Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1456
"L'esgotament és més psicològic, tens una pressió social: tu estàs a la feina envoltat de COVID i després te'n vas al supermercat i t'has de posar guants..., i tot et recorda la feina. Poses la tele i més encara...Tornes a la feina i hi ha pacients infectats de COVID..., de sobte dus pacients que estan molt malalts, molt greus... No hi estam avesats. Ens hem format, però quan comences a fer una feina nova no estàs del tot segur de si ho fas bé o ho fas malament. I clar, sempre vius amb aquesta angoixa".






Costa una mica presentar una persona que has conegut de petita, gairebé al bressol, l’has vista créixer i avui és un professional sanitari en qui confiaries ulls clucs. La feina sembla feta per a ell. Tot i que és un sac de nirvis, manté sempre un posat de tranquil·litat, de calma que s’encomana. La processó, sovint, va per dedins, però no ho exterioritza. Treballa des de fa un any a l’àrea de quiròfan de l’hospital de Son Espases. Està entre el metge i el pacient, és a dir, ben enmig de totes les tempestes. Ara, la COVID-19 fa que tots el mirem amb l’esperança que ens conti, sense filtres, allò que passa realment. Però, sobretot, allò que ens interessa és com viu aquesta nova situació. La conversa, com podeu imaginar, és virtual, per wassap, però traspua tot el sentiment i la passió que posa a la feina.

Començam:

- Com era la feina, el dia a dia, abans de la COVID-19, i quina és la situació actual i com ha canviat des que ha aparegut?
- Abans, als quiròfans, tot girava al voltant de les cirurgies. En el moment que ha aparegut aquesta pandèmia s’han suprimit les intervencions innecessàries i només queden les oncològiques, les urgències i les cardíaques, que evidentment són urgències.
Al nostre departament s'han suspès totes les cirurgies, i a tot el personal sobrant ens han format sobre el pacient crític. Ara mateix estam en una unitat de reanimació i expectants per si haguéssim de passar a la unitat de crítics (UCI).
A Son Espases no estam desbordats; s'han creat unitats per si s’arribassin a omplir les UCIs, perquè poguéssim fer servir aquestes altres unitats creades per ficar més COVID. 

- Com ho viviu? Hi ha tensió, por, recel...?, o més solidaritat? Ha canviat la manera de relacionar-vos entre els sanitaris?
- Entre el personal sanitari hi ha de tot. Evidentment, les que són “mamàs” o els que tenen cura de persones majors estan una mica més recelosos, tenen una mica més de por, perquè una vegada acaben la guàrdia se'n van a ca seva i han d'estar en contacte amb persones de risc.
Fins fa no res, el material sanitari escassejava... i, sí, nosaltres no estàvem del tot receptius. Però s'està intentant fer les coses bé, el millor possible. Ara ja ha arribat una mica més de material i en principi no hem tingut cap pacient amb COVID. Nosaltres som els que abans ens encarregàvem dels pacients de la UCI, abans de tota aquesta crisi sanitària. Però, evidentment, no estam exempts de risc de tenir pacients que hagin estat contagiats allà i que després sense voler ens ho passin a nosaltres.

En canvi, sí que hi ha més solidaritat entre els companys. Pensau que, per protocol, intenten que concentrem la nostra feina sobretot en el que és l'administració de fàrmacs, perquè hem d’entrar el mínim possible dins del box. I després, amb els companys: quan una persona es posa un EPI per entrar a posar medicació o qualsevol altra cosa, sempre et pots oblidar alguna cosa, és com anar a comprar... Per tant, quan una persona entra en contacte amb un possible COVID tot l'equip està pendent per si aquell infermer o aquell auxiliar necessita qualsevol cosa. Així que sí, hi ha més solidaritat i feim més pinya entre nosaltres.

Com és fa feina amb aquesta pressió?
- Sí, es treballa amb més pressió. Pensau que jo fa un any que som a quiròfan, estava devora l'anestesista. Per tant, que ara, de sobte, hagi de dur el pacient del qual fa dues setmanes vaig estar en la seva operació, em posa nirviós, estic una mica angoixat pel simple fet de que no estic avesat a fer cuidats de vint-i-quatre hores amb els seus respectius tractaments. De vegades tenc contacte amb la família i visc l'angoixa amb la família. És una unitat totalment diferent a la que estava avesat a treballar. Evidentment, estic supervisat per companys que en saben, i en saben molt; però sí, hi ha una petita pressió perquè sempre et penses que t'has deixat alguna cosa. Quan ets a ca teva penses que a lo millor hauries d'haver actuat d'una altra forma… Coses així.

