Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1692
Aquest estiu he fet una amiga nova. Ems vàrem conèixer per facebook i vàrem començar a intercanviar missatges a diari...


"M'agradaria que em veiessin com una dona amb les idees clares"






Aquest estiu he fet una amiga nova. Ems vàrem conèixer per facebook i vàrem començar a intercanviar missatges a diari. És la filla d'un vell amic que va morir en un accident de moto. Record en Biel Picó, amb aquella retirada a en Gene Kelly, aixecant unes rodes, al Bar Papà, amb un sol braç, quan ni jo ni cap dels meus amics érem capaços d'aixecar-les posant-hi a els dos braços. La seva filla ha heretat aquella energia. No necessita aixecar les dues rodes per demostrar-la, li basta amb empènyer el comandament de la seva cadira de rodes i passejar-se pel món amb dos llibres publicats. Roger Moore -un veí de Cala Rajada nascut a Texas, no l'actor que encarnava l'agent 007-, em va suggerir que li fes una entrevista, i aquí la teniu.

- 22 anys i 2 llibres publicats! Ets la meva heroïna... D'on et ve aauesta passió per escriure?

- Bé heroïna, no ho sé... Sempre m'han agradat molt els llibres, llegir... De petita ja escrivia, perquè aquesta és una cosa que puc fer jo sola. A part d'això m'agrada molt imaginar i, per què no?, compartir-ho amb els altres?

- Quins són a els teus herois i a els teus escriptors preferits?

- Herois preferits? M'agrada Spiderman, la història em sembla molt bona. Els escriptors?, doncs JK Rowling de Harry Potter, Stephenie Meyer de Crepuscle, Mara Torres de La vida imaginaria...

- Per als que no els han llegit, de què van els teus llibres? Rotllo "Joc de Trons"?

- No conec aquesta sèrie. Els meus llibres formen part d'una trilogia anomenada Hecash. Va d'una noia que va a una ciutat, Madrid, per deixar enrere el seu passat, però passa tot el contrari. És una història d'aventures, misteris, fantasia, amor...

- A "Joc de Trons" hi ha un personatge que queda ferit i no pot caminar. Llavors adquireix altres capacitats... T'hi sents identificada?

- No, no em sent identificada amb ningú, jo sóc jo i punt. Hi ha gent que em pregunta si la protagonista seria jo si pogués caminar, però no. La meva vida és meva i la vida de la protagonista és d'ella.

Entre pregunta i pregunta anam xerrant del seu germà, que és ballarí i aquest estiu ha fet un curs a Miami; de com està sa mare; de llibres que xerren de l’existència Déu i de la nostra relació amb l’espiritualitat. Tot això passa quan encara no la conec personalment.

- T'has plantejat ambientar qualque llibre teu a Cala Rajada? A l'estiu segur que aquí és viuen moltes aventures, i a l'hivern fa un poc de por, segons per on...

- Sí i no, de fet en aquesta trilogia la família és de Cala Rajada. És veritat que Ruth, la protagonista, se'n va Madrid, però torna, la història passa i no passa en el poble.

- Crepuscle Cala Rajada? Els vampirs del far? Walking dead a les 6 del matí sortint gats de les discoteques?

- Jo no pretenc copiar a un altre, això em sembla malament i a mi no m'agradaria que em copiassin les meves històries, així que jo no ho faig. Walking dead em sembla una mica sagnant i fastigós, a mi no m'agrada; és cert que en el punt aquest fastigós s'assembla a Cala Rajada a les sis del matí, pels carrers de les discoteques, que són com un femer.

- Ara mateix estic llegint Stephen Hawking, "Història del temps". Quan veus que algú que no pot parlar sense una màquina i té tant per dir, és tan intel·ligent i fins i tot demostra tant de sentit de l'humor parlant de la vida de les estrelles o dels forats negres, no pots evitar sorprendre't. Et sona aquest efecte? Estam carregats de prejudicis..., no?

- Exacte. Jo no em puc queixar de la gent que he conegut. Hi ha de tot, clar que sí, però jo dic que cada persona em veu diferent. N'hi ha que senten respecte en conèixer-me; d'altres, por; uns altres ni tan sols em coneixen i em jutgen només pel que veuen; i encara a uns altres els sembla molt interessant conèixer-me... Hi ha de tot.

