Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1430

"La nostra feina sempre s’ha desenvolupat a peu de llit dels pacients, i això no ha canviat amb l’aparició del COVID. Els rentam, els donam el menjar, els vestim, els treim analítiques, els escoltam... som qui estam més temps amb tots ells. I ara, no és diferent. No podem deixar que aquest virus ens deshumanitzi.
Viure una pandèmia i trobar-te de sobte a la línia de foc sense saber què fer o com et pot afectar crea tanta incertesa que fa ganes partir a córrer. Però no ho podem fer, no? Els sanitaris som els que estam més exposats a aquesta pandèmia i ho intentam fer tot el millor possible. "








És una veterana. Tot i que a Capdepera la coneixem perquè està a tots els saraus, festes, teatre i perquè no n'hi ha més,... quan es posa la bata és una gran professional. A l'hospital de Manacor poca gent supera la seva antiguitat. Són 21 anys d'infermera a l'Unitat d’Oncologia, Medicina interna i Digestiu de l’Hospital de Manacor. Era molt joveneta quan hi va començar. És la petita dels Navarro Fuster.


- A Manacor sembla que ja ha passat el pitjor. Aquesta setmana són 11 els pacients que estan ingressats afectat per la COVID-19 i cinc més la que segueixen a la UCI. Com era la feina, el dia a dia, abans de la COVID-19 i com ha canviat des que ha aparegut?
- La rutina diària en si no ha canviat gaire amb l’aparició del COVID a la unitat on jo faig feina, però si determinades mesures de protecció que abans no eren necessàries ara s’estan convertint, mica en mica, en una nova rutina de feina. Un exemple en són les mascaretes, que ara utilitzam al llarg del nostre torn, ja sigui per protegir-nos com per protegir als altres.

- Quina és la situació a l'Hospital de Manacor? Estau desbordats?
- La meva sensació fent feina no ha estat mai de desbordament. Abans que arribàs l’onada, l’hospital es va reestructurar adaptant-se al que venia. Els serveis no essencials es van convertir ràpidament en llits d’UCI o d’urgències per poder atendre adequadament a aquesta nova situació.
D’aquesta forma no hem arribat, en cap moment, a precisar més llits dels que teniem disponibles. Aviat s’ha ampliat la cobertura de llits igual que els professionals necessaris.

- Ja fa un mes des que es va decretar l'Estat d'Alarma. Com vos heu adaptat a aquesta nova situació? Què ha estat el pitjor?
- El pitjor des del meu punt de vista ha estat, i segueix éssent, la incertesa. A pesar de que trobam estudis sobre el coronavirus de fa mes de deu anys, mai no havia afectat a l’ésser humà. Viure una pandèmia i trobar-te de sobte a la línia de foc sense saber què fer o com et pot afectar crea tanta incertesa que fa ganes partir a córrer. Però no ho podem fer, no? Els sanitaris som els que estam més exposats a aquesta pandèmia i ho intentam fer tot el millor possible.

- Seguiu uns protocols a la feina? Quins? Com és l'organització d'un hospital? Explica'ns-ho una mica...
- Hi ha protocols, protocols que canvien sovint a mesura que anam descobrint noves coses sobre el COVID.
L’hospital s’ha organitzat en unitats COVID i unitats NO COVID O NETES, on s’intenta mantenir separats el pacients infectats d’aquells que, de moment, no han donat cap símptoma d’aquesta malaltia.
Això no lleva que, en ocasions, es donin casos positius a unitats que se suposen netes, com ens ha passat ja vàries vegades a la nostra unitat. En aquests casos, extremam mesures i es traslladen els pacients a unitats preparades per rebre a aquelles persones positives en COVID.



- Com ho viviu? Hi ha tensió? por? Recel? O més solidaritat? Ha canviat la manera de relacionar-vos entre el personal sanitaris?
Com es fa feina amb aquesta pressió?
- Hi ha de tot. Els torns varien tant com les persones que en formam part i com les circumstàncies que ens hi trobam. Tenim dies d'intranquil·litat per un possible positiu, dies d'alegria per un negatiu, dies de plorar per una defunció... tenim de tot, però sobretot ens tenim els uns als altres per superar o celebrar qualsevol cosa. Després de tants anys fent feina juntes som com una família i mos entenem molt bé.
En general, a l'hospital es respira un ambient de col·laboració i, en alguns moments, de desconsol, però ho anam superant.

