Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1789
"A la vida, per mi, hi ha dues coses molt importants. Una és el bon humor, i la segona és l’optimisme. No pots estar trist perquè ara plou o perquè ara ve el mal temps. No passa res, perquè el sol tornarà a sortir."







 



Acab de llegir "L’avi de 100 anys que va escapar per la finestra" de Jonas Jonasson. M'ho he passat pipa i ja tenc a un prestatge el seu darrer èxit esperant a que m’hi posi. El personatge protagonista em va recordar molt a la cala-rajadera Gisela Wimmer que, justament, dia 13 d'aquest mes compleix 100 anys. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-la prenent un cafè al Marítim i aquí teniu el resum de la conversa. Com l’avi de la novel·la, na Gisela en aquest segle n’ha viscut moltes i grosses al nostre país i a molts altres. Segurament, moltes més de les que aquí em conta, perquè intuesc que en aquests anys també ha après a guardar la roba, per si de cas. Tenint en compte que ha viscut un parell de guerres, la Veneçuela dels 50, la dictadura franquista..., no m’estranya. No vos perdeu l’episodi del guàrdia civil i el biquini, ni el de la por a la mort.

On va néixer vostè?

Vaig néixer a Àustria el 13 de maig de l'any 1914 , abans de la Primera Guerra Mundial. Vaig estar a Viena fins al 1943 i després vaig marxar perquè van començar les bombes de la Segona Guerra Mundial. Me’n vaig anar a un poble, a Àustria mateix, que era un lloc molt bonic, i el tercer poble on vaig anar a viure va ser Salzburg, i m’hi vaig quedar fins al 195, i després vaig partir cap a Veneçuela. Jo tenia 37 anys .

Quan va néixer ja hi havia electricitat?

No, quan jo vaig néixer només teníem llums de petroli. Després va venir el gas i després, gràcies a Èdison, va arribar l’electricitat. Va ser una sort . Edison era americà.

Einstein no va començar a parlar de la teoria de la relativitat fins al 23. Vostè tenia 9 anys.
Albert Einstein. Per mala sort no vam poder estudiar, la meva germana i jo. La meva germana, amb 13 anys i 8 mesos, va començar a treballar com a practicant en una oficina, i jo també vaig començar a treballar a la mateixa edat en una revista de moda. Era interessant .

De la primera guerra mundial no deu recordar res, no?

Jo de la Primera Guerra Mundial me'n record molt bé, era una nena de 6 o 7 anys. Record els pobres que van venir, invàlids, amb cames de fusta, cadires de rodes.. . Hi havia molts invàlids que van venir després de Rússia. Era una tristesa . Fa poc un senyor em va preguntar pels anys d'or, jo no ho entenc que la gent pugui anomenar aquesta època com els anys d'or. La gent tenia gana i estava sense feina . Parlen d'or jo crec que va ser d'horror .


El pitjor va ser quan va venir Hitler. Hitler era austríac. Vostè el va veure?

Sí, aquest home quan et mirava, et fascinava. Jo el vaig esperant, en el tren. Per força havíem d’aixecar la mà, vaig estar a tres metres d’ell. Encara sent els crits a les  meves orelles. La gent ho ha de viure, per creure-ho. En el món la gent de qualsevol color, blanc, negre, vermell..., tots som iguals i tenim el dret de viure, de mesclar­-nos. Sempre estam pel món, anant i venint, i en tenim prou d’ordenar primer casa nostra i després la resta del país .


En l'època de Hitler, se sabia el que feia, de tot lo dolent que estava fent, o era secret?

Era lògic que se sabés. Els pobres pares estaven en perill. Quan els preguntaven als nens, a l’escola, s’adonaven que els pares els havien explicat coses .

Com aquí a l'època de Franco? Bé, pitjor...

Igual, no podien dir res. Era un temps terrible. Record el març de l'any 38, a la frontera, quan va passar Hitler a Alemanya i va tornar a Àustria: va fer el gran Reich alemany, la seva pàtria. Eren coses terribles. I jo, en una gran plaça de Viena, es diu Prater, vaig escoltar Goebbels, que va dir que Viena no seria bonica fins que els vienesos se n’anassin a l’Est. A nosaltres ens volien dur a l’Est!

