Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1698
L'any 1983, ara en fa 30, entrevistàrem GUSTAVO, aleshores ja un pintor consagrat a Europa. Va ser una llarga i profunda conversa, més amb l'home que amb l'artista. Ara, amb motiu de la concessió del PREMI CAP VERMELL 2012, ens ha semblat oportú recuperar aquella entrevista que, en gairebé tots els aspectes, manté intacta la seva vigència.




Parlar amb Gustavo Peñalver, GUSTAVO, és d’allò més senzill. El conegut i reconegut pintor és un excel·lent conversador, que fa senzilla qualsevol entrevista. Almanco aquesta és la impressió que nosaltres en traguérem. Al llarg de la conversa anaren sortint a la superfície tota una sèrie de vivències i d’experiències d’un home que, fidel a uns principis granítics, ha sabut recórrer un camí, no sempre fàcil, al final del qual, sens subte, l’espera el reconeixement del públic.

Aquesta és l’entrevista amb GUSTAVO, un pintor mediterrani trasplantat al cor d’Europa i que, a través de la seva obra, fa arribar a tot el món la llum i el color de la nostra terra.

– Ens podries parlar de la teva evolució, no ja artística, sinó humana. Tots aquests anys de lluita des del començament fins ara, que tens una posició més estable i reconeguda. Mallorca, París, Berlín...

– Cada entrevista, cada conversació, cada moment és un punt final. En aquesta conversa en què podem anar més enllà de la pregunta típica (com vares començar, quins colors usaves, quants d’anys tenies), intent posar-me més tranquil i pensar un poc més profundament, perquè vint anys, des de la primera exposició fins ara, i aprofitant aquestes entrevistes o reunions amb gent agradable, és un punt i a part fins a continuar després.

Fins ara jo podria dir amb dues o tres paraules el que m'ha suposat: saber que una persona és molt poca cosa. Siguis pintor o siguis el que siguis, com a persona és molt poca cosa quan un està tot sol "por ahí".

Trobar-se amb un altre idioma, trobar-se sense amics, sense ajuda... (professionalment no se t’obren les portes tan fàcilment). Això és un clan, és un ghetto, i arribes a entrar-hi quan arribes a tenir una sèrie d’amistats o quan arribes a tenir força i constància i humili..., jo no diria humili tat, sinó sinceritat; s'ha de lluitar per ésser sincer al màxim possible.

Llavors, a mi el que em suposa, al final, és poder dir: "és estupend la gent agradable que arribes a conèixer". També coneixes molta gent desagradable, però a la fi et quedes amb aquest grup de persones agradables, gent sincera, gent sensible.

Al cap darrer arribes a poder gaudir d’un treball que t’agrada, viatges, has guanyat una llibertat i un grup de persones amb les quals pots tenir amistat fins a la fi de la teva vida.

Això és l'’important. No és tenir nom, no és fer carrera, no és res, sinó arribar a ampliar el contacte humà, les amistats, de forma profunda.

Vint anys... Jo ara vos podria parlar de devers 70 ò 80 exposicions individuals. Vos podria parlar de vuit o deu períodes que he tengut i els he cremat tots, des que jo estudiava de delineant, després arquitectura (i no m’interessava, no m’agradava), passant per publicitat i mostradors de Palma, distintes firmes comercials (com n'Andreu Buades, en Miquel Frau dels frigorífics), passant per dibuixos en el "Baleares" (il·lustració de textos d’en Toni Pizà i d’en Joan Bonet), arribant a tenir una secció fixa... Això eren els començaments.

Llavors, la gran locura de fer una volta a Mallorca amb camell, amb en Miquel Vidal... Tot això era una mescla per trobar un camí més o manco interessant o exacte, per fer el que jo volia. I cercava formes de feina i d’expressió i d’estil per arribar a dir: "Ara em dedicaré a la pintura".

Decidir-me i deixar tot el que era publicitat, decoració, murals i tot això, per dedicar-me a la pintura. I, una vegada saber que jo podia dedicar-me a la pintura (jo tenia 18 ò 20 anys), saber en quin estil et trobes, on te trobes.

