Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1151
   
Reprenem el fil de la conversa amb aquest gran pintor-escultor que enguany omple l'espai central de l'art en el nostre poble. 

A banda del muntatge “On rompren les ones”, que estam admirant en el passeig marítim des del passat mes de març, ara podrem veure una mostra molt representativa de la seva creació pictòrica. Serà a partir del dimecres 3 de juny, al Centre Cap Vermell.

A la primera part d'aquesta entrevista, l'havíem deixat parlant del seu pas per la prestigiosa galeria Maeght, precisament quan anava a explicar-nos per què va deixar un marxant de tanta volada...

- Fonamentalment, el que va passar és que se'm devien molts de doblers, i em volien pagar, però no hi havia efectiu. A canvi, jo em vaig quedar obra de Miró, Tàpies, algun Braque, bàsicament obra gràfica. Jo vaig consultar a efectes fiscals com ho havia de fer, i qui em va assessorar es veu que en va parlar amb algú altre, i aquest algú altre es va interessar per comprar-me l'obra d'aquests artistes que jo m'havia quedat. Com que ja havia passat un temps, jo no ho vaig voler vendre, i aquestes persones em demanaren que els presentàs la gent de la Maeght, per veure de comprar-los alguna cosa, Miró especialment. Jo ho vaig comunicar als responsables de la galeria, i un bon dia es presenten allà els clients, eren tres mallorquins, als quals començaren a mostrar-los obra. Els clients miraven i no deien res. Al cap d'una estona els van mostrar una cosa petitota d'en Miró, i els clients en demanaren el preu. No me'n record exactament, però crec que es va parlar de 400.000 pessetes. Jo aquí els vaig deixar i ens retrobàrem a l'hora de dinar, i aquells clients em van dir que les 400 s'havien convertit en 40, i que després havien demanat per altres obres, i que finalment van adquirir distintes peces per un quinze o un vint per cent del seu valor. I després encara tornaren a la galeria dues vegades més, a comprar. I puc dir que d'aleshores ençà, l'obra gràfica de Miró no ha apujat gaire.

- I tu què feres?

- Jo vaig arribar a una conclusió: si a la galeria no sabien defensar en Miró, manco em sabrien defensar a mi. I vaig pensar que, tal i com anava el món a Espanya, a nivell comercial s'estaven equivocant. Molta galeria, molt de vendre al galerista. Abans es compraven els quadres a la galeria, i deien ho he comprat a la Pelaires o a la Juana Mordó... Per a mi era molt còmode pintar quadres i que algú vingués a cercar-los i se'n cuidàs de vendre'ls. Però, allò important és comprar al pintor. Clar que, per a això, tu has de ser capaç de defensar la teva obra, i fer-ho ha significat que també m'he hagut de posar a xerrar. Els cuiners mateixos, parlen molt de cuina, ho expliquen. De la mateixa manera, els pintors no podem anar pel món sense saber-nos explicar, sense saber què volem dir. La lluita per aconseguir l'estatus que l'art no és només artesania, és molt important per al pintor.

- I tu et poses a vendre la teva obra, a ser el teu propi marxant.

- Jo sóc el pintor de sempre, amb noves ramificacions. He passat a fer altres coses, com això mateix que ara es pot veure a Cala Rajada, o com el que vaig fer a la Torre de Canyamel, mesos enrere. Vas a llocs que desconeixies però que donen molt de joc, intentat apropar-me cada vegada més a la gent. Vivim un temps en què és obligatori ser comunicatiu, sabent què dius. I, a més, hi ha una altra cosa. Anem a veure, en el segle XX, amb els americans, la pintura es va fraccionar molt. La pintura és aire, és color, és matèria, és pinzellada. Dic això i pens ara en “Las Meninas” de Velázquez, un artista que va contribuir a dignificar el quadre; aquesta és una obra que té més esperit que artesania. Tu, a primer cop d'ull, veus “Las Meninas” i dius això és una fotografia, però t'has de fixar en la perspectiva que estableix, amb un mirall al fons, on es veu una porta oberta, jugant amb els espais. Aparentment, és una escena intranscendent, amb les infantes jugant per allà, però d'aquesta escena quotidiana, Velázquez en fa una gran obra. I si mires “Las hilanderas”, de seguida perceps tota la vibració del quadre. El quadre, l'art, a més de ser una superfície plana, és matèria i és esperit, i de d'aquests elements n'has de fer una totalitat.

- No es tracta, per tant, de reproduir mimèticament la realitat...

- Jo preferesc jugar a cercar aquesta totalitat que he dit, que no mirar de guanyar mercats. No he estat fotògraf, quan tots els meus amics han fet fotografia, cosa que a més s'ha posat de moda; tampoc he estat decorativista, ni he mirat de cercar coses de fora per intentar ser modern, ni he estat una persona desesperada. Un mallorquí no pot estar desesperat mai, amb els temps que hem viscut. Jo no sóc un desarrelat, jo sé qui és mon pare i i qui és ma mare, qui són els meus fills, i si puc din amb ells els diumenges. Aleshores, què he de vendre? Idò he de vendre una mica el que sóc.

- Concreta'ns, doncs, què és el que vols vendre.

- El que vull vendre, primer de tot, és que sóc pintor; que, al marge de la meva manera de pensar, les mans m'ajuden a pensar. Hi ha escriptors que no m'agrada com pensen, però que són capaços de fer un article magnífic, que m'agradi molt. Jo puc agafar un llapis i començar a dibuixar, i dir, això ja és qualque cosa, i a mesura que vas fent et vas animant. Com aquell músic que comença a improvisar i li agrada el que surt i diu anem a veure què passa. Un és artista per habilitat, també. En Messi, el fiques a agranar carrers i potser no serveix, però en canvi fica gols sense haver de pensar, perquè si es posàs a pensar ja li haurien pres la pilota. Cada persona ha de funcionar en virtut de les seves capacitats.

