Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 3315
Conversa amb ses Madones de sa Llata , premi Cap Vermell 2012




Tenim aquí una representació de les madones de la llata: na Catalina, na Teresa, na Margalida, na Maria i na Margalida de s'Estanc, per diferenciar. Estan molt bé i molt joves.

M d LL: Sí, ens queixem de ser joves! És el sofre, aquella olor de sofre que ens fa rejovenir.

CV: Vosaltres que heu fet llata tot sa vida, noteu que us costa més, fer llata, o ho feu com fa vint anys.
M d LL: No, no és lo mateix; les mans tornen velles, també. En fer dues voretes ja les tinc inflades, les mans.
M d LL: No ens senten, quan mos aixequem: ai!, ai!

CV: Bé, és normal. Això dels ossos és normal. Però les mans, van falagueres encara, o no?
M d LL: Jo vaig molt lenta, però molt. Les altres no ho sé, però no ens ret tant.

CV: Què vol dir: que abans per fer una braçada de llata tardàveu menys?
M d LL: De molt; ara vaig mol lenta, jo. Els anys no passen debades.

CV: Jo sempre les he vist fer la mateixa via. Estic segur que, d’un temps, a les vetleries, de dormides i tot feien obra de palma.
M d LL: Si hi ha molta pressa, un posa més interès i fa més via. Però si no hi ha gaire pressa, tot va bé. Si hi ha pressa, és una altra cosa.

CV: Ara no teniu la pressa de fa molt de temps, ara si se fan coses, bé, i si no, també, no? O teniu tants encàrrecs que heu de fer molta via?
M d LL: Enguany sí que hem hagut de frissar molt... bé, l’any passat: sí que vàrem tenir molts encàrrecs i havíem de fer molta via.

CV: Bé, ara entrarem en el tema. Lo primer, què us sembla que el poble us doni el premi Cap Vermell?
M d LL: Per nosaltres ha estat una sorpresa, jo no m’ho esperava. Nosaltres no ens ho haguérem presentat, però ja que ens presentàreu...

CV: Nosaltres incloem els suggeriments que ens fan a la presentació de candidatures i després deixem les votacions a consideració dels lectors.
M d LL: A mi me va venir molt de nou. Quan na Margalida m’ho va dir ni li vaig fer cas! Me va venir tant de nou que no m’ho esperava.

CV: Bé, això és una distinció a un grup que heu mantingut l’obra de palma durant molts d’anys, que heu donat a conèixer Capdepera a través de l’obra de palma, i també a una forma de fer d’un poble que ha anat creixent al voltant de l’obra de palma.
M d LL: Del 2000 no ens hem aturat. Això era el 700 aniversari del castell.

CV: Anem a fer memòria. Amb el turisme va haver una baixada de l’activitat de l’obra de palma. Se va aturar de fer i, sobre tot, la gent jove va deixar de fer obra de palma per guanyar-se el sou amb el turisme.
M d LL: Només en feien els qui no podien anar a fer feina; jo mateixa no en feia.
M d LL: El 1981 i 82 vàrem fer una exposició, i llavors va haver una baixada. Jo vaig anar amb Don Joan Llull a les escoles a mostrar-ho, i les noies ara ja són casades i tenen alots. I llavors el 2000 vàrem muntar aquest grup.

CV: Però jo recordo uns anys que es feien vetleries a la plaça d’es Sitjar...
M d LL: Sí, això era cap el 1994-95. Per què recordo que en Gregorio, en Gori, ens va convidar a cantar allà prop del poliesportiu. I es deia “Canti qui vulgui”.

CV: Quan era regidor de festes en Lluís Ladària. I llavors s’omplia la plaça.
M d LL: Sí, no bastaven els brins. I l‘any 2000 va ser quan ens agrupàrem, i anàrem al castell a fer llata. El primer any la vàrem fer davant la Casa del Governador, i els següents ja la férem a dins.

CV: El mateix any que es va muntar el Mercat Medieval.
M d LL: El 2005 va ser l’any de la impulsada més forta, que vàrem fer més coses, l’Any de la Llata. I vàrem fer les estormies... en total en férem 105.

CV: També hem de dir que entre les madones de la llata s’inclou algun home!
M d LL: Sí, en Tino i en Rafel. No n’excloem cap. Ja te dic, d’aquest grup que ja té 12 anys no n’ha fallat mai cap ni una si no és per raons d’edat, o de malaltia. Tenim molt bona relació entre totes. Només en tenim una de morta, na Magdalena Blaia, sa padrina d’en Climent.