Ets un autodidacte, quasi, baldament vagis a acadèmies. Cremes etapes per arribar a dir; ara vull treballar amb colors "fauvistes". He passat pel cubisme, he passat pel surrealisme, figuratiu total al començament, realista total (quasi hiperrealista), he fet retrats de senyores de Ciutat a hores (i cada dia anar a ca seva i pintar aquella persona)... Tot això són etapes fins, a   la   fi, arribar   a trobar...

No vas tot sol, en aquest camí. Vas trobant gent molt interessant... Com la cançó de Jacques Brel... Llegir com he llegit jo, quan estava a Brussel·les, Miguel Hernàndez, més que García Lorca, encara que aquest és més fàcil, és més líric, té més símbols; em costava més, però m’agradava per com era de dur. Aquell esforç connectava amb la rebel·lia que jo tenia en aquell període.

Vas realitzant-te, vas acompanyat de gent, d’idees, opinions, cançons, textos, coses que t’acompanyen en silenci... Però aquesta gent, morta o no, les seves opinions, és una gran ajuda. Vas acompanyat d’aquesta gent. Un futbolista té 50.000 ò 100.000 persones, en un moment, que l‘aplaudeixen o l’insulten, però tu tens aquesta cosa espiritual de llegir i saber que aquella persona, aquell text, t’acompanya i t' ha ajudat... Això és extraordinari. El  quadre teu no viu fins que hi ha una persona davant que hi queda entusiasmada.

– Has parlat que la vida està feta de punts i a part. Això suposa rompre un claustre, que t’havies fet en néixer, de cara a una vida nova. Amb quins moments t’ha costat més rompre, perquè t’hi trobaves bé?

 

– Hi ha hagut quatre o cinc vegades. Saber que estàs amb una galeria, econòmicament bé, i rompre. Però no rompre per anar contra la galeria, sinó
simplement perquè sabia que aquella emoció se m’havia acabat. M’ha passat moltes vegades. Mira, amb la "Pelaires", fa 14 anys, jo hi tenia un contracte de dos anys, quan era el grup de Ritch Miller, Jacobson i Amengual; guanyava doblers cada mes, però no era lo meu, jo havia de rompre amb allò, jo no sentia cap emoció més. 0 et decideixes a fer un nom i una obra, i has de sortir, o et decideixes a viure tranquil a un racó.

Jo vaig a base d’etapes emocionals, sóc un pintor visceral. Amb molta passió, amb molta nostàlgia; possiblement un poc masoquista, perquè quan més patesc i més sol estic, més tancat estic, més gris i més fred és el temps de Berlín..., jo em tanc i és com ficar-se dins la placenta. Allà em vénen tots els records i les coses interessants, positives o negatives, agressives moltes vegades. 0 escoltar música i anar-me’n a un racó i plorar; tenir necessitat de plorar dos o tres minuts. Això són etapes en què dius: he de rompre amb un munt de coses, amb una situació econòmica estupenda, amb una sèrie d' amistats que he fet fins ara però que ja no encaixen segurament en el camí que continuaré.

Vas     passant etapes, situacions i moments, i et  ve  tot  molt embullat, com abstracte. Tu saps   que tens una necessitat de canviar de situació. Et trobes que estàs avorrit, estàs deprimit, i    comences   a embolicar-te amb un  paper i un llapis i acabes rompent    un    contracte    amb    una    galeria, canviant d’amistats, quasi. És una cosa... no arribes a saber...

– No t’has vist en cap moment en la necessitat d’haver de fer concessions?, de claudicar en certs aspectes artístics per arribar allà on volies?

– Artístics, no. A nivell personal, sí. Concessions de dir: demà m’han de presentar, a tal hora, aquell individu i a mi m’agradaria més pintar fins a les tres de la matinada, o les quatre; acabaré esgotat, i dormir fins a les onze; i haver d’anar a aquella persona, a aquella galeria a les nou del matí. Amb això sí que ha de fer una concessió personal, però artística, no.

