Antoni – Sembla que hem perdut la nostra capacitat de donar respostes. Crec que ens comportam des d’una actitud conservadora, que pretén salvar els mitjans de sempre. Com si es tractàs de fer el mateix de sempre, una mica més ben fet. No som capaços d’articular mitjans nous. Nosaltres també en tenim de llibres, però és la paradeta la que no funciona. En segments importants de la població hi ha una certa al·lèrgia, basta que sigui de l’Església per a rebutjar-ho. Potser que cal que caiguem una mica més avall i partir de bell nou. També, val a dir, que metres es gestiona patrimoni també es deixa de bandes altres menesters.

 En aquest moment de l’entrevista, en Toni Amorós ens deixa, reclamat per altres obligacions, i nosaltres continuam encara una estona més, amb en Nadal.

- Parlant de conservadorisme, l’Església no s’acaba de decidir a canviar el paper que la dona hi ha de representar.

Nadal – Bé, en això passa com en l’Estatut o la Constitució. Es podria desenvolupar molt més el paper dels seglars o de la dona dins l’Església. Però hi ha unes regles de joc que són les que són.  Si no es modifica la legislació eclesiàstica no podem continuar avançant.

- Cada vegada hi ha menys capellans...

Nadal – És evident, però no crec que la solució fos dur-ne d’altres països. Aquesta experiència s’ha provat en altres llocs i no ha acabat de funcionar. El capellà no viu reclòs en un convent, d’esquena a la societat, sinó immers en aquesta societat i, per tant, és important que en sigui un membre més. Si no hi està integrat...


- S’han de fer més esglésies? No és tudar els doblers?

Nadal – No, no crec que sigui tudar els doblers. Es pot celebrar dins una cotxeria, clar que sí, però una església és l’edifici de referència per a la comunitat. La seva presència crec que és positiva i ajuda a  generar la dinàmica religiosa.

- Tornant als mitjans de comunicació, no sembla que des del bisbat, en aquests moments, s’arribi a la societat amb fluïdesa. De fet, la figura més mediàtica de l’Església de Mallorca deu ser en Tomeu Català, més que el Bisbe mateix.

Nadal – Sí, sens dubte. Sigui per la causa que sigui, ara mateix, el Bisbe no té una gran rellevància, per als mitjans de comunicació.

- Una qüestió que sí que ha suscitat la presència mediàtica de l’Església ha estat la intervenció de Barceló a la Seu. Què t’inspira, aquesta actuació? Què et provoca?

Nadal – Malèvolament, s’ha dit que aquesta era una obra endegada pel Bisbe Teordor Úbeda, per a major glòria personal, però estic convençut que això no és cert. L’expressió religiosa dels temps actuals tenia dret a una presència a la Seu i crec que hi ha quedat perfectament integrada. Ara bé, aquesta presència a mi em provoca una emoció estètica, artística, més que religiosa. En aquesta intervenció h i ha hagut una fira de les vanitats, provinent més de l’entorn de l’artista que de l’artista mateix. En el seu moment, es va negar la intervenció de Joan Miró i potser hi havia un cert sentiment de culpabilitat, i per això en la negociació que es va dur a terme hi hagué una certa ingenuïtat per part de l’Església. Paral·lelament, s’havia de crear un centre inter-religiós en el campus universitari, però això mai no s’ha fet.

- Tu vares ser vicepostulador de la causa de canonització de Ramon Llull. En quin punt es troba, el procés?

Nadal – Precisament pel fet d’anar a estudiar a Roma, vaig haver de renunciar al càrrec de vicepostulador, perquè aquest no pot residir en aquella ciutat, on viu el postulador. Des que he tornat, no m’he posat al dia de la situació de la causa. Sé que s’hi estava fent feina i que era immediat el lliurament dels treballs més recents, però això és tot el que en puc dir.

- Et suposam al corrent de la polèmica sobre la Reserva Marina de Llevant. Quina és la teva opinió d’aquest assumpte?

Nadal –  Sí, n’estic al corrent, i al respecte em remet a allò que vaig dir a l’homilia de la Missa del Carme que vosaltres vàreu reflectí molt bé a la notícia del dia.

- El rector de Capdepera i Cala Rajada, Miquel Mulet, es va referir a tu com a un futur Bisbe de l’Església...

Nadal – Bé, això s’ha de considerar com un excés verbal del nostre rector, en un dia de festa...

- Ja ho veurem, això...

 

http://www.capvermell.org/images/stories/Entrevista/nadal_bernat_i_antoni_amor%D3s.pdf