Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 934
Conversam amb en Jaume Fuster amb motiu de la presentació de la seva darrera obra de narrativa, "Celistre", presentat aquest estiu al racó de ses Àncores del passeig de cala Gat. 











 

Aquesta entrevista s'hauria d'haver fet, per exemple, al bar Marítim, mentre conversam alegrament, però aquest local ja no existeix, com tampoc certs trets del passat que descriu Jaume Fuster (Cala Rajada, 1946) en el seu nou llibre "Celistre"..., o tal vegada sí, tal vegada aquest món reneix a través de les seves paraules dedicades a aquella Cala Rajada idíl·lica d’entre els anys 50 i 70, que a tothom li agradaria haver viscut i que alguns varen poder viure. Ell manté l'esperit jovenívol i fa cara de murri, com d'infant que ha aconseguit tocar amb els dits certs instants de llibertat, certs moments de felicitat amb esperit d'equilibrista. El vàrem veure somrient, amb el posat mig espantat, com si amb ell no anàs la cosa, quan Elionor Gómez Quintero el va fer sortir de la coral el dia del pregó de les festes del Carme, per a celebrar l'autoria de "Cala Rajada", una cançó que ha esdevingut tot un himne per al poble natal. No debades en Jaume Fuster és Cala Rajada. En Vicenç s'Ullastre era el seu mite, tal vegada en Jaume sigui el nostre, tal vegada, el meu... Amb ell conversam:

Cap Vermell: Hola, Jaume. Primer de tot, enhorabona pel teu nou llibre. Pregunta obligada és demanar-te per aquest títol i aquest subtítol.

Jaume Fuster: Els títols d'aquest llibre no són gens transparents. "Celistre" és aquest aire que s'escola a través de les retxilleres i no hi ha res que l'aturi. Abans era una expressió molt usada, quan feia mal temps, quan feia fred d'hivern, deien "quin celistre!". El subtítol, Cala Rajada "en blanc i negre" és perquè en aquells temps la vida ho era, tot era precari, tot era gris, després el relat que n'ha sortit és més optimista. 



CV: I la pintura de la portada, sembla ser d'una colla ben avinguda. És un llibre generacional?

JF: No ho sé. La imatge correspon a allò que tinc més idealitzat, la mar, el nostre lloc de viure... Des del primer bany, el dia de Sant Joan, ja fèiem molta vida dins la mar, fins a finals d'agost. Em vaig inspirar en una fotografia que circulava per la xarxa. La imatge sempre m'havia agradat, és una fotografia que representa la meva idea de Cala Rajada, on barquejàvem i nadàvem amb total llibertat. Ara ja és perillós, però aleshores tot el que ara és del club, era nostre. Mirant cap a la mar hi havia la platja petita i la gran; a aquesta gairebé mai hi anàvem, i va ser on em vaig xapar el peu. Hi havia la illeta de can Maia; el club nàutic, encara no... La meva mare em cridava "venga, que és hora de dinar!", i aleshores nosaltres sortíem de l'aigua. 


CV: Per què és tan important la gent que t'envolta i que t'envoltava, Jaume? Conforma aquesta història que ens contes el relat de la teva vida?

JF: Sempre m'he sentit membre del lloc on he nascut, m'agrada estar amb la gent, compartir, xerrar amb les persones del meu entorn, escoltar-les... Sempre m'he sentit "membre de". Especialment la gent amb la qual vaig créixer, que em pareix motiu d'homenatge; l’estimava i l’estim. Mai no me n’he volgut decantar. M'hi sent molt identificat. L'altra dia sopàvem amb el meus germans i vàrem fer la una xerrant d’aquestes coses. És la màxima expressió. 




CV
: Un dels seus protagonistes és en Vicenç s'Ullastre. Què representa per a tu?