- Diuen que heu aprés a "somriure amb els ulls", com és el tracte amb els malalts? S’han canviat els protocols? Podeu tenir contacte físic amb ells?
- Com ja sabem, els protocols van canviant molt sovint, però en cap cas impedeixen un apropament al pacient positiu, si es prenen les mesures de protecció adequades. Els ja famosos EPI’s son indispensables en aquests casos.

- I les famílies dels malalts, necessiten informació o atenció? Com ho passen?
- Les famílies ho passen malament, per tema de seguretat no poden veure als seus familiars. Se’ls informa un cop al dia sobre l’evolució clínica, però qui espera desespera, es fa llarg.
En el pitjor dels casos, quan no es supera la malaltia, es troben que no han tingut l'oportunitat d'acomiadar-se. És una situació molt delicada i per ajudar-los a pair-ho tenim una psicòloga amb la que poden xerrar, a més dels telèfons que el govern ha posat a la seva disposició. També tenim un servei de tabletes que permeten realitzar vídeo-conferències. Ho porten un servei de gent voluntària. És important que se sàpiga. Mirau aquest document del Govern Balear.

- A nivell assistencial, l'esgotament és més físic o mental?
- Fora cap dubte és més psicològic que físic, des de pensar què hauré tocat o no, fins a si un pacient en sortirà o no. El cap poques vegades deixa de donar voltes a les opcions.

- Quina és la vostra situació? la dels qui heu d’atendre als malalts? És un sector que s’ha infectat molt. Teniu prou seguretat?
- Sempre xerrant del sector de Llevant, que és el que conec, puc dir que no ens falten mesures de protecció. És cert que el temor a la manca de material ha fet que hi hagi cautela a l’hora d’entregar-lo, però sempre que ens fa falta alguna barrera de protecció la tenim a l’abast.
Tot i així, han estat diverses les companyes que han passat la malaltia i algunes encara no s’han pogut reincorporar a la feina. És dur, perquè t’has de mantenir allunyat fins i tot dels familiars amb qui convius per no infectar-los. He de dir que a una companya la varen informar des de la policia local de que coneixien la seva situació i que tant ella com qualsevol familiar que convisqués amb ella no podien sortir de ca seva, us podeu imaginar la sensació de rebuig que això li va crear. És ben trist.
Per altra banda, no és estrany que siguem un sector molt afectat, especialment infermeres i auxiliars. La nostra feina sempre s’ha desenvolupat a peu de llit dels pacients, i això no ha canviat amb l’aparició del COVID. Els rentam, els donam el menjar, els vestim, els treim analítiques, els escoltam... som qui estam mes temps amb tots ells. I ara, no és diferent. No podem deixar que aquest virus ens deshumanitzi.


- Vos sentiu recolzats pels aplaudiments de les 20 h cada vespre?
- Sí, evidentment ajuda saber que es poble valora la teva feina, no estam acostumats a que ho facin. També he de dir que ens sentim valorats per altres persones o col.lectius que ens fan arribar el seu granet d’arena. Per exemple, un al·lot ens ha fet arribar uns aparells que ens permeten dur les mascaretes tot el torn fora perjudicar les nostres orelles, o unes dones que ens han fet gorres per no exposar els nostres cabells, o inclús aquells que ens duen coques o galetes per animar-mos. Tot ajuda.



- Creus que s'ha perdut la consideració social del metge i que ara la societat tornarà a mirar tot el sector sanitari amb uns altres ulls?
- No ho sé, però esper que no pensin només amb el metge, sinó que ens hi incloguin a tots i totes les que formam part de l’equip sanitari, que recordin la nostra tasca en el futur. No som herois, feim la nostra feina, cuidam a qui ho necessita. I sempre ho volem fer de la millor forma possible.

- Són més necessaris els dies lliures del que eren abans del COVID?
- Fora cap dubte, sí. Desconnectar és més necessari que mai. Fer qualsevol altra cosa ja sigui un messenger amb els amics, cuinar, llegir, sopar en família... son elixirs per recuperar forces i tornar ple d’energia al següent torn de feina.

- Vols enviar un missatge a la gent de Capdepera....
- Que paciència, encara no hem sortit, però entre tots ho aconseguirem amb les mínimes baixes possibles.
Aquesta ha de ser una pausa involuntària que ens permet créixer i aprendre i trob que l’hem d’aprofitar per això, per aprendre.

Més clar, aigua! Es pot dir més alt però no més clar. Moltes gràcies, Magdalena per ser-hi, sempre!...i ara més que mai amb la rialla rere la mascareta!