Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 3874

“Encara no he vist cap cambrera de pis arribar a jubilar-se als 65 anys”


Metge de família a un Centre de Salut a la costa de Llevant de Mallorca, atén quotidianament treballadores que fan feina com a cambreres de pis a molts dels hotels de la zona.


 

Joan López Ferré, d’origen català, és des de fa 11 anys metge de família al Centre de Salut de Felanitx. Intensivista d’especialitat, durant molts anys va ser cap de servei d’un hospital. A la zona on ara treballa, la costa de Llevant de Mallorca, hi ha una forta presència de l’activitat hotelera, per la qual cosa és molt habitual que atengui a treballadores que fan feina com a cambreres de pis. “Jo veig quaranta o cinquanta pacients cada dia, moltes d’elles cambreres de pisos, i tinc l’experiència d’haver-les d’atendre dels problemes derivats de la feina que fan”, afirma el doctor López Ferré. Aprofitem el contacte diari que té des del sistema públic de salut, per parlar sobre les dolències i problemes mèdics que presenta aquest col·lectiu laboral.

 

Pràcticament totes les cambreres de pisos amb les que he parlat els darrers mesos es queixen de forts problemes de salut derivats de la feina que fan. A la teva consulta es repeteix aquest patró?

Les persones que duen molts anys fent aquesta feina estan fetes pols, estic parlant de dones de 50 anys per amunt. Tenen unes exigències de feina molt dures. Hi ha cambreres de pis que estan fent 20 i 25 habitacions, o n’hi ha que encara en fan més. Això és tremendo! En alguns hotels han d’anar amb el carretó per amunt i per avall. A més tenen uns horaris infernals i moltes vegades ho tenen difícil fins i tot per venir al metge. O sigui unes condicions molt dures.

Quines repercussions té això en la seva salut?

Quasi sempre pateixen malalties derivades de la columna vertebral. Acaben amb unes contractures musculars cròniques, amb artrosi, que és el desgast de les articulacions òssies prematures, i que en persones que fan un altre tipus de feina o que no la fessin d’aquesta manera tant exagerada potser apareixerien més tard. Després hi ha persones de les que tracto que els hi faig fer ressonàncies magnètiques i es veu que tenen hèrnies discals. Algunes d’aquestes hèrnies comprometen la medul·la espinal i fan mal no només al lloc de la compressió. Tenen també molts problemes amb el túnel carpià.

I la repercussió psíquica per la manera com s’està treballant?

El tractament d’aquests pacients és molt difícil perquè a més de sofriment purament físic i orgànic hi ha un sofriment psicològic. Perquè? Per l’estrès, que si han que fer 25 habitacions han de fer 25 habitacions, no en poden fer 24. Si una es posa malalta sovint no la substitueixen i la feina es reparteix entre les que queden, de manera que moltes vegades han de fer la feina que tenen establerta més la que una ha deixat pendent perquè no ha anat a fer feina. A més estan tractades com els darrers de l’escala professional dels hotels, amb una feina poc reconeguda. Tot això fa que visquin en una permanent crisi d’ansietat que s’acaba convertint en depressions cròniques. 

I quan arriben a casa seva també tenen els seus problemes, com tothom, però si un arriba a casa rebentat i estressat i pensant que demà li espera el mateix, tot es fa molt més difícil.

Imagino que amb les condicions contractuals en les que moltes d’elles treballen no és tan fàcil que vinguin al metge, penso sobretot en les eventuals

Les cambres que són fixes, que són les més velles, són les que venen a la consulta. Les eventuals, en general més joves, no venen, perquè molts cops a l’estiu no els hi donen un dia lliure. I amb els contractes que tenen molt sovint si agafen la baixa les acomiaden immediatament. Moltes vegades venen fetes pols i em trobo que els hi ofereixo la baixa i no la volen.

Moltes d’elles em diuen també que prenen tot tipus de pastilles per poder treballar i aguantar el dolor, i també per front a l’estat d’ansietat que molts cops tenen.

Fan ús i abús dels analgèsics, i a més no poden fer rehabilitació, fisioteràpia, que els hi aniria molt bé, per incompatibilitat dels horaris. També fan un abús dels psicofàrmacs per l’ansietat, que en alguns casos acaben en depressió, perquè l’ansietat i la depressió són les dues cares del mateix procés.

Quins són els possibles afectes de la sobre automedicació que estan fent aquestes treballadores?

Prendre anti-inflamatoris un moment donat, si un té mal de queixal i pren un antibiòtic i un anti-inflamatori està perfecte, no hi ha cap problema. Ara bé prendre’s durant vint anys seguits ibuprofè cada matí per poder anar a fer feina, per poder aguantar, i després prendre’s un alprazolam, el famós tranquimazin, perquè els hi pega l’ansietat al migdia, i al vespre alguna cosa per poder dormir, perquè van estressades, doncs això és un problema.

