Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1710
" ... ànims pel que queda de confinament, perquè és molt dur però que val la pena respectar-lo"


"Què passarà de cara al pròxim any?  El que tindrem és una part de població que ja haurà passat el virus i per tant tindrà immunitat i, aquestes persones que ja hauran passat, faran de tallafocs pels contagis".



 

Pau  Bosch és un cala-rajader que actualment fa feina com a metge adjunt del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Per la seva especialitat i per treballar en uns dels hospitals de referència de Catalunya li ha tocat viure de prop el desenvolupament i extensió de la pandèmia del coronavirus.

Fa dos anys que fa feina al Vall d’Hebron com a adjunt, però ja s’havia format (fent-hi la seva residència)  en aquest hospital, per tant fa set anys que es dedica a aquesta especialitat.

Hem volgut conèixer de primera mà com es viu la crisi del coronavirus en un dels punts més afectats per la malaltia. Agraïm la seva atenció i les paraules que ens dedica.

 

- Pau, què és que va fer que decidissis dedicar-te a l’epidemiologia?

- Jo em dedico a malalties infeccioses, no som epidemiòleg. Per tant, el meu dia a dia és veure pacients que tenen malalties infeccioses del tipus que siguin. Crec que són un tipus de malaltia molt interessants, ja que no és només un problema del nostre cos, sinó que existeix una interacció amb un altra ésser viu, ja sigui un virus, bacteris o paràsits. A més, tot i algunes excepcions, són malalties que es curen, amb la satisfacció que això també produeix com a metge. 

- Com era la feina, el dia a dia, abans de la COVID-19 i com ha canviat  des que ha aparegut?

- El nostre dia a dia..., jo en concret faig feina dins Malalties Infeccioses, a la secció de Salut Internacional i Medicina Tropical. Per tant, el meu dia a dia era amb persones emigrants que acaben d'arribar al nostre país per tal d’oferir-los un primer acostament al nostre sistema de salut, oferint triatge de malalties dels seus països d’origen i per tant fent una feina de caire social molt important. Per altra banda, també feim feina amb viatgers vinguts de qualsevol punt del món que es posen malalts durant aquest viatge.  Les malalties més característiques que jo veig habitualment són malària, tuberculosi, paràsits intestinals i virus com el Dengue. I òbviament tota aquesta feina ha canviat radicalment, perquè des que ha arribat l'epidèmia del Coronavirus, hem passat tots a fer el mateix: tractar pacients amb Coronavirus. Per tant, ha estat un canvi radical en el funcionament del Servei i de tots els metges del nostre hospital.

 Pau Bosch, al centre, amb els companys de l'equip de guàrdia

- Quina és la situació actual als hospitals? Esteu desbordats? Com es fa feina amb aquesta pressió?

-  La situació de l'hospital òbviament és crítica. De moment podem seguir fent feina i la gent ha d’estar tranquil·la, perquè hi ha formes d'adaptar-nos i de moment ho estam fent, i no estam excessivament sobrepassats. Però sens dubte és una situació de moltíssima pressió assistencial, perquè arriben als centres centenars de pacients diàriament. Per ara no estam col·lapsats i els pacients se segueixen atenent a urgències, d’on s’ingressen a un llit, que pot estar dins el mateix hospital o pot estar a zones que s'estan habilitant, com poliesportius o hotels. Això, òbviament, dificulta una mica la forma de fer feina, però allà estam i seguim atenent, dia a dia.

 

- Com viviu aquesta lluita contra la COVID-19? Com ha canviat la manera de relacionar-vos entre els metges i el personal sanitari?