- Com t'agradaria que et veiessin?

- No és com vull que em vegin -que em vegin com vulguin-, sinó que no s'inventin com sóc. No sé si m'explic. A la pregunta de "com m'agradaria que em veiessin?", responc que com una dona, ja, amb les idees clares i segura d'ella mateixa.

- Notes aquesta por de què xerres? A què creus que és deguda? Què t'agradaria dir-los als que tenen aquesta reacció?

- Sí, clar que ho not. Jo crec que és por o respecte al desconegut, i és normal, però jo els diria que abans de tenir aquesta por o aquest respecte que em coneguin per ells mateixos, que no es quedin amb el que els contes o amb el que veuen.

Tot això ho escrivim en un document que ella ha creat i que va compartint amb mi per la xarxa. Mai no havia fet una entrevista aixi, sense estar presencialment amb la persona a la qual entrevist. Pel xat ens ho passam pipa i xerram de tot, ara en català, ara en castellà.

- Aixo del castellà, per què? Els teus llibres también són en castellà...

- Sí, perquè em va millor expressar-me en castellà, encara que sóc mallorquina i entenc el mallorqui o català.

- No ho entenc, ton pare i ta mare són mallorquins..., jo amb ells he xerrat tota la vida en mallorquí. Jo vaig escriure en castellà fins a tercer de carrera perquè havia estudiat a una escola on era la llengua predominant, i no em sentia còmode en mallorquí. Però em vaig trobar un professor que em va convèncer que havia d'esciure en la llengua que em sentia com a meva. Tu sents el castellà més teu que el català?

- No, però la meva àvia, la mare de la meva mare, parlava en castellà perquè era de Màlaga, i jo quan era petita estava molt amb ella i crec que és per això.

- Ara... hahaha...

- Hehehehe...

- T'agrada més viure a Palma? T'agraden mes els ciutats, com al teu personatge que viatja a Madrid?

- Idò, potser, a l'octubre me'n vaig a Madrid. Palma m'ha agradat molt molt.

- Què hi faràs? Penses continuar estudiant?

- Fins ara he estudiat Preimpressió a Palma, que és una FP de dos anys. Jo ho he volgut fer en quatre, però com que m'han agafat amb el canvi de llei d'Edudació, m'han posat més assignatures i per tant em suposa un any més. Això fot molt. Potser que me'n vagi a Madrid a acabar, i així també conec altres coses i aprofit per escriure.

- Tens en ment què vas a escriure? Hecash 3, imagin, però algun projecte més?

- Si, és clar, primer acabar Hecash, naturalment. I sí que tenc una altra cosa en ment, un altre llibre.


Na Maribel escrivint la nova entrega de Hecash.

- Què és el que va passar? Encara no et conec. Esper fer-ho la setmana que ve.

- Es diu paràlisi cerebral. No m'agrada el nom. Amb paraules teniques és: trastorns del desenvolupament psicomotor, permanent i no progressiu, causats per una lesió al cervell produïda durant el part (en el meu cas). Els punts bàsics: l'alteració del sistema neuromotor incideix en aspectes físics com la postura o el moviment; els músculs estan rígids i contrets permanentment. No és molt més, la veritat.

- Creus que la medicina algun dia aconseguirà fer alguna cosa per a solucionar el teu i tants altres casos? Tu, a més de la paràlisi cerebral, vas perdre ton pare de molt petita. Tenint en compte a qui no li ha passat ni tres quartes parts d'això i es queixa tot lo dia, la teva opinió sobre la vida deu ser pèssima, no?

- Bé, la gent que es queixa tot lo dia, la odii. Sí crec en la medicina? Sí. Però crec més en la tecnologia, perquè la tecnologia a mi m'ha ajudat moltíssim, i crec que algun dia investigaran alguna cosa per caminar. Una opinió pèssima? Per què? No, sóc positiva, la vida m'ha donat coses dolentes, però també coses molt bones, sóc molt positiva i mir el que és bo de tothom.

