Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 593

Cazarabet conversa con... Jaume Fuster, autor de Celistre. Cala Rajada en blanc i negre (Documenta Balear)







Cazarabet és la web de llibres més important d'España. Amb seu a Teruel, entrevista cada any a més de cinc-cents autors.

 



Jaume Fuster escriu dins Documenta Balear una història, una narrativa breu, que ens commourà com a mínim fins arrancar-nos tota una mena d’emocions i emotivitats…

El llibre es troba dins la col·lecció Magatzem Can Toni.

La sinopsi del llibre o més aviat dues ressenyes:

«A Celistre, l’autor ens guia per un paisatge humà amarat de sensibilitat, farcit de detalls i vivències que escalfen el relat, amb un llenguatge que flueix amb naturalitat i cuidat fins al més ínfim detall|...|. Aquí descobrireu l’itinerari de tot un poble de la mà d’un guia excel·lent, un recorregut ple de calidesa. En acabar la lectura us sentireu més identificats i propers a una Cala Rajada que mereix ser més coneguda i estimada.»
(Del pròleg de Josep Terrassa).

«Amb el temps [en Jaume] ha anat arreplegant tot el que creu que és important per tal que siguin el seu centre, la seva llar. No cal dir que, en el seu cas, l’eix principal de gravetat és Cala Rajada i, més encara, el seu moll, i encara el viu com si res no hagués passat. Conserva dins la memòria totes les roques, les seves platgetes, les seves barques i també les persones, amb els seus noms, amb les seves tasques.»
(De l’epíleg de Miquel Llull).

En Jaume Fuster, l’autor: (Cala Rajada, 1946). Membre de Cap Vermell i filòleg, com a glosador és l’autor de l’Argument de Sant Antoni entre els anys 1992 i 1997, i del 2004 ençà, a banda de nombroses col·laboracions amb el pseudònim Es pastor de Son Perdiu. En aquest camp ha guanyat els premis Pau Sarol (Sóller) i Festa des Vermar (Binissalem). Ha publicat el llibre de poemes El vent de les paraules i les obres de teatre Un geni, aproximadament (2000), Capdepera, 700 anys (2000), (totes dues estrenades pel grup Es Mussol). Així mateix, ha publicat el treball Els malnoms de Capdepera (2001) i Torcebraç (2012). Com a prosista, ha guanyat el premi Ploma de Ferro i el Premi Artà de narrativa curta.

Cazarabet conversa amb Jaume Fuster:

–Amic, aquest llibre, Celistre, ens conta la història d’aquell lloc en el món que tots tenim i retenim, tot i no reconèixer-lo o no trobar-lo en algunes vegades?

–La memòria, capritxosament, estotja engrunes del que hem estat i hem fet, amb un lloc preferent –si més no en el meu cas‒ per a aquella pàtria de l’home que, segons Rilke, és la infantesa. Punts de llum del passat que, per a sorpresa nostra, a vegades s’encenen i il·luminen retalls de la nostra vida.

 

–Com podries definir Celistre? O com el presentaries a les lectores i/o lectors?

–És precisament el que he dit: un recull d’elements de la meva vida que, davant l’ordinador, han anat compareixent, sovint de manera bastant anàrquica. Jo no soc historiador i, per tant, no hi ha rigor cronològic ni de tractament de dades. Tot està tenyit del color d’una certa nostàlgia i potser que fins i tot voregi un sentimentalisme que he estat incapaç d’evitar. El llibre també és un homenatge a les persones anònimes, als meus herois infantils que, al capdavall eren la gent amb qui convivia. Finalment, crec que a les pàgines de Celistre hi trobareu l’esperit d’un poble, en plena postguerra, que maldava per sobreviure, abans que el turisme ho transformés tot (no sempre per bé).

 

–Narrar la vida d’un poble i el seu pols a recer d’un moll pot esdevenir quelcom plàcid, com la cerimònia, any rere any, dels cirerers en flor al Japó… No sé si hi ha certa contemplació, com un pintor naturalista i realista…

–Efectivament. Els meus treballs com a pintor es mouen en l’àmbit del realisme, però el que en surt no és la realitat, sinó la que els meus ulls veuen, és a dir, la meva realitat. Això mateix passa al llibre: no hi ha objectivitat possible. No és la vida d’un poble, sinó allò que jo en recordo, a vegades una mica embadalit davant un lloc i un moment que potser jo he tendit a idealitzar.

 

–En certa manera, enllaçant amb la pregunta anterior, no deixes mai d’ésser un poeta, veritat?

–No ho sé, però quan faig prosa procuro ser molt curós amb el tractament de les paraules i a vegades he refet una frase o un paràgraf un caramull de vegades, perquè m’importa molt el com. Crec que tot el que pugui dir avui un escriptor ja ho ha dit algú altre anteriorment, i segurament millor. Cal llegir els clàssics per a adonar-se’n. Per tant, ja que les històries que contem segurament no són gaire originals, almenys que la nostra veu tingui un deix no sé si poètic, però sí d’amor a la paraula.

 

–La mar, la cala, el moll, i tots els seus paisatges són els escenaris dins d’un tot, no? És com una mena de nina russa?

–També ho fa, això, la memòria. Tens una capsa on has emmagatzemat els records de tota una vida, però en destapar-la hi trobes una altra capsa on hi ha els llocs que n’han estat l’escenari, i després ve encara una altra capsa amb persones que has conegut i estimat, i finalment, una capsa més petita, farcida d’anècdotes i d’experiències que hi ha posat color. 

