Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 2160
ReproduÏm l'entrevista publicada al Majorca Daily Bulletin, feta a Luis Cumberledge, al Sea Club de Cala Rajada. L'autora és Wendy Peters i de la traducció se n'ha ocupat Miquel Estelrich. 



El Sea Club de Cala Rajada és un únic i acollidor hotel que tengué uns començaments com a lloc residencial privat. Però, des d'uns 50 anys ençà, el llavors propietari, el vicealmirall retirat Claude Cumberledge, començá a acceptar clients.


Vaig esser un pirata, però la policia suïssa mai em va agafar...

En una visita que no fa gaire li férem, mentre sèiem berenant  i gaudint de les vistes a la mar que hi ha just davant, Luis Claude Cumberlege, tassa en mà i caminant descalç per la terrassa, ens començà a contar, a la seva manera, la seva història. El que vàrem escoltar ens va fascinar i li vaig demanar per fer-li una entrevista. Immediatament, en Luis em contava la vida de la seva excèntrica família i, sense més, preambul em digué:

 - El meu pare era un oficial de la Marina retirat i en realitat era trenta anys més jove que la meva mare. Sempre em vaig demanar per què no teníem familiars... Crec que el degueren prendre per pedòfil.

Aquesta declaració anà acompanyada de rialles.

- El meu pare es va retirar als 44 anys i tenia el titol de vicealmirall, que no està gens malament. A més, tenia uns bons ingressos privats que li permeteren comprar un preciós iot de 65 metres d’eslora per trescar tota la Mediterrània. Primerament tingué el seu amarrament a Saint-Tropez, al 1932, on va conèixer la meva mare i s’hi va casar. El meu germà més vell va néixer a Saint-Tropez i li posaren el nom de Mistral. El meu altre germà, en Tariq, com a conseqüència dels contactes del meu pare amb la Marina, nasqué a Gibraltar, al Penyal, que és la Casa Governamental. Els meus pares encara tenien el iot, però també passaven temps a casa de la família Larios, així que tenien el millor del dos mons. Això era el 1936 i el meu pare anà a Gibraltar, on guardava el iot, però després no va poder tornar perquè en Franco va desembarcar molt a prop del Penyal. Era el principi de la Guerra Civil Espanyola. La meva mare va quedar refugiada a la casa dels Larios, amb els nins, sense doblers, sense res; en Franco trigà quasi tres setmanes a intervenir aquella zona, així que des de Gibraltar pogueren enviar un cotxe per rescatar la meva mare.


- Dos anys vivint quasi d’amagat i després que el germà major d’en Luís estigués a punt d’ofegar-se, quan va relliscar damunt el iot, la seva mare féu saber que no duria cap al·lot més abord, “Havíem de comprar una propietat".

- Construiren la propietat i l'acabaren el 1938 i, com sabeu, la Segona Guerra Mundial esclataria el 1939. Tots els britànics residents al sud de França foren evacuats, llevat dels meus pares, que adduïren que no pujarien a cap vaixell-trampa que els hagués de dur a altres països. El meu pare encara tenia el iot al port d’Antibes i digué: "Quan venguin a cercar-nos, pujarem al iot i navegarem”. Per descomptat, quan les coses empitjoraren ja es feia molt urgent sortir de França, així que  anaren a cercar el iot i no el trobaren. El govern de Vichy l’havia requisat per reforçar el seu exèrcit naval. Es quedaren acorralats. A una part hi havia en Mussolinni i a l’altra en Franco, a les acaballes de la Guerra Civil. Les fronteres estaven tancades perquè el país estava arruïnat i en Franco no volia immigrants, però gràcies als contactes de la meva família a Espanya intentaren entrar-hi. Llavors el meu pare, que ja tenia 66 anys, va decidir que ja havia passat una guerra mundial i que no en tornaria a passar una altra. Prengué la decisió que emigràssim al Canadà. Intentaren entrar a Portugal, on miraren d’arribar a l’ambaixada canadenca per a obtenir els seus visats, però a causa que el meu pare sempre solia portar roba alegre i de bohemi li denegaren el visat. “A un almirall li han denegat el visat!” No se’n podia avenir. Va dir: “A la merda! Tornaré al meu país”. Així que abandonaren Portugal i tornaren cap a Espanya... Això passava en temps de guerra. A Gibraltar agafaren una flota que tardà tres setmanes a portar-los a Anglaterra. Tengueren molta sort, no foren enfonsats per cap submarí alemany, per cap U boat dels que ja sovintejaven per la zona. Amarraren a Liverpool el 1940. La part interessant d’aquesta història és que duien amb ells una cuidadora russa que no tenia passaport. Ella els pregà que no la deixassin en terra. "En Hitler em matarà", va dir. Els meus pares eren comprensius i no la varen deixar per res d’aquest món. "Vendràs amb nosaltres", li va dir la meva mare. "Et puc donar el meu passaport; jo viatjaré amb el passaport del meu marit". Així que la foto de la meva mare fou aferrada al passaport del meu pare i la foto de la cuidadora fou aferrada al passaport de la meva mare i encara que sigui difícil de creure viatjaren, en temps de guerra, de França cap a Espanya i llavors cap a Portugal, de nou a Espanya i cap Gibraltar, i tot amb passaports manipulats, i arribaren a Liverpool amb la cuidadora russa... No és impressionant, això? M’encanta comptar això als meus amics alemanys; un control alemany hagués agafat tot allò en qüestió de minuts.