Prendre anti-inflamatoris de forma crònica afecta l’estómac, puja la tensió arterial, afecta també els ronyons,… I l’alprazolam, per exemple, que és un ansiolític, crea addicció. I en dones com aquestes que el prenen durant mesos o anys, com totes les addiccions necessites cada vegada més dosis. Quan intentes llevar-lis és una feinada, costa molt, perquè estan ja habituades.

Quins són els medicaments més habituals?

Pel dolor prenenparacetamol, ibuprofè, enantyum, diclofenac o nolotil. I quan això ja no és suficient es passa als opiacis dèbils, derivats llunyans de la morfina, com són el tramadol o la codeïna. Per l’ansietatcomencen prenent valeriana i després alprazolam. I després prenen per poder dormir, perquè l’estrès que duen no les deixa dormir. Es desperten a mitja nit i l’endemà han d’anar a fer feina cansades. Per dormir prenen diazepam, lormetazepam, tots aquests hipnòtics. I després n’hi ha que prenen anti-depressius, com la paroxetina, que és el que prenen les cambreres ja veteranes, que duen anys i anys. 

Parlant amb alguns metges d’empresa em deien que fonamentalment hi ha una problema de mals hàbits posturals de les mateixes treballadores, què en penses d’això?

Si fa 10 anys per dir una data feien 14 o 15 habitacions, després van passar a fer-ne 18 i ara 24, aleshores que els metges d’empresa parlin d’hàbits posturals em fa riure. Els metges d’empresa, com el seu nom indica, són metges retribuïts per l’empresa, aleshores defensen l’empresa, així de clar t’ho dic. Igual que els metges de les mútues.

No són ben tractades a les mútues?

Quan una pacient té un accident de treball l’atenen, no dic que no l’atenguin, però la mútua la dóna d’alta tant aviat com pot i si la malaltia es cronifica se la treuen del damunt i l’envien al sistema de salut convencional. La mútua és qui paga al treballador mentre està de baixa, quan se suposa que la malaltia és secundària a la feina, però moltes vegades és fa molt difícil atribuir-ho. 

Què passa aleshores amb les baixes laborals?

Les baixes laborals estan molt malament. Hi ha moltes joves que tenen aquests “contractes basura” i que si s’agafen la baixa les acomiaden. Per tant no hi ha baixes en aquest grup perquè les treuen. En aquest sentit les fixes estan millor, estan fatal físicament però en aquest aspecte contractual no. Però la majoria de les joves no es poden permetre cap luxe. Només les al·lotes que viuen amb son pare i sa mare, i que van a fer feina una setmana i ja no tornen, que diuen que se mati un altre treballant així.

I pels inspectors mèdics del sistema de salut la baixa d’una cambrera de pis és una baixa sospitosa. Perquè és té la impressió que totes se queixen, que a totes els hi fa mal l’esquena. No hi ha compassió.

Vols dir que se les menysprea també des del sistema de salut?

Per molts metges són malaltes cròniques, i els malalts crònics cansen, sempre és el mateix, que si em fa mal l’esquena, que si ja s’ha pres l’ibuprofè, que ara un injectable de cortisona o anti-inflamatoris per poder tirar. Són malalts que incordien. Són mal vistos també pels inspectors del sistema de salut per les baixes i mal vistos per les mútues. I és molt difícil de convèncer a un tribunal metge pel grau d’incapacitació parcial o total. O sigui, ho tenen tot en contra.

Pel que estic veient, no em trobo pràcticament amb treballadores que arribin a jubilar-se a l’edat que els hi correspon.

Jo crec que encara no he vist cap cambrera de pis arribar a jubilar-se als 65 anys. En deuen haver, però jo no n’he vist. No poden. Que si l’atrosi prematura, les protrusions discals, el síndrome del túnel carpià, l’«hombro doloroso», tendinitis… Moltes vegades acaben que les han d’operar d’una cosa i després d’una altre. Després tenen ansietat, i algunes depressió, i arriba un moment que dels 6 ó 8 mesos que han de fer feina n’estan de baixa 4 ó 5, i arriba a un moment que a l’empresa li surt més a compte que la incapacitin i jubilar-la, i contractar a una dona jove. Total, que les cambreres de pisos no es jubilen al 65 anys i els hi fan un sopar d’homenatge d’empresa.

Descrius una situació molt dura.

El que més greu em sap és que són persones que pateixen molt i que estan menyspreades per tothom. I menyspreades en primer lloc pels hotelers, que les consideren xusma. La patronal pensa que si aquesta està malalta i no torna ja en posarem una altra, i si una està malalta i no bé les altres ja faran la seva feina. 

Els anys 60 els hotelers de Mallorca se n’anaven per Andalusia i reclutaven gent que estaven sense feina i els duien cap aquí. Aquestes persones dormien als sòtans dels hotels, on els tenien allotjats en unes condicions infrahumanes. La cosa va anar millorant al llarg dels anys fins que ara amb la crisi tornem enrere.



de http://www.albasud.org/ amb llicència creative commons