- És una situació rara. Sobretot en el nostre àmbit, les malalties infeccioses, el fet que sigui una malaltia que ens toca directament ha fet que hàgim d’assumir, juntament amb pneumologia i medicina interna, un paper protagonista en l'organització de tot això i per tant vivim la situació com un repte, amb una mescla de neguit i d'adrenalina. Ho vius molt intensament. La part positiva és aquesta, fa que estiguis al cent per cent, que vulguis actualitzar-te constantment, que et suposi un repte, com he dit. Però a la vegada, tanta i tanta feina, i amb el tipus de pressió amb què la feim, també hi ha moments que esgota, que preocupa, que et desanimes... I això ha canviat també la forma de relacionar-nos entre nosaltres. Amb el tema de l’aïllament, fa que la teva única via de relació social sigui anar a fer feina. Clar que entre nosaltres tampoc ens podem relacionar, de fet ens hem hagut de dividir en gent que veu pacients amb la COVID-19 i gent que no veu directament aquest tipus de pacients. Les reunions les hem de fer separats, amb molta distància uns dels altres, no volem tenir contacte físic entre nosaltres, intentem estar el mínim temps possible tots junts..., tot per evitar que hi hagi contagis entre el personal. I tot això és un canvi substancial en el dia a dia.
 


- Què és el més difícil a l’hora d’organitzar-se?

- La veritat, és la velocitat amb què aquesta situació ha arribat, ha passat tot molt ràpid. Tot i que pareix que fa molt de temps que estam així, no ha passat ni un mes des que teníem els primers casos. Que eren casos aïllats, quan teníem condicionada una zona de les nostres habitacions amb pressió negativa, per tenir-los aïllats... I de sobte, tots els hospitals amb el coronavirus. Clar, això sí que ha suposat un repte molt important, tant a nivell de cada servei com de l’hospital en general.

Ara mateix del complex hospitalari de la Vall d’Hebrón, tot l’Hospital General, que és un edifici enorme amb molts, molts llits, està dedicat exclusivament al coronavirus. Inclús a l'edifici de traumatologia, ja hi ha pacients també amb coronavirus. I ja no parlem dels poliesportius que s’han posat en marxa per poder seguir rebent malalts, tot formant part del mateix Vall d’Hebrón.

El fet que s'hagi hagut d'incloure personal de tots els serveis de l'hospital, també és un canvi brutal. Nosaltres hem exercit una mica de coordinadors, però hem hagut d'incorporar cirurgians, uròlegs, ginecòlegs, cardiòlegs, nefròlegs... metges que no s'han dedicat mai a aquest tipus de pacients o que no estan acostumats a lidiar amb aquest tipus de pacients. A aquests metges els hem hagut de formar de forma exprés, introduir-los en els nostres equips i intentar diversificar al màxim, per donar abast a tot això. Per tant a nivell organitzatiu ha estat un repte majúscul, que per sort hem pogut participar-hi activament, i com deia abans això és un repte personal. En certa manera t'il·lusiona i te dona forces per fer feina.  

 

- I com és el tracte amb els malalts? S’han canviat els protocols? Podeu tenir contacte físic amb ells?

-  Pel que fa al tracte amb els malalts, en el nostres cas, que ens dediquem a malalties infeccioses, tampoc veig un canvi tant substancial. Estam bastant acostumats a veure moltes vegades malalts aïllats, a utilitzar protecció, guants, vestits, etcètera. Això no està tan enfora de lo normal. Òbviament tenim contacte físic amb ells perquè els hem d'explorar i hem d’interaccionar directament amb ells. En aquest sentit no ha canviat massa. Si que representa un canvi el fet que tots els pacients estiguin en aquesta situació. 

Per altra banda, els protocols d’actuació si que estan en canvi constant. Tant a nivell d’adequar la forma de veure els pacients en funció de la disponibilitat de material com a nivell de tractament. Pensa que cada dia surt nova evidència científica gràcies a l'experiència dels nostres col·legues de Xina o Itàlia. I això fa que ens haurem d’adaptar constantment, revisar i estudiar cada dia. De fet, els metges dels serveis que no estan implicats directament en l'elaboració d'aquests protocols se queixa d’això: el que és vàlid un dia no té perquè ser vàlid a cap de dos. 


Imatge del primer malalt donat d'alta per COVID-19 a Vall d'Hebron (twitter)

- I les famílies dels malalts, necessiten informació o atenció? Com ho passen?

- Quan a les famílies dels malalts això sí que és un canvi molt i molt substancial respecte la situació d'abans. En el nostre cas, per les visites només deixam que entri un familiar durant una hora. Només en casos excepcionals i en moments de final de vida, és a dir quan un pacient s'està morint o en aquests pacients que també tenen una demència avançada i que estar sols pot ser inclús contraproduent deixam que un familiar estigui amb ells, poguent sortir únicament 2 vegades al dia de l’habitació. 