CV: Hi ha altra gent que fa llata.
M d LL: Sí, ara hi ha més gent que fa llata. Per tot en surten de grups que fan obra de palma. Però molts anys hem estat totes soles.

CV: A principis dels anys 90 la llata era més coneguda a Artà que a Capdepera.
M d LL: Sí, a Artà sempre han estat més... patriòtics que nosaltres. A Artà no hi havia ni traginers. L’obra de palma la duien a Capdepera, a ca l’amo Colau Pilar. HI havia Can Xina, que rebia qualque cosa, i Can Perico Guixó, també tenien una botiga i les dones hi anaven amb cinc o sis senalletes. Després ja va venir que els traginers d’aquí anaven allà i els d’allà venien aquí. I per això vaig pensar que el nom llata era realment el seu nom, perquè a Capdepera feien llata, però a Artà no en feien. I a Artà li deien llatra. I un dia en Jaume va venir i em va dir: “Margalida, ha vingut una normalitzadora lingüística”. I vaig anar a xerrar amb ella, Carme Planells, i em vàrem fer aquest dos estudis de la universitat. I diuen que el nom és llata.

CV: I quan de joves fèieu llata per guanyar-vos un jornal, què suposava per a vosaltres, quant a  organització familiar i de forma de viure, l’obra de palma?
M d LL: Era la nostra forma de vida. De dia, a fora vila, i al vespre, llata. I si plovia, llata. Això tota la família, germans, pares, tots. Fora vila i llata.

CV: I algú m’ha dit que de petits, si no feien una braça de llata, no sortien al carrer.
M d LL: No, a nosaltres no ens exigien. Però si ens deien “has d’acabar aquest menat de brins” la llata sortia ben bona, perquè n’afegíem molts, de brins!
M d LL: A Son Bessó teníem un pontet i a vegades ma mare em donava tasca de brins i ella se n’anava amb mon pare, i jo les estirava allà. I un dia l’aigua se’ls endugué, i a la bassa van trobar els brins!
M d LL: Teníem set o vuit anys i ja fèiem llata. I llavors va arribar el turisme i ens vàrem aturar. I ara, fer llata em relaxa. El cosir no, és més pesat; però fer llata sí.
M d LL: És que nosaltres volem tenir vacacions, però quan les posem, al dia següent o en dos dies, ens volem veure, volem estar plegades, passant gust.

CV: I les vacacions, les voleu pagades o fora sou?

M d LL: No cobrem res mai! En Paco Galián, quan era director, quan anàvem a les escoles ens va donar una carta d’agraïment, això sí, tothom sempre s’ha portat molt bé amb nosaltres. Però ho hem fet sempre desinteressadament.

CV: Això era l’any del 700 aniversari, i vàreu fer llata per totes les classes. Vàreu fer uns tallers on van participar des dels més menuts d’infantil fins als de vuitè que hi havia encara aquella època per allà. Vam disfrutar. Tots es duien el seu bri de palma.
M d LL: Quan vaig anar a veure en don Joan Llull, hi va haver tres alumnes que varen fe una senalleta cada una; i n’hi havia d’altres que sempre estaven agenollats!

CV: Tots aquests objectes exposats en el museu els heu fet vosaltres?
M d LL: N’hi ha tres o quatre que no... la majoria sí. Hi ha aquelles piles de senalles que són del magatzem, de La Palma.

CV: I ara que totes aquestes coses del camp ja no es fan, què feu
M d LL: Ara tenim una altra classe de feina. Ens comanen el que volen. Hem arribat a fer capells...

CV: Ara feu autèntiques meravelles! Hi ha dissenyadors que han vist en la llata una font d’inspiració. Basta veure “Art en Joies”.
M d LL: Sí, a partir del 2005 s’ha obert molt. Nosaltres gairebé ho fem tot per a dissenyadors, ara.
M d LL: Lo darrer que hem fet ha estat una senalleta, i ens han fet posar al costat una peça per a la raqueta de jugar a pàdel. I se l’han endut a Palma i té un exitarro!

CV: Lluís, el dia dels premis, on duràs els papers?

CV: Jo tinc una carpeta de llata. Sí, me l’han fet, és un d’aquests regals que es fan de “l’amic invisible”. És una joia. Ara el problema és fer coses noves, perquè per al camp, ja no es deu fer res.
M d LL: Ara fem moltes “valencianes”, per posar papers. Abans també fèiem bressols, per posar infants. I bosses de labor, amb el fons de llata i tela, per dur el berenar, o la randa.