En Luís conta aquestes interessantíssimes històries amb unes bones rialles.

- El meu pare es va allistar a la Guàrdia Nacional... Un vicealmirall retirat, a la Guàrdia Nacional. Després, en finalitzar la guerra, al 1946, jo tenia cinc anys, agafàrem el primer tren cap el sud de França, on encara hi havia la nostra propietat, intacta. I així fou que visquérem allà fins al 1959. Jo parlava anglès, però la meva llengua d’escriure i llegir era el francès. Vaig anar al Liceu Francès fins que vaig tenir dotze anys i llavors els meus pares pensaren: "Hem de fer alguna cosa amb aquest al·lot". Em posaren un tutor canadenc privat, que estudiava musica a la Sorbona de París. Era un home meravellós, només tenia 22 anys, i es convertí en l'amant de la meva mare.

Més rialles de l’alegre entrevistat.

- El meu pare era  25 o 30 o trenta anys més jove que ella..., imaginau-vos. Crec que el meu pare degué pensar: jo ja he complit amb la meva part, i això està beníssim. Alan, que així era com nomia el meu tutor canadenc, va venir amb nosaltres a Espanya. En aquells temps ja començàvem a estar un poc farts dels francesos, perquè per a nosaltres començaven a tornar molt avariciosos i els mancava també aquella hospitalitat francesa que tenen quan volen. Trobàrem que  a Espanya ens tractaven més amigablement i el cost de la vida no era ni la meitat que a França, així que tornàrem a dur una vida civilitzada, econòmicament parlant. No ens podíem permetre viure un any més a França. Això passava al 1959.


Mallorca devia ser un lloc paradisíac, en els anys 50...

- Aquesta part de l’illa era realment primitiva; em referesc que no hi havia electricitat, ni aigua, ni telèfon, res, però això era felicitat..., això era un paradís. Aquesta fou la primera casa de luxe construïda a Cala Rajada i en la millor situació possible, amb la mar just davant. Només els meus pares, n'Alan i jo. Vivíem junts, amb felicitat. El nostre estimat Alan era el més meravellós. Malauradament, morí  als 32 anys, d’una polio terminal. Va treballar intensament per culturitzar-me i per augmentar el meu nivell d’anglès.

Quan acabares la teva educació, vares pensar qualque vegada de seguir les passes del teu pare, com a militar?

- Vaig intentar allistar-me a l’exèrcit britànic, perquè era molt bon esquiador. En realitat, formava part de l’equip britànic d’esquí, així que aquesta circumstància em féu pensar que podria ser un bon capità de l’exèrcit britànic d’esquí o almanco estaria amb ells esquiant per devers Saint Moritz i tots aquets llocs preciosos. Però em rebutjaren per mor del meu poc coneixement de la llengua anglesa. Em digueren que estarien encantats de tenir-me si aprenia més anglès. I vaig defallir per segon cop! Tenia 18 anys i esquiava a Wengen i en aquell temps havia fet una al·lota italiana, preciosa per cert, però que només em feia malifetes i vaig pensar que realment m’hauria d’allistar a l’exèrcit. Quan finalment vaig tornar a Cala Rajada em vaig ficar de cap al negoci dels esports aquàtics, m’encantava navegar i l’esquí aquàtic i tot lo relacionat, així que vaig obtenir la llicència de les platges d’aquí i ho vaig dirigir amb molt d’èxit durant molts d’anys. Molts dels meus grans amics de l’illa també feien el mateix i sovint ens reuníem. Em vaig dedicar a això durant 34 anys. Després la meva mare va morir i algú s’havia de fer càrrec del Sea Club. Durant els darres vint anys l’he dirigit amb la meva dona, Jenny Saunders, que ja el dirigia amb la meva mare. Primerament, això fou una casa particular amb només dotze habitacions. Als anys 50, quan els meus pares començaren a acceptar clients, tots els que venien aquí eren anglesos. També venien membres de LLoyds i brokers. Aquets eren els clients més habituals que teníem. Fins que Lloyds va entrar en fallida i nosaltres també perdérem els nostres negocis, de la nit al dia.