Això és un canvi importantíssim, tant a nivell psicològic pel pacient perquè està tot sol tot el dia i amb totes les seves preocupacions. I també és un canvi per les famílies perquè clar, imagineu-vos que teniu un familiar que està ingressat, que està en una situació de gravetat i que el metge l'únic que fa és fer una cridada, una vegada al dia. Nosaltres, ara mateix només podem donar informació telefònica, no donem informació presencial per evitar el màxim de contactes i, per tant, de possibles contagis.

Cridam una vegada al dia i  hem d’intentar transmetre tota la informació i que, com a mínim, la família ens puguin fer totes les preguntes que tinguin. Per telèfon òbviament hi ha mil coses que te deixes o que voldries demanar, et queden dubtes i  no posar cara al metge que porta un familiar és molt dur. 

 

- A nivell assistencial, l’esgotament és més físic o mental?

- Jo diria que és un poc de les dues coses. Per un costat mental, molt, perquè hem passat a una situació en què tot gira al voltant del coronavirus. Abans, quan sorties de l’hospital podies xerrar d’altres coses, podies desconnectar. Ara, a part de la feina en que òbviament estem immersos amb el coronavirus, quan surts trobes que la tele, la ràdio, la família...tothom xerra constantment del coronavirus i és realment esgotador. 

A nivell físic en general fem jornades com sempre, és a dir feim les jornades de 8-9 hores diàries habituals. El que sí que ha canviat és que ara tenim més guàrdies de 24 hores. Guàrdies que passes també tot el vespre allà i per tant treballes durant 24 hores seguides. Clar això sí que suposa una sobrecàrrega física important. 

 

- Teniu por?

- Por com a tal? Tens un poc de por de que això segueixi augmentant, que arribi un punt que el sistema se sobresaturi i, sobretot, que t’aboquin a tu com a metge a prendre decisions difícils com haver de triar entre pacients perquè no hi hagi recursos per a tots. A això és al que tenim més por.

Por a la malaltia en sí..., en el fons sempre saps, i més en malalties infeccioses, que tu t’exposes a caure malalt i per tant tens més o manco assumit aquest risc.

En general sempre tens la sensació que no et tocarà a tu directament, que li tocarà un altre. Per tant crec que cap de nosaltres ho viu amb molta por, però sempre tens un poc aquesta sensació que te pots acabar infectant i que pots tenir mala sort i ser un dels casos greus. Però no diria que el nostre dia a dia estigui centrat en la por. 

 

-  Diuen que l’erosió psicològica després de l’epidèmia serà gran, de fet diuen que “ No hi haurà psicòlegs  per a tots quan això acabi “. Com veus la situació  dels qui heu d’atendre els malalts?

-   Com us deia una d’aquestes pors és haver de triar. Haver de triar a qui dediques recursos i aquí no.
Això, a nivell psicològic, sí que suposa una càrrega que moltes vegades la gent no té en compte. Hi ha la part física d’estar allà, a la vora pacients que de vegades van malament. I a això estem acostumats, de fet donar males notícies és un aspecte que ja forma part implícita de la nostra feina. Però això de veure una situació de tanta afluència de pacients, amb recursos que cada vegada estan més limitats i haver de prendre decisions d'aquest tipus, t’afecta i te'n vas a casa amb mal cos o plores. No sé si faltaran més psicòlegs o no, pot ser si farà falta que molts de nosaltres ens desfoguem quan hagi passat tot això, trobem qualque via de sortida per poder treure això.

- Els sanitaris és un sector que s’ha infectat molt, teniu prou seguretat?

- Sí que és veritat que hi ha molt de personal sanitari està caient. No sé si les mesures són les millors o no. Però és veritat que quan compares amb imatges de Xina o de Corea, on van tots superprotegits, lo nostre no té res a veure. A dia d'avui, almanco en el meu centre anem amb una mascareta quirúrgica, que és una mascareta simple, amb una bata que utilitzem de pacient a pacient i amb uns guants... I ja està!. No te sents molt, molt segur, però clar també entens que si no hi ha més material, s’hagi fet bé o malament la previsió, és el que hi ha.  El que no es farà és no visitar pacients.