JF: Certament, aquest personatge, que és mig realitat i mig ficció, va existir. No li varen passar les coses tal i com cont al llibre, però aquest personatge em va moure d'alguna manera a escriure el llibre. De vegades l'escoltava i fins i tot no sabia què deia, però em va cridar l'atenció la seva bonhomia, era com era; el record de veure’l des de la barberia. Per devers la terrassa del que ara és el ‘Cactus’ feia el tren (en Jaume, s'aixeca i comença a reproduir el sotragueig d’un tren amb les seves sabates, com un claqué divertit). Per a mi era un poc la síntesi del que era el poble aleshores, sense complexos, deshinibit. Un dia, dins el Marítim, vaig pensar: he d'escriure la història d'en Vicenç. Jo, inicialment, hi vaig veure un salvador, però passà el temps i la meva valoració se’n va ressentir. 


CV
: La cita capdavantera és de Kapucinski. Per què creus que cal preservar aquest passat? Quin benefici en podem treure?

JF: Kapucinski, a algun dels seus llibres, en parla: la Història l'escriuen els guanyadors, en un combat social pel poder. A la Història surten els noms dels generals, dels reis, dels grans polítics..., però la gent del poble no hi surt. Si algú va aprovar la Declaració dels Drets Humans, no sabem el seu nom. Hi havia gent del poble que feia que en el poble les coses sortissin però que no surten als llibres. És un homenatge a la gent del carrer, del meu poble. La gent important és amb la que m'aixeco cada dia, amb la que vaig endavant. No tenc cap dubte que hi ha d'haver una estructura perquè les coses marxin, però no la conec personalment, amb tots els respectes. Els seus membres tendran totes les virtuts que vulguin i faran el que toca, però per a mi la gent amb qué visc cada dia és la important, perquè t'ensenya a viure.



CV: La mar com a metàfora salvadora no està gens malament, però la mar també fa forat i tapa. Fins i tot ha estat per a tu un camp d'aprenentatge...

JF: Avui al matí, precisament, he estat amb Albert Herranz, per parlar d’unes entrevistes sobre la mar amb un pescador vell i amb un d’actual, jo li presentaré aquests dos pescadors... Llavors hem parlat del que era pescar avui o ahir. Evidentment, han canviat molt les coses, però fins i tot avui, amb tots els mitjans que es tenen, és una feina feixuga, encara que faci bon temps. La mar no és el nostre hàbitat natural, el nostre és amb els peus a terra. A la mar quan no hi ha estropeig hi ha mar picada, i quan no hi ha nord hi ha llevant... Passar 12 hores a la mar, cansa. Fa 60 anys era més feixuc, clar, perquè les barques eren més petites, com els motors mateixos, i no duien els sistemes de comunicació que duen ara. Abans pescaven per enfilacions, per a situar-se, i endevinaven. Ara els aparells electrònics et diuen per on anar. D'altra banda, ara la pesca d'arrossegament és molt més potent. Ara premen un botó i saben la pesquera on és. Quan jo era al·lot, calar 150 xerxes i haver-les de cobrar a mà, no era el mateix que salpar-les amb una màquina. La gent que fa feina a la mar em mereix molt de respecte.


CV
: En el llibre no dius una paraula més alta que una altra de ningú. És un exercici d'estil que recerca la temprança o més bé vol destacar la bondat com un valor que ja no està en alça?

JF: En algun moment dic que les coses no eren tan amables com queden recollides en el llibre, el que passa és que els meus ulls d'infant no detectaven el costat fosc de la convivència. D'adult t'adones que les coses no eren tan amables, per exemple que hi havia hagut el sotrac de la guerra, amb gent amb molts de conflictes interns. Ningú no parlava de política, se suposa que el règim vetllava perquè no es fes. Jo de petit només veia la gent asseguda damunt del moll, els meus padrins, mariners davant can Tòfol vetlant la mar... Després vaig saber que hi havia molta gent que havia estat represaliada. Als "ferits" tampoc els convenia fer ostentació de res. En aquells temps sobreviure era tan important que la gent no tenia temps per a entaular combats dialèctics. A la mar sempre he vist un clima de solidaritat. Posar els parats i treure un llaüt, per exemple, no era bo de fer, tothom donava una mà a tothom. La convivència era més fàcil per als "guanyadors", però no vaig tenir la percepció de discriminació, tot hi que n'hi havia.  Sufragat per Can March, les monges prestaven assistència d’infermeria i feien arribar unes ajudes econòmiques o amb espècies als més necessitats. Tot això era gràcies a dona Elionor Servera. Evidentment, si anaves a missa, tenies més possibilitats d'accedir en aquestes ajudes. Després acabaves descobrint que la discriminació hi era. 