En Luís recorda una vegada en què la Guàrdia Civil visità els seus pares

Ens digueren que havíem de legalitzar aquest lloc, perquè en aquells temps els meus pares gairebé no s’havien preocupat de les legalitats vigents. No obstant això, trobaren un bon misser, un home maravellós, Luís Sánchez Devesa, que era Capitá Militar de les Corts Marcials, així que tenia una bona influència a favor de lo establert en aquella època, ja m’enteneu. De manera que quan teniem problemes amb la policia o problemes legals i venien a ca nostra, ell els deia: per avall!, en bon mallorquí.

En Luis també recorda els dies de glòria del Sea Club i dels famosos que hi han estat hostatjats en els darrers 50 anys.

- Unes quantes pel·lícules foren estat rodades a Cala Rajada. Una d’elles, "La dona de palla",  tenia en Sean Connery com a protagonista. Aquest va resular que era l’al·lot de la meva germana i ens va demanar si es podia quedar amb nosaltres. Hi estigué sis semanes mentre van rodar aquí. En aquells dies ell era molt jove, amb tot els seus cabells. Més tard, una altra pel·lícula, “Mort total”, al 1966, amb en Michael Caine, també fou rodada aquí. El cap de l’exèrcit britànic, Sir Michael Jackson, també s’hostatjà aquí.

Ha canviat molt el Sea Club de llavors ençà, al llarg dels anys?

L’essència d’aquest lloc sempre ha estat la mateixa i és dirigit de manera familiar. Crec que una de les coses que els clients troben més satisfactòria és que poden anar al bar i servir-se ells mateixos i no haver d’esperar un cansat cambrer que els serveixi de males maneres. Vagi on vagi de viatge, sempre vaig a la recerca d’un altre Sea Club.


Us deveu haver trobat amb clients conflictius, al llarg dels anys...

El pitjor comentari a Trip Advisor vengué d’uns alemanys que al·legaren que els nostres moixos i cans jeien al sofà, però això és una casa familiar i els moixos i els cans ja vivien aquí abans de que arribassin ells.

Els estimats canets familiars que tresquen pertot on va en Luís, ben aviat es mostren molt amorosos amb nosaltres i pensam com és possible que hi hagi clients que es queixen. Quan vàrem arribar també fòrem rebuts pel fill petit, Nicholas, que dirigeix el Sea Club amb Jenny, la dona d'en Luís.

Els meus tres fill m’ajuden en les tasques del Sea Club, tant com poden, per bé que dos d’ells no viuen aquí. Daniel es troba a Barcelona fent un màster, i en Luke és a Madrid estudiant dret. En Nicholas és un director d’hotel ben qualificat. Jo ja estic retirat. Sóc com una espècie d’apagafocs, si qualque cosa va malament.

I què me’n deis del lleure? Tractau de tenir-ne, quan estau en negocies d’hospitalitat?

Solem anar a esquiar, cada hivern, perquè hi ha vols des de Mallorca a meitat de preu, fantàstics. Agafam un vol cap a Granada i 35 minuts després ja som a Sierra Nevada, on fa molt bon esquiar si la neu és de bona qualitat. Té uns turons meravellosos. N’hi ha tres o quatre de molt temptadors i prou amples per a esquiar-hi durant tres o quatre dies. No en necessitam més. És molt fàcil arribar allà i molt més barat que St. Moritz o Gstaad. Jo també sóc instructor d’esquí, perquè després d’esquiar per al meu país, Gran Bretanya, no  em podia permetre anar esquiar sovint i em sufragava els hiverns ensenyant. Vaig treballar a Wengen, St Moritz i Verbier, la meitat del temps també com a pirata..., però la policia suïssa mai em va agafar!

Està prou bé que en Luís acabi aquesta conversa amb més rialles i amb l’anècdota de treballar il·legalment i escapolint-se de la policia suïssa.

La seva vida, indubtablement, ha estat  plena de sorpreses i d’alegria,  i esperam que així continuï.



Nota de la redacció:
Agraïm la gentilesa de Majorca Daily Bulletin per autoritzar la reproducció de l'entrevista a Luis Cumberlege, publicada a les seves pàgines