I si, el que veig és que hi ha bastants companys que se van infectant. 

 


- Què no sabem de coronavirus i  hauríem de saber? Ens diuen la veritat els mitjans d’informació?

- Jo crec que en general la informació que es dona en els mitjans de comunicació és prou transparent. Crec que la situació que es va visquent és la que veiem. El que crec que la gent ha de saber que hi ha molts més casos dels que diuen perquè hi ha molts de casos que no s'estan diagnosticant. Tot i que sembli una mala notícia, té una part positiva,: vol dir que hi ha una part molt important de la població que està passant aquesta malaltia com una grip com un constipat. El que estem fent nosaltres és detectar els pacients que acaben ingressats als hospitals. Aquests són només el percentatge de pacients més greus, i per tant hem de saber això, que no és un virus súper-letal, sinó que és un virus que la majoria de gent passarem en forma d'un constipat o la grip estàndard. Un altre fet positiu de que les xifres reals siguin més altes que les oficials és que aquesta gent que hagi passat el virus també serà gent que, probablement, tindrà defenses i que una vegada s'acabi tot això del confinament i tornem a fer una vida més normal, no es podrà tornar a infectar i per tant servirà de barrera per un nou brot.

Per tant, el problema real de tot plegat són els números totals: tot i que el virus sigui lleu en la majoria de la població, si ens posem malalts tots a la vegada no hi ha sistema sanitari que ho aguanti i aquest és el motiu real de les mesures de confinament, distribuir poc a poc el número d’infectats. 


- Les mesures socials creus que són suficients?

- La veritat és que jo no tinc ni l’experiència, ni la informació per avaluar això. De fet, jo crec que tothom s'ha convertit en un expert en epidemiologia i en pandèmies, i aquí tothom opina i tothom diu moltes coses. Crec que és molt fàcil criticar una vegada ha passat. Jo entenc que la situació d'endurir mesures i de cada vegada tenir més gent confinada té unes repercussions socials i econòmiques molt importants. Jo crec que la balança entre una cosa i altres és complicada de fer i per això jo no m'atreviria a dir si són suficients o no. Ara, a dia d'avui, quan mires enrere crec que haguéssim pogut fer més, probablement. Però clar, en aquell moment les dades que teníem eren les que teníem. 

 

- La gent del carrer obeeix el qui li diuen?

-Jo crec que sí. Al principi no per la picaresca de sempre, pròpia dels països mediterranis i que, crec que ha fet que Itàlia i Espanya estiguin com estan. Però és que la gent, a part que tenim unes relacions socials molt pròximes amb bastant tracte físic, crec que no s’ho prenia seriosament inicialment. Però crec que a dia d'avui, amb tota la informació que hi ha i la situació com està,  jo veig que la gent fa bastant de cas,  la veritat. Almenys aquí (a Barcelona), tothom està ca seva i  n’hi ha poca gent que estigui incomplint la normativa.


- Quin temps calcules que durarà el confinament?

- Els temps que durarà aquest confinament és impossible de predir. Jo sincerament crec que ja estam arribant al pic o estem passant el pic del nombre d'infeccions. Estic segur que aquest confinament (hagi estat més o menys dur) ha tingut efecte sobre el contagi, seguríssim perquè han disminuït moltíssim els contactes socials i per tant la probabilitat que el virus es vagi expandint ha baixat. Que encara falten setmanes?  També, perquè a part del contagi en sí, hi ha un temps de latència entre que et contagies i desenvolupes de la malaltia i, sobretot, arribes a la forma greu. Per tant hi ha una setmana o  dues de decalatge que encara hauran de passar. Penso que serà difícil dir quant de temps ens queda. El que tinc clar és que passarà i, tard o d'hora, tornarà a la normalitat 

- Aquests virus deixarà seqüeles? 

-  A nivell físic-mèdic, per les dades que tenim de Xina sobretot, pareix que tot i fer pneumònies molt importants (amb una extensió molt i molt bèstia) sembla que no està deixant fibrosi pulmonar, és a dir cicatrius pulmonars molt importants. Sembla que la gent recupera la seva funció pulmonar i que per tant pareix que no deixarà grans seqüeles. Igualment, encara és molt d'hora per poder concloure res: haurem de veure com evoluciona i haurem de fer un seguiment de tots aquests pacients. 