Vostè va viure tota la segona guerra mundial a Salzburg?

A Salzburg. Després em vaig casar amb un txec de Praga i vam partir cap aVeneçuela. Sort que nosaltres vam tenir la possibilitat de marxar del país .

Per què vau anar a Veneçuela?

Després de la guerra, Alemanya va rebre el pla Marshall. Però ja era l'any 51 i  jo ja me n’havia anat. He de dir que els 13 anys a Veneçuela van ser fantàstics. Veneçuela no formava part del tercer món: era un país modern per la presencia d’americans. M’agradava molt. Allà vaig tenir una bona feina, en una biblioteca. Va ser un temps molt bonic. I després vaig tenir dos col·legues que van estar aquí a Mallorca, a Cala Rajada, en una pensió que es deia Zumajo (mig sueca, mig alemanya ) que es trobava situada on ara hi ha el Lago Garden. Em van escriure que estaven a Mallorca, que era un lloc molt bonic.

Vostè sempre ha estat així de jove i optimista?

A la vida, per mi, hi ha dues coses molt importants. Una és el bon humor, i la segona és l’optimisme. No pots estar trist perquè ara plou o perquè ara ve el mal temps. No passa res, perquè el sol tornarà a sortir. Sempre de bon humor. Quan em pregunten “I com s’arriba a aquesta edat?”, jo dic “No prenc sucre”. Tant a la primera guerra com a la segona, faltava menjar. Vaig tenir moltes vegades gana, però encara sort que de sucre no en vaig tenir mai. No m’he posat mai una sacarina. Sempre sense sucre . Els farmacèutics són els que roben a la gent, perquè els fa dependents de les medicines. Mai vaig al metge.

M’han dit que pren una cervesa cada dia?

A l’estiu sí, cada dia, però a la tardor i a l’hivern, vi negre. Me n’envien una caixa de Palma. I a les nits, abans d’anar a dormir, un whisky.

Quina marca?

Scotch whisky. Però bec amb el cap. Me’n pos un dit al vas, amb aigua d’ampolla, perquè la de l’aixeta no es pot beure.

Estàvem a Veneçuela, I després on ens n’anam?

De Veneçuela vaig venir a Mallorca, a l’any 61. La primera vegada, visitant les meves amigues, a Cala Rajada, una setmana. Vaig mirar per aquí, per comprar una casa, perquè em va agradar molt. Em vaig comprar un solar i em va costar 1.000 dòlars, 720 metres quadrats. Quan el vaig haver comprat,  me’n vaig tornar a Veneçuela i el 65 vaig tornar a Mallorca, pel gener. Vaig venir amb una brusa de seda, màniga curta. També ha canviat el temps, de llavors ençà. Per a mi era un somni venir a viure aquí. Els ametllers en flor. Com que parlava castellà, al març ja vaig tenir una feina com a guia, a la companyia Skarnou Reisen. Van venir els primers turistes, els senyors grans de la tercera edat, a Palma, a l'hivern, en "El Terreno". Hi havia una pensió que tenia calefacció. Vaig treballar anys com a guia, aquí i també les Canàries. A Cala Rajada vaig treballar sempre de guia .

Aquella primera temporada que va treballar, al 65, com era el turisme ?

Les pensions eren senzilles, amb una dutxa. Hi havia l'hotel Aguait, l'hotel de sa Font de sa Cala, el Baviera, Las Palmeras, la Pensió Maria de na Maria Esteva i el seu fill Joan Guaita. Una cosa que sorprèn és que un lloc tan bonic com Cala Gat encara es conservi perfecte.
 

Vostè és més mallorquina que jo! Jo vaig arribar al 68, vostè va arribar en el 65.

Jo visc aquí contenta amb tot, perquè per a queixar-me puc tornar a la meva pàtria. Aquí hem
d’aprofitar tot el que hi ha. La meva jubilació d'Àustria em deixa retirar-me aquí.
 
El canvi de Cala Rajada, com el veu? Molt de ciment?

La política sempre m'ha agradat. Com a nena, l'any 22, a Viena, vaig escriure a un cartró: "No més guerra". La bomba atòmica ha canviat el món, no la gent que es reuneix en una taula rodona.
 
La bomba atòmica ha tingut més repercussió que els polítics?