- Què és el més difícil a l’hora d’organitzar-se?
- En el meu cas és bastant complicat, per tot el que fa a organitzar-me. Perquè jo he d'entrar en un box, atendre un pacient intubat, possible COVID, i com que els protocols indiquen que hem d'entrar el mínim possible el mínim temps..., clar, he de posar medicació, he de tenir esment d’infermeria, he de fer aspiracions de secrecions per tub... És molt fàcil deixar-te alguna cosa, ja sigui una xeringa ja sigui un sistema o he deixat una cura que possiblement hauria de fer però no estic segur que si li toca ara o al vespre. És a dir, he de planificar molt bé aquesta entrada, he d'entrar tot el material que jo necessit i fer-ho de forma correcta. Això, si encara ho sumes al fet que no ho tenc tot per mà, perquè no és la meva unitat, es fa més complicat, i sempre vius amb aquest petit dubte.
D'altra banda, el cert és que cada vegada els torns es fan una mica més suaus i amb un poc menys de nervis. Els veterans estan més tranquils i esper que passi ja, perquè tenc ganes de tornar al quiròfan.

- Pel fet que anau amb mascaretes i EPIs (equips de protecció intensiva), diuen que heu aprés a "somriure amb els ulls". Com és el tracte amb els malalts? S’han canviat els protocols? Podeu tenir contacte físic amb ells?
- El tracte amb el malalt no ha canviat. Realment sempre hem treballat amb pacients d'unitat de cures intensives, fins i tot dins d'un mateix quiròfan, amb persones que estan aïllades per gotes, per contacte, perquè tenen una seromona, perquè tenen una grip A. Però això no significa que deixis de fer-los unes cures. El que ha vengut ara, aquest COVID, és pitjor. I els protocols es poden adaptar un poc més. El tracte amb el malalt pot canviar depenent de les necessitats que tingui. No és el mateix una persona entubada que està sero-analgesiada i que no necessita interactuar amb l’infermer, que un malalt que està despertant i que no sap on és, que fa deu dies que està en coma i que de sobte es desperta amb un tub a la boca i s'ha d'adaptar al respirador. Per tant, les cures a l'infermeria són diferents. Sí, que s'ha d'interactuar. Ara bé, s'intenta fer-se d'una forma més curta que amb una persona que no estigués infectada ja sigui pel COVID, ja sigui per grip A.

- I les famílies dels malalts, necessiten informació o atenció? Com ho passen?
- Bé, jo crec que lo més dur del pacient és estar aïllat. És molt angoixant per a qualsevol familiar que va sabent que son pare, sa mare o qualsevol altra familiar està ingressat, entubat, i no pots anar-lo a veure'l, no saps com està, perquè no els veus... Estàs desitjant que et telefonin a una hora determinada, que saps que serà el metge, i que t'informi. Això és el pitjor que duim el personal sanitari perquè, al cap i a la fi, nosaltres cuidam persones i, sempre ho deim, una persona millora, un pacient millora, quan les cures, ja siguin sanitàries o familiars, estan al cent per cent. Per tant, quan ja no tenim aquesta ajuda per part dels familiars, d'aquelles persones que són els seus referents, tot és més difícil. No sols perquè se’ns acumula la feina, sinó perquè són una peça fonamental.




- A nivell assistencial, l’esgotament és més físic o mental?
- L’esgotament és més psicològic, tens una pressió social: tu estàs a la feina envoltat de COVID i després te'n vas al supermercat i t'has de posar guants,...i tot et recorda la feina. Poses la tele i més encara...Tornes a la feina i hi ha pacients infectats de COVID..., de sobte dus pacients que estan molt malalts, molt greus... No hi estam avesats. Ens hem reciclat, però quan comences a fer una feina no estàs del tot segur de si ho fas bé o ho fas malament. I clar, sempre vius amb aquesta angoixa.
I a nivell físic també. Per exemple jo ara torn a fer nits. S'han creat espais per a unitats de crítics que abans no ho eren. Per tant, falta d'espai, que és normal, és a dir, si una habitació és una habitació no es podrà tirar en terra una paret perquè hi càpiga un respirador o una bomba d'aspiració de secrecions, etcètera. No és l'espai que toca, però t'has d'adaptar. Això què fa que a nivell físic també vagis una mica esgotat. Hi ha companys que, de tant de rentar-se les mans i amb el posar-se i llevar-se els guants, han tingut dermatitis. T'has de cuidar molt per a estar al cent per cent.

- Com veus la situació dels qui heu d'atendre els malalts? És un sector que s'ha infectat molt. Teniu prou seguretat?
- Pel que fa a les mascaretes quirúrgiques, per exemple, pensau que normalment només s'utilitzen al quiròfan, plantes oncològiques i plantes infeccioses, UCI..., a ningú se li ocorreria pensar que quan vas a una consulta d'un dermatòleg et rebran amb una mascareta quirúrgica, tant el metge, com l'infermer o la secretària, tothom... Per tant, en un moment determinat, quan va sorgir tot això, ens vàrem adonar que no teníem mascaretes per fer front a les necessitats de tot l'hospital.  Però ni en aquest hospital, ni a cap hospital del món.
Ara, a poc a poc, van arribant, la situació va canviant, la gent està un poc més tranquil·la i ara hauria de començar a disminuir el nombre de casos del personal sanitari infectat. Evidentment, encara en sortiran, perquè tots som persones i ens podem equivocar, ens podem posar malament una mascareta o podem estar més estona de la que ens hauria de tocar dins un box... En principi, amb el material, els nombres de contagis han de disminuir sí o sí. Perquè el personal sanitari espanyol està més que ben qualificat per poder fer front a aquest tipus de situacions.