- Digues-me coses positives!

- Buf!, n'hi ha un munt!

- Vinga, comença.

- Per exemple, la meva infantesa: va ser collonuda, aquells partits a futbol que jugava, aquelles acampades... Ja quan vaig passar a l'Institut, el millor va ser la literatura castellana, la meva passió per escriure. Després, una altra cosa positiva ha estat anar-me'n a Palma, la gent, les amistats..., escriure llibres, publicar..., la tecnologia adaptada...

- Jugaves a futbol !!! ???

- És clar... No saps la gran història? Coneixes en David Flaquer, suspòs..., no?

- Sí, et va presentar el llibre. Va ser monitor teu a l'escola d'estiu.

- Bé, jo tenia 6 anys i anava a l'escola d'estiu, i ell era monitor. M'agradava molt el futbol i ell m'agafava per davall els braços i jugàvem: puntades, cops de cap... Un dia ensopegàrem i vam caure. La meva cara va anar a parar en terra. Ell a sobre meu. Sang pertot, dents caigudes..., corrent cap al metge, i a cal metge vaig vomitar, i després cap a l'hospital... Al final no va ser res. L'endemà volia tornar a jugar

- Ostres, quina passió, no?

- Era gros .

- Fas coses d'aquestes, encara?

No, home, ara pes massa per a això!

- Però un Port Aventura o una cosa així sí que la podries fer.

- Jo sempre he dit que algun em tiraré en paracaigudes.

- Jo sempre he dit que no. Sembla que a els que heu passat per alguna cosa fotuda de veres a la vida sou més valents que els altres.

- Doncs sí.

- Doncs sí, què? Ets així, tu? No tens por de res?

- Por, por..., crec que no. Bé, sí, dels cans grossos. Però de res més. I ara jo et faig una pregunta a tu: tens els meus llibres?

- No. Sorry...

- Molt malament, doncs!

- Però els llegiré. Vinc la setmana que ve. Vindré a veure't, a comprar-te el primer i me'l llegesc en un capvespre.

I arriba el dia que vaig a ca seva. És tal com me la imaginava: desprèn el poder d’aquells que han perdut la por de tot i són capaços de qualsevol cosa. És com l’Albert Espinosa, l’escriptor i actor a qui van amputar una cama, un bocí de pulmó i no sé quantes coses més, l’autor de “Polseres vermelles”, que ara ha comprat Spielberg per al mercat nord-americà. No, ella encara no escriu com l’Espinosa, però donem-li temps.

I el dia arriba. Na Maribel m’ensenya com fa anar l’ordinador. Duu posades unes ulleres amb un punt. Una càmera d’infrarojos segueix aquest punt i li serveix de punter per a moure’s pel teclat. Ostres, la feinada que ha de fer per a xatejar amb mi!!! Ara encara aprecii més les paraules que m’arriben pel Face. Sa mare m’explica la milionada que costa la cadira de rodes i la misèria que reben cada mes del Govern després que hagin abaixat els ajuts a la dependència fins a convertir-los en ridículs, fins a convertir-los en almoina. Fa vergonya. Li compr els dos llibres de Hecash i me’ls enduc a ca meva.


Les ulleres que permeten escriure a na Maribel per mitjà d'un ordinador i una càmera especial que detecta el puntet del mig.


"El marcianet", la càmera que llegeix els moviments del cap de na Maribel per a convertir-los en paraules.


- Hola, acab d'acabar el primer d'Hecash. Mola. És molt divertit. Ràpid.

Escrit en una prosa que recorda un guió cinematogràfic, Hecash entra al cervell a la mateixa velocitat que ho faria una pel·lícula. Una obra que un adolescent ha de devorar per força, com si es tractàs del videojoc que apareix a l'obra.

- Què?, quan tendrem el darrer capítol d'Hecash? Serà un final definitiu?

- Ja està acabat tot el llibre. Sí, serà el final de la història. Però ja en tenc un altre de pensat.

Mentres esperam, si voleu entrar al regne de Hecash i de na Maribel, la trobareu signant exemplars a la inaguració de la llibreria Boliquet, el proper 13 de setembre a Artà, per la Fira.