- Tornem a la divulgació de la teva obra i a l'accessibilitat del creador. A vegades ha donat la sensació que els grans creadors es trobaven al marge de la societat, i això feia que sortissin els intèrprets de la seva obra, una mena d'intermediaris que ens n'havien de fer l'exegesi. En canvi, poder accedir directament al creador, ens sembla una bona manera d'aplanar el camí.

- Sí, jo cerc això. Però com una manera de sobreviure, també. Tornem al tema de les galeries, de la meva època a la Maeght, per exemple. Que venguin a ca teva a cercar els quadres i se'n cuidin de vendre'ls, és perfecte, sobre tot si els saben vendre. Però jo no he volgut que, a poc a poc, em traguessin de lloc. La vida és un partit en què el defensa pot arribar a treure el davanter de lloc, o a l'inrevés. I quan dic que no vull que em treguin de lloc no m'estic referint a no canviar o a no estar obert a noves possibilitats. Amb els llibres em veig inevitablement forçat a canviar.

- Aquests canvis a què et refereixes, que hi són amb tota seguretat, no impedeixen que la teva obra es vegi, almanco des del nostre punt de vista, com d'una gran coherència. Un Bennàssar ens sembla identificable sense necessitat de ser un expert.

- No ho he volgut ni ho he cercat, però ho he aconseguit. Algú m'ha arribat a dir que darrerament només faig joans bennàssars. I no és que em vulgui copiar. Tu ara veus aquestes escultures que tenc a Cala Rajada i després véns a ca meva i veuràs una sèrie d'obres que ja són tota una altra cosa. Si et mires els meus llibres veuràs que temàticament són molt variats.

- Pensam que en la teva obra, darrere el pintor o l'escultor, hi traspua la persona...

- Jo el que no vull és ser agressiu: No entenc haver de viure malament per avarícia. Certament, la persona és diversa, i n'hi ha d'agressius o de feiners o de dropos... Nosaltres hem viscut un temps esplèndid, un període irrepetible. Si la meva mare veiés com jo visc, no s'ho creuria. Hauríem de recordar com vivien els nostres pares. Abans amb un porc en menjava una família, tot l'any, i ara, quan mates el porc gairebé ja te'l menges, o el regales. Jo tenc clar que vull ser constructiu, es tracta de cercar l'harmonia, la bellesa...

- I això a partir de distints material i, com deies, de temàtiques variades.

Efectivament. He treballat amb l'oli, amb esmalts, he jugat amb pols de marbre, ara em faig la pintura jo mateix..., tot i que darrerament he reduït molt aquesta diversitat de materials. Resulta que quan no es té contingut, se cerca variar tècnicament, per bé que jo pens que l'obra és un conglomerat de forma i contingut. A mi, la forma m'interessa molt, clar, per això sóc pintor, però allò que em mou bàsicament és el que vull comunicar, el contingut.

- Sempre ha estat així?

- Crec que va ser cap a mitjans anys 90 que vaig tornar a la figuració, després d'un període en què l'home havia desaparegut de la meva obra i jo parlava dels núvols o de l'aigua..., però tècnicament havia arribat al límit i l'únic que podia fer era anar-me repetint. Aleshores, vaig recuperar la figura humana, en un moment que també va coincidir amb l'alça de l'obra de Juli Ramis. Juli Ramis fa una mena de salts en el buit, per moments esdevé una mena de Matisse, va passar per una etapa matèrica, a l'estela d'en Tàpìes, ho ha tocat tot a partir d'una personalitat estranya que fa difícil de veure'l a ell en tota la seva obra i fins i tot esdevé poc creïble i poc identificable. I dit això, he d'afegir que en molts d'aspectes jo sóc un admirador de Juli Ramis.

- Però tu no volies caure en aquest parany.

- Aquell era un moment en què també la fotografia s'havia popularitzat molt i omplia molts d'espais. Aleshores em vaig dir que havia d'anar en compte i vaig fer aquesta tornada a la figuració, a una figuració nova, podríem dir, des d'un paràmetres que a mi m'interessaven.

- En aquest procés, quines són les influències que determinen el que fas, si és que hi ha tals influències?

- Mirau, hi han dos escriptors que sempre m'han agradat molt: Gore Vidal i Robert Graves. M'ha agradat molt el seu parlar dels problemes d'avui a partir d'ideals antics, la recerca constant del velló d'or, la seva visió mediterrània... Crec que és a partir d'aquell moment que comença la meva etapa més sòlida, per bé que, dit això, he d'afegir que em reconec en tota la meva obra, també l'anterior a aquest període de què parlam.

- Especialment a partir d'aquest moment, la figura humana esdevé central en tot el que fas posteriorment.

- Sí, absolutament central. A mi m'interessa comunicar-me i, per tant, m'interessa l'home. Avui en dia, una de les coses que estan matant l'art és l'esteticisme. Sorgeixen modes i aviat n'hi ha tres-cents que fan el mateix, i sembla que se cerquen obres que passin una mica desapercebudes. Això a mi no m'interessa. Jo el que vull és dir coses. Crec que estic fent un cant al passat molt necessari, una reivindicació del que som i tenim, de coses que paguen molt la pena.

 

El que paga la pena, també, és escoltar Joan Bennassar, un conversador apassionat, sensible i culte, un artista de primera magnitud, una personalitat admirable. I com que la cosa va donar tant de si, encara ens en queda un tercer lliurament, però aquest queda per a un poc més endavant.