CV
: Com ha estat la preparació del llibre? Ha esta una narració premeditada?

JF: Jo no he escrit el llibre premeditadament, és la mirada d'un nin així com ho va viure, jo ho recordava així, aquells moments els veia d'aquella manera i no vull que el pas dels anys distorsioni la mirada que en tenia. Si escrivís des de la percepció que tenc ara de les coses, segurament hauria sortit un altre llibre.


CV
: La colla d'amics pot recordar "Los cinco" o "El Jarama", per posar alguns exemples, salvant les distàncies. És Cel·listre una novel·la generacional, d'amistat o de colla? Tanca un cicle literari o més bé n'obre un de nou?

JF: Sí, hi ha el capítol dels nins de la fotografia, el que abans parlàvem, no semblava que hi hagués un conflicte latent, tots anàvem a la mateixa escola, a la mateixa aula, i tots ens convidàvem a matances, érem poc més de vint-i-cinc mascles. Els més grans s'esforçaven per rebre els nous, hi havia un ambient molt acollidor. Tot ho fèiem plegats, allà hi passàvem les hores. D'altra banda, de moment no veig una segona part, tot i que estic escrivint una text emmarcat en aquella època, amb el rerefons que surt a Celistre, però es tracta d’una obra totalment inventada. Tot serà fictici, amb una història que no va passar realment, però sí que vull que es mogui dins el mateix ambient de Celistre. La transició de la Cala Rajada preturística a la turística va ser molt ràpida. A finals dels 50 s'obriren les primeres pensions com sa Marina, de l'amo en Biel "Poll", que havia anat a Amèrica per fer quatre diners; ja hi havia cas Bombu, la residència d’Educación y Descanso (a l’edifici de l’antic hotel ‘Castellet’), després obriren la pensió Massanet del conco en Tomeu Papa... Eren pensions modestes, però relativament modernes, perquè es detectà una demanda d’Europa, es començaven a socialitzar les vacacions a l'estranger. El turisme va descobrir Cala Rajada, no nosaltres el turisme. Els mariners continuaven fent de mariners. Però amb el turisme es podien fer un diners extra per tenir uns majors recursos econòmic. Els comerciants, els traginers, que ja tenien uns recursos, invertiren en turisme. Inclús algú arribat de l'estranger com els Canaan, de l'hotel ‘Castillo’. I tot va passar amb molt poc temps. Nosaltres, com a societat, vàrem veure que hi havia altres maneres de viure i de comportar-se. Quedàrem bastant enlluernats per les noves modes i les noves maneres de fer. La nostra aspiració era assemblar-nos als turistes. Ara tots som un poc semblants, però ens hem igualat a la baixa (riem). Ara ve una part important de turisme que no és exemple de res. Aleshores, la realitat de la llibertat ens passava per davant i a nosaltres ja ens estava bé. Per al règim era com voler posar portes al camp o agafar la mar a poalades. Semblava que érem nosaltres que, a l'edat de 15 o 16 anys, havíem descobert Amèrica. 



CV
: Supòs que ets conscient que per al poble és una satisfacció poder gaudir d'una obra com aquesta...

JF: Bé, a la família li vaig dir que si en lloc de presentar aquest llibre n'hagués presentat un de poesia no hagués vingut ni la meitat de gent (riem). Per als cala-rajaders ha animat un punt de curiositat, per a saber què deuen dir de Cala Rajada, sempre hi ha aquest puntet de morbositat, a més xerr de personatges amb els quals crees certa expectativa. No xerr d'un fet general, parl només de la gent de Cala Rajada. Poc mercat tendrà el llibre. Però estic content, ja que per exemple el grup de la Coral o els de Herbes de Can Planetes, tots van venir. També amb les xarxes socials és més fàcil, abans havies de repartir invitació a invitació...