La darrera anècdota va ser a un sopar a Nova Yorl, amb la meva galerista. També hi havia la meva dona i uns altres galeristes, i m’estaven dient: tu que has fet tanta cosa de Mallorca, amb aquells arbres i aquelles flors (aquelles coses que feia amb l’espàtula, amb gran espontaneïtat), podries guanyar molts de bitllets. Això, una galerista jove, 42 anys, una dona molt activa. Jo li vaig dir: tu també, ja veig per on vas. Vaig fer una cara tan desagradable, supòs, que ja no va voler continuar aquesta conversació; se'n va témer que no anava bé l’assumpte aquest. La meva dona m’ho ha recordat distintes vegades: aquella cara que vares posar..

Em torna agressiu que una persona estigui lluitant per aportar alguna cosa a la   història   de   la   pintura, en gran o en petit, amb majúscula o amb minúscula, a mi m’és igual, però aportar alguna cosa. Són tics, són manies que et fiques dedins. Jo he de fer alguna cosa interessant, i és una de les formes d' arribar a fer alguna cosa, baldament no ho aconseguesquis. I després que et véngui aquesta  senyora, que sap que guanyarà milers de dòlars si tu li pintes floretes, quan ja he obert un camí per mi, i s' ha adonat que la meva pintura agrada...

Concessions artístiques, ni una! ni una!

El primer any que vaig anar a Brussel·les a viure, l’any 64-65, vaig tenir la possibilitat de treballar per a una fabrica de torxons (aquestes receptes iaquests calendaris de tela que s’usava posar dins les cuines), era una moda fa vint anys, i supòs que encara deu durar, però a mi no m’interessa. Una

fàbrica que va veure coses meves a una exposició em va dir: podries pintar-nos uns torxons... I jo necessitava doblers i vaig fer això, ho vaig fer per guanyar diners. Vaig dir: faré això dos o tres mesos. Idò al final ja no podia mes.

I em deien: ara podries fer aquestes coses que feies (aleshores jo feia coses de Mallorca, encara), aquestes coses de Mallorca. Aquests ametlers en flor són tan estupends. En aquell moment em pagaven un tant i volien pagar-me tres o quatre vegades més, perquè sabien que en podien vendre a milers, a base de serigrafia.

Vaig rompre. Aquí, n’Andreu Buades em deia, fa deu anys mes o manco, quan jo ja pintava neocubista per a la "Pelaires", tu podries fer un paisatge de Calvià que em va agradar una vegada... També necessitava doblers, perquè m’estava construint un estudi a Portals Nous, i vaig passar tot un vespre provant de pintar aquell paisatge. Me n’hi vaig anar amb il·lusió, perquè, com Picasso ha dit moltes vegades, m’agradaria pintar com Rousseau; és vera, a mi m’agradaria saber pintar com en Mercant (perquè és interessant i és boníssim, el “tio”); el conec personalment, des de fa vint anys, i li ho he. dit. Anar-me’n allà amb el bloc, fer un dibuix, anar a l’estudi i començar la tela i fins a les tres o les quatre de la matinada pintant allò; acabar esgotat i destrossat, i odiar-me a mi mateix. I dir: quina concessió més idiota! Per guanyar cinquanta o seixanta mil pessetes, aleshores.

He acabat amb aquestes coses. He intentat concessions, però se m' han acabat; per sort, de manera quasi inconscient. He acabat perquè no he pogut continuar. La meva sinceritat segurament m' ha dit: tu per aquest camí no vas, això et surt una merda!

– Per qui t’has sentit més esclavitzat: galeries, doblers, inseguretat?

– L’amenaça ve perquè a vegades sóc egoista en aquest aspecte artístic. Fa dos mesos, la galeria m’ha escrit una carta dient que volia una sèrie de serigrafies; unes tirades de serigrafies meves que havien tengut molt d’èxit a Nova York, amb el seu grup, i va vendre cinquanta serigrafies en quatre o cinc dies (és molt!). I aquesta dona em va escriure dient: això va molt bé, les podries imprimir una altra vegada; les podries fer "E.A." (épreuve d'artiste). Tu, a les altres, les tens numerades i firmades, ara les podries fer "E.A.". Vaig estar a punt, li vaig donar voltes tota la nit. Eren una sèrie de milers de dòlars... Al final, res!