CV: Hi ha gent que vingui a aprendre, a seguir la vostra feina? Deu fer falta, no? Com van els cursos?
M d LL: Ara va haver uns cursos, però la gent va i després no torna. I els cursos de l’ajuntament, per mi no se’n fan, ara.

CV: Què és pitjor, com a competència: els països  del nord d’Àfrica, o la manca de matèria primera.
M d LL: Al Marroc treballen molt bé, ara. I també fan falta brins, se n’han de comprar a fora.

CV: Això és una artesania que pateix per moltes bandes.

CV: Sí, ara es manté per tradició i per cultura, però la qüestió és si el jovent vol continuar o no.
M d LL: Nosaltres voldríem que continués i es perfeccionés. Ara que nosaltres els podem donar un consell, resulta que ve més gent d’Artà que no d’aquí.

CV: Teniu a favor que torna a posar-se en funcionament més senalles que bosses de plàstic, per exemple, o que algun hotel us ha fet comandes per fer decoració.
M d LL: Ens van encomanar làmpares, i objectes per posar tovalloles, i ventadors, i per posar el paper de vàter a cada habitació,  i estores, estormies, i coixins...

CV: I al llarg de tots aquesta anys que heu anat com un grup, heu visitat la península, i on més heu anat:
M d LL: Hem estat per Lugo, i Mas de Barberans, i a les Canàries, a Tenerife,...

CV: Què és el que més us ha agradat, quins records teniu?
M d LL: A Guatemala va ser on vaig disfrutar més de tot. Aquelles dones ho feien tot sense ensofrar ni res. I vàrem dur les arracades d’allà.
M d LL: Mas de Barberans va ser el més entranyable. Molt de pagès. És un poble molt petit, de 700 habitants, dos carrers...

CV: Antigament, a qualsevol cosa se li trobava una solució amb la llata. Va haver una època quan la llata semblava passada de moda. I després va haver el boom del turisme, i els artanencs començaren de nou...
M d LL: Sí, a Artà ho feien repuntant, i a Capdepera no es repuntava.

CV: Ara és una feina més de disseny, i us obren nous mons. Feu lo mateix, heu canviat coses...?
M d LL: Sí, hem de fer coses noves. Per exemple, havíem de fer una falda, que és com un morrió, obert, però no n’havíem fet cap mai. I vàrem pensar de fer un cul de base, i després el traguérem, i això ens ha servit per altres coses. Hem tingut discussions, però ens n’hem sortit.

CV: Temps nous, eines noves. Ara la societat és una altra cosa. Antigament també es transformen les eines de camp i s’empren a la ciutat, com les senalles. I ara entrem en una altra època, amb el disseny, amb peces úniques. Ara es valora l’artesania.
M d LL: Ara hi ha gent enamorada, d’això. Hi ha gent que ens demana fins i tot les nostres senalles antigues, i les hem d’amagar perquè ens les treuen de les mans.

CV: Esteu fent peces úniques, teniu fotos d’aquestes obres?
M d LL: No, no en tenim. Tenim dibuixos que ens han fet per les comandes...

CV: En Lluís necessitarà un parell de peces per decorar l’escenari.

CV: Presentarem aquestes madones com una multinacional! És una cosa seriosa!
M d LL: El darrer any sí, ara ja no és igual.

CV: El museu de la Casa del Governador és un gran homenatge a la llata, i la gent que hi va ho valora molt.
M d LL: Nosaltres, aquesta fama que tenim, o com li vulgueu dir, ens ve del museu.

CV: Quanta gent hi ha que vengui obra de palma a Capdepera?
M d LL: Hi ha el Càncer, n’Antoni Palmer, Son Poca Palla, i La Palma, com a distribuïdor.
M d LL: Lluís, no et preocupis, que tindrem coses per la decoració del teatre.

CV: Li podem dir també a en Tino, ens podrà fer alguna meravella seva.
M d LL: Jo li he dit que vingui, i també a altres madones que han participat a les vetleries.

CV: Bé, això està acabant, no ho sembla però portem més d’una hora xerrant...

CV: Si tenim en compte la feina que això comporta, el valor artesanal, cultural, i lo que costa fer llata... i la difusió que ha donat al poble: el Mercat Medieval ha posat Capdepera en el mapa, i vosaltres també l’heu donat a conèixer molt, sortint per la tele, i pels diaris...
M d LL: Sí, i alguns diaris estrangers... També hem fet feina pel Japó, i està molt enfora!

Doncs moltes gràcies per la feina feta, i enhorabona pel premi, un premi que us ha concedit la gent del poble. Ens veurem el dia 23 al Teatre de Capdepera.