CV
: El "cilindro", la mort del padrinet... Com bé dius al llibre "la memòria selectiva i un punt capriciosa" ha traçat la perspectiva d'aquesta història. Què ens porta a triar uns esdeveniments i a decantar-ne uns altres?

JF: No he triat res, quan em pos a escriure em passa volant per damunt del nas alguna cosa i l'escric. Em pos a parlar del "cilindro", per exemple, per com el vaig viure, per a nosaltres era un dia de festa, era a l'estiu i a sobre no teníem escola, era tot un esdeveniment. D'altra banda, si parl del padrinet és perquè és un dels primers records que tinc, record el seguici, qui anava davant, qui darrere... Tot això ho record vivament, encara que no havia fet els 5 anys.



CV
: La jovenalla ha canviat: és bo que ara ja no se sorprengui per l'asfaltada d'un carrer o que no jugui a baldufes, o que no faci cotxets amb llaunes d'anxoves? Ha perdut la joventut espontaneïtat i sentit de la curiositat?

JF: Avui estam sobreinformats, ho sabem tot de pertot, les coses més insòlites, la vida dels animals més estranys, fets exòtics que passen pel món; per ventura estam perdent el factor sorpresa, i el factor curiositat potser s'està relaxant. Abans teníem deu cèntims per anar a les torroneres, que era una paradeta amb un poc de torró de cacauet, trossos de coco, quatre xufes, però només volies anar-hi. Record que abans anàvem a la xurreria per les festes de Sant Roc, una vegada a l'any... Tot això era molt singular, únic. Ara el factor sorpresa, aquesta il·lusió és una realitat que s'apaga; qualsevol part del món a la qual vulguis viatjar, ja l’hauràs vista mil imatges i sabràs de tot sobre aquell lloc. Evidentment, hi aniràs, però bona part de les expectatives i de la capacitat de sorpresa ja no t’hi acompanyaran. 


CV
: Don fe que ets un cuiner excel·lent, et ve de tradició marinera supòs... És una herència materna de la qual et sents satisfet? Ho expliques un poc al llibre.

JF: La cuina és una d'aquestes coses que t'agraden o no, i a mi m'agrada. Cada dia faig el dinar, des que em vaig jubilar, i certament vaig aprendre bona cuina. La meva mare era bona cuinera, va dur la cuina d'algunes cases que es llogaven i allò l'obligava a fer presentacions acurades, que tenguessin bona aspecte. Això és una de les coses que vaig aprendre. La meva mare en sabia. La dona del repadrí Pere Andreu, que va viure els darrers anys de la seva vida a cals meus padrins, sempre he sentit dir que era molt bona cuinera. A la meva mare, crec la cuina de la repadrina Pereandreva va ser la que li va quedar més gravada, i jo vaig aprendre moltes coses de la meva mare, tot i que hi ha coses que vull fer i no em surten com a ella. De vegades són tocs subtils de posar-hi unes herbes determinades... La meva germana Maria del Carme i el meu germà Pep són molt bons cuiners. Ella és molt més creativa, li agrada innovar. A mi no, sóc un poc més conservador. A cal meu germà són més del peix i la verdura, ell és bon pescador, calamarer. En sap, té gust i paciència, és capaç de fer raoles de serrà, després de llevar-los les espines d’una en una, a poc a poc... Jo faig la cuina de tota la vida. 




CV
: De quina manera et va influir el mestre a l'escola? Creus que la visqueres de manera diferent a Cala Rajada?