Tenc una sort: aquest egoisme meu, personal, de voler viure bé i lliure, que et fa fer moltes bretolades dins la vida, a la fi, no sé per què, és una cosa inconscient, és un do. És un do perquè l’endemà dic: què me’n fot a mi dels doblers o no doblers! Tenc altres coses a fer, estic embolicat amb altres estils: relleus de fusta, o tapissos (que ja en tenc deu o dotze), ara vull fer ceràmica a Pòrtol... Em basta això! Per què m’he de complicar la vida? Jo he de tirar endavant amb lo meu i s’ha acabat!

La galeria, més que tot lo altre, ha intentat esclavitzar-me. Sí, perquè veu la possibilitat que li facis guanyar doblers. Això és lo trist de la història. Jo tenc 44 anys i trob “tios” que en tenen 60 i ens parlam i ens coneixem bé de fa 15 o 20 anys. En Miró, fa 25 anys que el conec, i em deia sempre: la constància no  és sols per seguir una línia de la teva pintura, de la teva personalitat,    sinó que és una constància per no podrir-te amb les galeries. Jo no en tenia ni puta idea, perquè aleshores només coneixia les galeries provincials, de Palma i això, però quan et fiques   amb galeries que ja s’hi juguen molts de bitllets, d’edicions que fan per tu, cartells... Aquí exposaré un cartell de l’exposició  de Nova York (els venen a 50 dòlars, en serigrafia) i els  venen com panets. I mouen tants de bitllets!   Aquesta  gent  té  un equip de 15  o  20  persones,  i a cadascuna una li dóna milers de dòlars. Al   final  hi  ha un deu per cent  d’interès  artístic i la resta és guanyar doblers.

– Hi ha una multinacional de l’art que és la que crea el gust i els valors?

– Existeix. Vis a vis del client, sí. El   manipulen  totalment.   Llevat de la gent que  és  sensible   i se’n  fot de tot, que està per damunt  i per  davall de moltes coses.   Aquests   se’n   foten, van a la seva; i són aquests  que, al fina, són bons. Perquè són aquests els que  compren  a  “tios”  de  25-30 anys, amb aquesta idea romàntica...  "a  la millor em  qued  amb  una  cosa  de  valor d'ell, però me’n fot. A mi m' agrada, ho tenc a ca meva i s’ha   acabat. L’emmarc, el   tenc  devora  un moble antic, devora una ceràmica, aquesta cosa de gust...".

N’hi ha, d’aquests. N’he vist a Amèrica; “tios” que se’n foten de si val o no val. Ells tenen, perquè tenen milions, inversions en obres d’art. He vist la millor exposició a la casa d’un metge de 70 anys, amb una cultura extraordinària. Aquest home tenia la col·lecció cubista més important d’Amèrica. A una habitació hi tenia tot el cubisme espanyol: Gris, Picasso, Cuxart, Tàpies...

– Aprofundir en el teu art, t’ha exigit obrir-te a altres manifestacions artístiques i literàries, o t’ha absorbit fins a quedar-te posseït per la pintura?

– Visc posseït, però només una setmana o dues, intensament. Arriba un moment en què necessit de les altres arts. Jo sóc un gran aficionat al cine, m’agrada moltíssim, com m’agrada moltíssim la música, sobretot el jazz. Sense ells no podria pintar, se m’acabaria la benzina.

Quan no tenc idees o les idees que surten son fluixes, quan no les tenc clares, necessit emocions, i aquestes emocions moltes vegades les provoc, i les provoc gràcies a altres arts. A la millor em fic dins un cine a les dues o les tres, quan comença, i estic dos dies o tres en el cine veient totes les pel·lícules de la gent que m’interessa: Bukovski, Ferreri, Buñuel, Saura...  Vaig sempre a la Berlinale.

Estic absorbit per la pintura, que és el que jo toc, però m’interessen moltíssim les altres arts. L’únic que em sap greu és no poder tenir converses, com tenia abans, fa deu anys a Portals, els diumenges i els dissabtes. Venien en Brunet, de Manacor, en Molina, n’Amengual, Ritch Miller, Jacobson... Ens reuníem hores i hores. Això em falta.

– No tens un cercle, a Alemanya?