- Hi haurà mutacions com el grip?

- És possible que sigui un virus que passarà a circular de forma estacional. De fet, hi ha altes Coronavirus que ja circulen de forma estacional i que cada hivern provoquen casos. El que sí que serà diferent és que ja no se trobarà una població sense immunitat. Clar, aquí heu de pensar que el fet que marca que això sigui una epidèmia d'aquesta envergadura, és el fet que ningú de la població estava immunitzat, ningú havia estat en contacte amb aquest virus. Per tant, s’ha introduït un virus nou amb una capacitat de contagi que no està malament, en una població amb zero immunitat. Això fa que no hi hagi cap barrera per la propagació  per tant és com tirar foc a un poal de pólvora. Què passarà de cara al pròxim any?  El que tindrem és una part de població que ja haurà passat el virus i per tant tindrà immunitat i, aquestes persones que ja hauran passat, faran de tallafocs pels contagis. A part, espero que ja s'hagi pogut descobrir una vacuna, que hi hagi tractaments amb eficàcia provada i que per tant podrem utilitzar-los per prevenir. Bé, ho haurem de veure.

 


- Creus que ha canviat la consideració social del metge i que ara la societat tornarà a mirar el sector sanitari amb uns altres ulls?

- Jo crec que està bé també que s'hagi perdut respecte a aquesta forma de fer, tan paternalista que hi havia, sobretot a principis de segle passat o fins a mitjans del segle passat. Crec que és bo que la gent sigui crítica, que la gent s'interessi per la seva malaltia, que demani, que vulgui confrontar opinions... Crec que tot això és positiu i que una part de la feina dels metges ha de ser comunicar i explicar què li passa als pacients, fer-los partícips de les decisions, fer-los entendre que no som màquines infal·libles i que no tenim mai la veritat absoluta...La gent ha de saber que pot haver-hi errors però, si els expliques o fas participar als pacients de la seva pròpia malaltia, canvia la percepció amb el que també s’eviten  denúncies o la confrontació posterior. I jo crec que tot això és bo. Vull dir que a mi no m'agrada tampoc aquesta veneració cap el metge, que tot el que deia anava a missa i ja està. 

De totes formes, jo no crec que la societat canviï en aquest sentit. Vivim a una societat de canvis molt ràpids. Tot i que ara mateix la sanitat sembla que estigui al centre de tot, i la gent vulgui demostrar el seu recolzament als sanitaris aplaudint del balcó, estic segur que quan això hagi acabat, d’aquí a dos o tres mesos, ningú se'n recordarà. Com sempre, probablement primarà el model d’economia que primava prèviament i les prioritats tornaran al seu lloc previ. I com abans, ningú se'n recordarà de situació i se tornarà a no invertir en sanitat pública. Un poc repetir la història perquè som així de cafres: els humans no aprenem massa dels nostres errors.

 

- Vols enviar un missatge a la gent de Capdepera...

.- Bàsicament, recomanar-lis tranquil·litat, que això acabarà passant. No és la fi del món, ni molt menys. Dir-lis que tenim la sort que Balears son unes illes, i jo crec que el fet que s'hagin incomunicat bastant evitarà que hi hagi un gran pic. A Balears no crec que la situació se saturi tant com la que estem veient a Catalunya o a Madrid. Per tant ànims pel que queda de confinament, perquè és molt dur però que val la pena respectar-lo i que després, quan la situació es normalitzi, ja podem fer vida normal tots i no haurem de tornar a començar perquè les coses s’hagin fet malament.

 

Era important tenir línia directa amb un metge especialista, conèixer la teva experiència i sentir les teves opinions per ajudar-nos a entendre que està passant.  Reb tota la nostra consideració i agraïment, per tu i per tots els teus companys, i tots els sanitaris sigui on sigui que desenvolupin la seva feina.
Nosaltres intentarem fer el millor possible l’únic que podem fer per ara, creure i quedar a casa complint del confinament. Com bé dius " és dur però val la pena respectar-lo"

Moltes gràcies Pau.