JF: Aquesta va ser la primera escola nacional, amb un mestre  amb paga d'Estat. Va ser el meu sogre qui n’ocupà la plaça de mestre, des de l'any 44 fins devers l'any 70, quan obriren ‘s'Alzinar’; llavors va passar a Capdepera i es va tancar aquell centre de Cala Rajada. Era una escola unitària, on el mestre ens va marcar a tots, tant que encara ara feim un sopar d'exalumnes. És un sopar que morirà per extinció dels seus membres, perquè cada any en falta algun, però encara mantenim el caliu de l'escola. Ara s'educa en valors, abans l'ensenyament era més memorístic. Ja fèiem equacions de segon grau i vaig adonar-me que havia tengut un bon ensenyament quan els meus fills anaren a l'institut, tot i que ells aprenien conceptes nous. Jo vaig intentar posar-me al dia, per poder-los ajudar. Mestre Vicenç Nadal va ser un mestre amb vocació, tenia paciència i un bon caràcter, sabia tractar els nins, renyava més per si s'havia fet alguna malifeta que no per si duies la feina acabada. Record dos germans, els Cuadrado Imbernón, arribaren i el meu sogre va demanar-nos dónde encontramos las flores?  i en Manuel Cuadrado va contestar "en lah masseta? (en las macetas). Nosaltres vàrem riure i el mestre ens va renyar per haver rigut, perquè havíem demostrat desconsideració cap a aquells nins que eren nouvinguts.  



CV
: "Són dòcils els records..." afirma Miquel Martí Pol, per això cal preservar-los...

JF: Per ventura, per la meva memòria subjectiva, record més fets positius que de dolorosos, tampoc a casa nostra vàrem tenir cap desgràcia important, ens movíem més dins una atmosfera agradable, tot i que hi havia coses que vivia molt malament, per exemple la confessió... Quan anava a escola, encara hi havia la imatge d'un Déu repressor. És una de les imatges més negatives que m’empeltaren. Procures que això no afecti la teva vida, però hi és, perquè va passar. Jo tenc clara una cosa: molts dels valors del cristianisme m'han servit, hi ha molts d'aspectes per fer una societat millor que són positius. Els capellans estaven obligats pel secret de confessió, però entre tu i ell no n'hi havia, de secret. 


CV: "Partir és la meva meta", com deia Kafka, bona filosofia per als temps que corren, on la incertesa regna a cada una de les nostres vides...

JF: Allò que és important és partir, no es pot pensar que tot està perdut, la qüestió és partir. Cap a on? No ho sé, però partir. Jo no vull tornar al passat, perquè és impossible, però la utopia s'ha de cercar. 



CV
: Tornem al passat, com a mecanisme d'autodefensa. Cites Bauman: és la intel·lectualitat també una altra mena de refugi? 

JF: No he viscut aquest llibre d'aquesta manera, perquè els meus records són acceptables, no tenc cap necessitat d'expulsar res. En Bauman no és que en xerri d'una manera positiva, sinó més aviat com d’una fugida. Quan nosaltres érem joves no podíem anar a pitjor, davant teníem un futur ple d’esperança. Crec que ara això ja no és així. La retrotopia és mirar al passat per cercar un referent, no per tornar-hi, sinó com aquell principi que ens permet recuperar-lo, com una possibilitat de comparar i agafar els elements d'aquell moment per mirar d'anar "cap a". És un mirar cap al passat, no com a lloc de tornada, sinó com a lloc de partida. Si avui no ens agraden les coses com són, podria ser que en el passat hi trobàssim alguns aspectes que ens servissin per a projectar-nos cap al futur. 



CV
: La teva família també han estat un gran suport en la teva trajectòria d'activitat cultural. Creus que sense ells te n'haguessis sortit? 

JF: Important i decisiva. Primerament, en el sentit que he trobat molta comprensió, han esta molt condescendents i mai no he tengut cap retret, sinó al revés: m'han estimulat i m'han ajudat molt. Jo som un diletant i aleshores això també et permet no asservir-te amb dels que t'envolten. Si em donen el vistiplau, ja sóc feliç.

Moltes gràcies i molta sort!

Joan Cabalgante
per a Cap Vermell