– Sí, però és una lluita. Tots són professionals. Jo vaig tenir un estudi, però el vaig deixar perquè vaig estar m-lalt: l’estómac i el fetge fotuts d’imprimir serigrafies del dematí fins al vespre; i llavors all vespre, encara pintava. Vaig acabar esgotat! Ara m’he fet un nom, i si no recorden el meu nom diuen: "aquell espanyol que fa aquells colors..." Quasi tothom em coneix, a Berlín.

Entre Berlín i l’Alemanya Occidental, en set anys, he venut devers 600 o 700 serigrafies (és molt) i devers 60 o 70 olis. He fet coses per al Senat: m'han comprat un mural. Hi ha una Casa de Cultura amb unes instal·lacions magnífiques.

El millor amic meu és un grec que ha estat ficat en política, amic d'e Theodorakis. Fa gravats surrealistes, on surten els mites i els déus grecs. És fantàstic.

– Els colors de la teva pintura...

– Mediterrani total. Sempre dic que el meu pare espiritual és Picasso, per moltes coses, de caràcter sobre tot, de temperament, i després el meu oncle és Miró. A les entrevistes sempre dic això. No perquè m’assembli a Miró, que és una altra generació i són altres temes, altres vivències, però és pintura mediterrània: el color, aquesta nostàlgia, aquest romanticisme; hi ha una cosa entre boja, de valentia, d’espontaneïtat, de frescor, aquesta cosa infantil...

No t'has deixat engolir per l’hermetisme centreeuropeu?

– No, no. És estrany, en set anys, a mi el mur no m'’influeix per res. Tots els altres hi han caigut: habitacions amb el mur ficat,  i  vénga... El mur està allà. Berlín és com mitja Mallorca; una ciutat enorme amb molts d’arbres. És una ciutat interessant, molt viva.

Ara tenc més contacte amb Amèrica. No m’ha engolit. Quan vaig d’aquí a Palma, veig un garrover i estic pensant en quina forma podria simbolitzar jo aquest garrover en els meus quadres. Quan estic fotut, la meva dona em diu: d'aquí a dues setmanes ja seràs a Mallorca i podràs menjar el teu bacallà... Aquesta és la millor medicina. Estic molt unit al Mediterrani: els ametlers, les marjades...

– Et sents a prop de qualcú de per aquí?

– Quan arrib a l’aeroport, només davallar, tenc problemes. Em costa emmotllar-me. Hi ha una espècie de reacció de, jo no diria odi, però d’emprenyadura. És una mescla de coses que no he arribat a aclarir. Sentir parlar un altre idioma: la meva llengua, però de coses materialistes. Els taxistes estan reunits allà, es pensen que jo sóc estranger, i tot d’una sent: “eh, hotel tal!” I duros: només sent parlar de si jo ara faré una carrera, i he guanyat molts de duros... És un xoc. Els que abans, en temps de Franco, em molestaven moltíssim (duana, guàrdia civil, control), ara són molt simpàtics; ara s’ha passat als taxistes i la gent dels duros. Després, quan sóc aquí, m’ho pas molt bé i procur engolir el màxim de les coses, oxigenar-me. A més, sé que això, en tornar-me’n, representa produir, que per mi vol dir viure.

– Què és el futur, per tu?

– Cercar més tècniques. Ara estic embolicat amb els tapissos i escultures de fusta pintades, relleus. Ja no són nomes olis i guaixos i dibuixos... Ara ja hi ha serigrafies o m’editen coses amb unes altres tècniques. El futur es per mi, de cada vegada més, industrialitzar la meva pintura; però industrialitzar en el sentit de més clients, un mercat mes ampli, amb la galerista aquesta americana.

El futur per mi és una qüestió de temps, a deu anys o quinze. Per sort, jo estic ben llançat. La meva pintura, amés d’estar en els museus, a Amèrica va per estar a més museus i mes per endavant.

– El futur és Berlín mirant a Amèrica?

– Sí, sí.   Almanco els  pròxims set o vuit anys. Jo no vendré a Mallorca per a viure-hi   tranquil·lament i pintar i produir, fins que no tengui devers cinquanta anys, que és el que va fer Miró.

– Sort, i fins a una altra!