La gent que sap més, més força té. És molt important, abans d’arribar a la guerra, parlar. El saber és fer. A Afganistan, abans que passàs tot el que hi ha ara, els russos hi van estar 10 anys i no van arreglar res. Ara hi ha alemanys, americans, i no arreglen res. Cal vendre armes, tancs ... ! Tots volen fer negoci. A Síria segur que passa el mateix .
 
Aquí a Espanya tenim molt bons polítics! Mariano Rajoy...

Li he de dir una cosa: jo en la meva vida sempre he estat socialista. I quan de jove em van dir que era socialista i pobre, jo sempre he dit: tu pots canviar­-te, aprèn, no cal que siguis un pobre. Aprendre. L’anglès és una llengua que és per al negoci.
 
Quantes llengües parla, vostè?

Jo parl italià, francès (els vaig aprendre a l’escola), castellà , anglès, alemany, txec, austríac, rus, i als 92 anys vaig aprendre àrab.
 
Ara, als 100, toca el mallorquí? (l'entrevista la fem en castellà)

Demà, ha ha ha... Salut. Aquí no cal parlar mallorquí perquè la gent quan veu que ets estrangera et parla en castellà. No és fàcil aprendre una llengua, perquè si no la practiques l’oblides. Quan vaig estar a França podia parlar francès, però ho vaig deixar i després el vaig oblidar. Jo vaig aprendre anglès als 16 anys. En el 45, després de la guerra, quan es va perdre, vénen a ocupar Àustria els americans, anglesos, francesos, russos... Al poble on vaig treballar del 43 al 46, un poble ric, de molt de turisme, anomenat Bad Gastein, hi van arribar els americans. Un dia, un cotxe va parar i dos homes van baixar i em van preguntar si jo parlava anglès, els vaig dir que sí i vaig estar treballant per a ells. Jo controlava els que es van amagar. També l’ambaixador de Japó a Berlín va venir a amagar-se a Bad Gastein. Controlaven la gent que no havia nascut al poble. El 46 me’n vaig anar al a Salzburg i també vaig treballar per als americans.

En els 70, com era Cala Rajada?

A la gent li agradava molt Cala Rajada. Hi havia soldats alemanys i anglesos que van venir i es van quedar a Mallorca, pel clima. I els alemanys estaven contents perquè els agradava, la pesseta era barata. Quan vaig arribar a Mallorca, l’illa era molt pobre. Les sopes mallorquines eren sense carn, hi havia molt poca carn. Les dones mallorquines no anaven als bars. Sempre anaven vestides amb roba negra, sense calces, amb faldilles fins a baix. Seien a la taula rodona, amb el braser i amb sabatilles. Quan van venir les alemanyes, amb pantalons i que anaven a les platges a nedar, va ser la revolució. Les platges estaven buides. Quan la gent venia a l’agost, a nedar, no, però la resta del temps eren per a nosaltres. La temporada era de març fins a octubre. El biquini, al 65! Una dona guapa es trobava a la platja, en biquini, i va venir el policia i li va dir:  "Senyoreta, aquí no permetem dues peces. Només una." I la senyora li va contestar:  "Quina de les dues vol que em tregui?"

Jo record la primera dona que vaig veure fent topless, als anys 80.

Les persones que anaven nues a cala Torta, cala Mitjana va ser una revolució. Jo conec diverses illes del món, però aquí no hi ha cocodrils. Serps diuen que n’hi ha, però no són verinoses. De vegades passen els taurons perquè segueixen als vaixells, pel menjar que llencen. Jo puc dir que la gent pensa en menjar, en prendre un bon alcohol, que no mata, només maten les coses de les farmàcies. En general, d’illes com Mallorca no n’hi ha. A la meva casa, al Bon Passeig, des del meu dormitori puc veure a fora i hi ha un paisatge salvatge, és el que m’agrada, la naturalesa. La naturalesa és important a la vida. Nosaltres hem d’aprofitar. Jo no tenc calefacció, però tenc bones màquines elèctriques. Però ara, al gener, amb 18º, no pots tenir 25º. Molta gent té calefacció al món. Quant val, això? Quan està inclòs en el preu, deixen les finestres obertes. No pot estar inclòs en el preu.