- Què no sabem del covivirus i hauríem de saber? Ens diuen la veritat als mitjans d'informació?
- La situació, des que va començar aquesta pandèmia, de l'estat d'alerta a ara, la situació ha canviat. Hem estat dues setmanes o tres setmanes amb pocs recursos. I ja pots tenir protocols i experiència, però si no tens material poca cosa pots fer per a protegir-te a tu mateix. Ara bé jo crec que els mitjans de comunicació estan donant una informació bastant encertada. A nivell d'infeccions, i jo no sóc especialista, però parlant amb diferents companys, amb metges, la veritat és que la informació que ens dona la premsa, en general, és la que realment hauria de ser. La prova és que la gent ha entès perfectament el que ha de fer i s'està fent. Per tant, la informació és la correcta.

- Tens un germà a Barcelona que treballa a un hospital. Pel que et diu, hi ha molta diferència entre un lloc i l'altre?
- Tinc un germà i un amic a Barcelona i la veritat és que allà és un estat de guerra en tota regla. És molt diferent del que tenim nosaltres a Mallorca, principalment perquè som una illa, i que gràcies a Déu, vàrem tancar a temps els aeroports. I això ha fet que la propagació fos una mica més dificultosa. De fet, ja va entrar un poc més tard que a Madrid i Barcelona i per aquest mateix motiu, quan es va tancar tot i quan va aturar tot, no ens va afectar tant. A Barcelona els hospitals estan en els límits de la saturació, el personal està cansat perquè fa moltes hores, perquè el material quan arriba al personal sanitari ja s'ha exposat molt de temps i hi ha aquesta angoixa. El nombre de pacients es va acumulant, els nombre de morts és molt més alt que aquí i es viu d'una altra forma. De diferent manera.

- La gent del carrer obeeix el que li diuen? Pel que sents a dir, quin temps calcules que durarà aquest confinament?
- Crec que la gent ha captat el missatge. Ha vist lo que nosaltres estam sofrint a nivell assistencial, és a dir, no hi ha llits, no hi ha UCIs, la gent està nerviosa, falta material... Per tant, el nostre millor suport és que les persones no surtin al carrer i no s'ho contagiïn. Jo crec que sí, que ho està fent molt bé. És podria fer millor? Sí. Però ja ho donam per bo.
És molt complicat dir quan passarà aquest confinament, a les Balears ens ha afectat de diferent manera i, tal volta, podríem sortir al carrer un poc abans que a la resta d'Espanya, però la veritat és que no no t'ho sabria dir. És molt complicat.

Clica per activar vídeo

- Creus que s'ha perdut la consideració social cap al metge i que ara la societat tornarà a mirar el sector sanitari amb uns altres ulls?
- Per norma general, s'ha perdut la consideració social a tots els àmbits. A nivell de medicina, a nivell d'infermeria també. Això ens ha fet veure que un infermer és més important que un futbolista, però, quan sortirem d'aquí, el primer que farem serà anar a veure un partit de futbol amb els col·legues. Per tant, jo crec que tornarem amb poc temps a el que era abans; i el passat, passat està.
Tot i això espero que no sigui així. Esper que a les pròximes eleccions la gent vegi que no s'ha de suprimir una sanitat pública de qualitat. S'ha de tenir una sanitat pública de qualitat. Però la gent, per norma general, no pensa d'aquesta manera.

- Vols enviar un missatge a la gent de Capdepera?
- Li diria que tot això s'està fent perquè la gent més vulnerable, la més immunodeprimida, sobrevisqui a això. Estam xerrant de padrins, de padrines i de veïnats amb malalties. De manera que ens ho hem de prendre en serio, ho estam fent bé, però no és una cosa per riure. Crec que podem estar tranquils perquè la gent ho està fent bé i cada dia que passa ens apropam més a tenir una vacuna, i quan tinguem vacuna ja podrem respirar tranquils. Però encara falten un parell de mesos perquè passi tot això.

Parlar amb en Tomeu és un no acabar. Gaudeixes de la claretat i la lògica de les seves explicacions. Recordem que les Balears sumaven aquest diumenge un total de 708 casos positius per coronavirus (Covid-19), dels quals 196 són professionals de l'àmbit sanitari. 531 persones curades. Hi ha 81 morts. I que a l'Hospital Universitari de Son Espases hi ha 117 persones ingressades, 17 d'elles a la Unitat de Vigilància Intensiva (UCI). Allà hi ha en Tomeu Rosselló Sancho.

Moltíssimes gràcies per la teva feina i per les teves paraules. Per a tu són els aplaudiments diaris de les vuit de l'horabaixa!