 

–Però els personatges, fins i tot nosaltres, són els que li donen la força necessària perquè tot rutlli… És així?

–Com acabo de dir, hi ha una capsa de la memòria plena de personatges que, per bé i per mal, ens han acompanyat en aquesta aventura que és la vida. Al capdavall, aquest era segurament el gran propòsit de Celistre, retre un modest homenatge a aquelles persones amb qui he fet el trànsit del no res d’on vinc al no res a on vaig. Persones de les quals no en parlaran els llibres d’història, però sense les quals no hi hauria història possible.

–La portada del llibre que edita Documenta Balear és molt evocadora, molt encertada..., diu molt d’allò que ens contes dedins, no? Què ens en pots comentar?

–Es tracta d’un petit treball que vaig fer amb pintura acrílica i recull una escena que, en el període a què em refereixo, naturalment a l’estiu, era quotidiana. Un dels al·lots de la barca soc jo mateix. Érem cadells lliures, que sense televisió ni Internet ni telèfons mòbils, vivíem en una mena d’arcàdia, els caires obscurs de la qual nosaltres desconeixíem. No oblidem que la dictadura aleshores encara s’expressava amb tota el seu rigor. Teníem el que teníem i no necessitàvem res més. Barquejar i nedar omplien la major part del nostre esbarjo i amb això ja en teníem prou per ésser feliços.

 

–Aquets llibre està, més que res, pensat per als lectors i lectores d’arran del Mediterrani?

–No era aquesta una intenció prèvia, però és evident que tot el relat resulta banyat d’aigua de mar. Jo vaig néixer a Cala Rajada i mai no me n’he mogut. Sóc de família de pescadors i la mar per a nosaltres ha estat mitjà de subsistència i espai de vida. Tenim molt en comú, els pobles mediterranis i, possiblement, els d’aquest àmbit poden percebre millor alguns aspectes del meu relat.

 

–La vida dels habitants d’un poble a vorera de mar ens fa, a les ciutadanes i els ciutadans, diferents? Com i de quina manera?

–He de dir que sempre que he visitat un país de la ribera mediterrània, França, Itàlia, Tunísia, Egipte, Turquia..., hi he descobert molts d’elements compartits i mai m’hi he sentit estranger del tot. De Grècia i després de Roma n’hem heretat les nostres formes de cultura i civilització. Per a nosaltres, la línia de l’horitzó, és aquella que separa els blaus del cel i la mar, i s’obre cap a una Odissea al final de la qual ens espera Ítaca.

 

–El llibre és una mena d’homenatge als llocs no contaminats pels turistes, el turisme, les massificacions i l’avarícia humana?

–És un relat situat en els anys previs al turisme de masses i al seu esclat, com a fenomen que capgirà les nostres vides. I tot amb els interrogants de si ara som més rics i més feliços. El turisme social ha estat un moviment que no anàrem a cercar, sinó que arribà gairebé sense adonar-nos-en, a Cala Rajada i a tot el món. No en culparé exclusivament el turisme, però certament avui la vida és molt complicada, molt més difícil de dur, molt estressant. La temptació, per als de la meva edat, és de cercar-nos entre aquells «beatus ille» que podien viure amb tan poc.

 

–És Celistre una narrativa on els petits detalls, allò gairebé insignificant, tenen molt de cos?

–Ja he dit que a Celistre hi ha un intent d’homenatge a les persones anònimes, als meus coetanis ignorats per la Història. Per tant, les seves i les meves epopeies són minúscules, modestíssimes, sovint anecdòtiques. Són espurnes d’unes vides edificades damunt la senzillesa i la simplicitat. Tots junts, però, formàrem el petit conglomerat humà que va edificar un poble de pescadors que, avui, ja no és un poble, sinó una altra cosa que no sé ni definir.

 

–D’alguna manera, els autors sempre cerquen i s’han de documentar, oi? Com ho vas fer i de quina manera?

–He d’insistir en la meva condició d’ignorant en l’àmbit de la Història. El meu és un llibre de records sense cap valor documental, tot i que els llocs i les persones que s’hi anomenen siguin ben reals. Per tant, no hi ha documentació prèvia, a banda dels relats orals que he pogut arreplegar.

 

–Com ha esdevingut treballar amb Documenta Balear? Em fa l’efecte que tant els editors com vos esteu molt, molt a gust, oi?

–Soc membre de l’Associació Cultural Cap Vermell, i amb Documenta Balear hem coeditat una trentena de llibres. Jo mateix és el tercer que hi públic. Amb els editors les nostres relacions sempre han estat fàcils i no hi he trobat més que ajuda i comprensió. Per aquest cantó, tot perfecte.

 

–Amic Jaume, ens pots explicar en què estàs treballant ara per ara?

–Continuo pintant, continuo escrivint poesia i, ara mateix, em trobo embarcat amb un nou relat, aquest de caire purament literari, però que ha nascut a recer de Celistre. Sé com ha començat, però no tinc molt clar com acabarà. Necessito anar fent.

 

Cazarabet

c/ Santa Lucía, 53

44564 - Mas de las Matas (Teruel)

Tlfs. 978849970 - 686110069

http://www.cazarabet.com

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.