Té carnet de conduir, vostè?

Ah, sí, home, el tinc a la bossa! Tinc un Fiat. Pot mirar el meu carnet. Caduca el desembre de 2014 .

Utilitza ulleres d’algun tipus?

Només per llegir. La meva germana de 102 anys tampoc porta ulleres.

La família, què tal?

La meva família és la meva germana, amb dos fills. Una bonica neboda que va morir amb 63 anys, que m’ajudava molt, i jo a ella en molts casos. El fill de la meva germana, amb 67 anys, viu a Viena, és advocat amb bona posició i té tres fills, i un és metge. A la meva germana, com que té el nét metge famós, mai li falta res, només hi va una vegada per fer-se un control, li diuen que es quedi a l’hospital per fer una revisió. La meva germana diu: "­Si ara vénc per una revisió, em fareu quedar a l’hospital”, i no se la vol fer. Si jo me’n vaig a Manacor,  a l’hospital, ja no surt d’allà, perquè sempre em trobaran més coses. Per exemple, a la cara hi tenc taques, vaig fer un tractament a Veneçuela  i el resultat va ser nul. Tan greu no deu ser. Tinc un nínxol a Capdepera, el número 1.

Li fa por, la mort?

No, por no, perquè jo tenc una bona recepta. La meva  sort és que encara no em fa mal res. Però en cas que em passi alguna cosa, m’aturaré de menjar. Record que vaig anar a la platja, fa 10 anys, i hi havia una senyora guapa, de 40 anys, ucraïnesa, que me va demanar: “Quants anys té, vostè? Em recorda la meva àvia. També va arribar a 90 anys i un dia va dir que no volia viure més, que no menjaria més, que s’'aturava perquè no podia seguir cuinant, ni treballar, ni estar amb els néts.” La primera cosa és no beure, no dures més d’una setmana. El primer dia tens una mica de pena, el segon i el tercer dia ja hi estàs acostumada, i als cinc dies et mors. No vull posar-me tubs als braços. A Suïssa, que és un dels països més rics d’Europa, allà permeten deixar-te morir: pagues 3000 euros i et donen una beguda i ja està.

Quina és la recepta per no tenir por?

Amb el teu humor, amb la teva voluntat. L’important és tenir el cap bé. La demència és una altra cosa. Jo no vaig a l’església i no hi vull entrar més perquè han passat moltes coses. Però penso en un Déu, dic molt "si Déu vol". La religió en general és bona, budisme o el que sigui. Quan no hi ha religió al món, és pitjor. Si no tens fe et falta alguna cosa, has de ser honest, no robar..., has de viure.

No cal que m’ho digui un capellà? Jo tampoc no trepitjaré mai més una església, si puc.

El Vaticà ha de ser un exemple per a nosaltres i donar, però en el Vaticà tot està tancat i estan asseguts envoltats d’or. Es necessita un cert ordre, en la vida. Des que vaig haver d’estar a l’oficina o a la biblioteca, a una certa hora, tota la vida m’he llevat entre les 7 i les 8 h. Fa 30 anys que m’aixec, vaig a la cuina, em prepar l’esmorzar, dues tasses de cafè, i me’n vaig al llit, em prepar els coixins i mir per la finestra, contemplant la vegetació. Tot l’any és bonic. Una altra cosa important per a la gent, especialment per als vells: un animal. Tu no pots viure en el món sense un animal, no et pots enfadar perquè bordi el gos del veí. Fa més de 70 anys que tenc gossos i gats.

I homes?

Homes, també. Dels homes se’n pot prescindir, però dels animals no! Els animals fan molta companyia. Quan obr els ulls, em miren. Ara tenc una tauleta, al costat del meu llit doble. Un llit doble també és important, perquè tenc tantes coses: llibres, la safata, diaris... Al costat, tenc el llit del gos. Ara fa 17 anys, el gos. Jo no sé qui està pitjor, ell o jo. No hi sent, però encara pot caminar. I els gats, no els pots col·locar d’un costat a l’altre. Tenc menjar per als gats, entren per una finestra, un o dos, però els altres estan en un hivernacle, de vidre. Tenc cinc moixos i un ca.

Encara va a nedar?

La gent no vol venir a nedar amb mi, perquè es pensen que em moriré.