Imprimeix
Categoria: L'Esperança
Vist: 570

 

Bon vespre a tots i benvinguts a la nostra festa, la festa de l’Esperança.

Vos vull contar que em va venir molt de nou quan em digueren que havia estat elegida per fer el pregó de les festes de l’Esperança: primer em tremolaren les cames i vaig sentir unes formiguetes per la boca de l’estòmac, després, aquell mateix vespre no vaig dormir gaire donant-li voltes, però el matí amb les idees més clares i després de consultar-ho amb els meus, vaig pensar que si m’ho havien demanat no podia defraudar a la meva Verge.

Crec que tots em coneixeu, però per si de cas, me presentaré: Som na Catalina Rosselló Flaquer, filla d’en Jaume “Barraca” i na Maria Rosa, esposa de n’Andrés, mare de dos fills i padrina de dos nets els quals he intentat transmetre la meva fe i devoció per la verge de l’Esperança.

Som nada a Capdepera, gabellina i vaig créixer dins d’una família humil, però gràcies a Déu, no em va mancar mai res, i això que eren temps difícils i complicats.

Ja de ben joveneta, crec que tenia uns 16 anys, vaig començar a fer feina a la botiga de Son Poca Palla, la qual crec que tots coneixeu. En aquell temps la botiga estava oberta de dilluns a diumenge dematí, just teníem els diumenges capvespre tancat, i el mes de novembre i desembre era acabar de replegar, dinar i pujar a fer la novena fins el dia que arribava la gran festa: La nostra festa de l’Esperança.

He de dir que la família Flaquer Poca Palla, juntament amb l’altra botiga del poble, Ca’n Niu, sempre varen respectar la festa de la nostra patrona. Fos dia festiu o feiner, sempre les botigues estaven tancades.

Envoltada de roba, teles i tisores, he passat molts d’anys i molts bons moments...entre clients, amics i companys...

Era una de les poques botigues del poble i, en atracar-se els mesos d’hivern, quan arribava la roba de la nova temporada, per a jo era un goig poder despatxar els nous abrics, i els millors dissenys que estrenaríem molts de noltros.

Des de que em vaig casar, n’Andrès, el meu home, també sempre ha estat devot de la Mare de Déu de l’Esperança i cap any des de que va arribar a Capdepera, el 24 d’agost de 1962, amb un poble ben engalanat i empaperinat per les festes de sant Bartomeu, no hi he faltat mai a la nostra patrona, només l’any passat per motius de salut.

Els anys de la meva maduresa no varen ser fàcils per mi...tenia 2 nins petits i els meus pares que tornaren majors, però encara així sempre vaig fer la novena, sí...ja sé que molts de dies arribava tard, però això per jo no era excusa per deixar de pujar-hi... A més, en arribar aquí d’alt, entrar en aquest temple i veure la Mare de Déu de l’Esperança, ja sentia el consol, la pau i tranquil·litat que ella sempre m’ha donat.

Per la meva família el dia de la nostra patrona, sempre ha estat uns dels dies més importants de l’any, inclús crec que igual o més que el dia de Nadal i sant Bartomeu.

Tal vespre com avui, cada any en arribar l’horabaixa ja ens reunim tots plegats a casa per preparar-nos per pujar a les completes, mot dels anys, amb guants posats, gorra passada perquè fa un fred que pela, però tots cap a amunt....

Estic tranquil·la perquè crec que he sabut fer arribar aquesta fe els meus fills i nets, a la meva manera, perquè són joves i altres temps.

És un goig per a jo el dia abans de ses completes que demano al meu nét petit (que ja no és tan petit), si ha de pujar amb noltros, i ell cada any me demana el mateix: “és el dia que pujam es vespre, padrina?, amb sos festers encesos?, i que la Mare de Déu està tan guapa enramellada”, .... “Sí, Martí!” li dic jo, “i després torrarem sobrassada i botifarró?”. “Sí, Martí!”, li torn dir,......”Ah, idò clar que vull pujar”.

I uns dels anys que el meu net Andreu ja no era tan nin i li vaig demanar... “Andreu!, que pujaràs amb noltros a ses completes?” i ell em va respondre: “no padrina, demà tinc escola i exàmens, no puc pujar, però per favor du-me una estampeta de la Verge de l’Esperança per posar-la dins sa cartera i dur-la amb jo, perquè així me protegeixi!”.

Per aquest caire això em reconforta, i em dona la tranquil·litat que els hi he sabut transmetre aquesta fe.

Arriba dia 18 i com ja vos he dit, per noltros és un dia especial, fa uns anys no ho podem celebrar tots plegats, fills, nets, nores i gendres, perquè per mala sort no és festa local, i per ses obligacions de feina i escolars  no es poden deixar, però encara així intentam ajuntar-nos i celebrar aquest dia.

És un goig anar pujant tira-tira, fora frisar, mirant el paisatge i els voltants del nostre poble; els comentaris entre la gent que pugem cada any són els mateixos, no ens cansem d’alabar el nostre poble i la nostra Verge. En ésser aquí dalt del Castell, entrar dins aquest temple i contemplar la nostra Verge tots els mals fugen, tots són alabances, quin goig!

Puc contar per experiència pròpia que en ésser aquí dalt i entrar en aquest temple, veure la nostra Mare, tots els mals es curen, no hi he faltat mai aquest dia, fins i tot, acabada d’operar dels galindons i amb els peus plens de punts, a “regañadientes”, amb n’Andrés, em vaig posar unes sabates seves perquè tenia els peus ben inflats, i vaig demanar als meus fills que em pugessin en cotxe fins a la porta de l’entrada, després jo ja més tira-tira aniria pujant.

I ara en més de 80 anys, amb un grup de companyes encara segueixo pujant cada diumenge a fer una visita a la meva verge, hivern i estiu, plogui, nevi, o tinguem una onada de calor. Arribem, seiem i just mirant-la amb ella trop tot consol i em dona força per seguir en aquest camí...

Per acabar cantaré una cançó dedicada a la nostra verge, però primer vos vull dir que Capdepera és el meu poble, el Castell el nostra temple i l’Esperança la meva estimada Verge que em dona la fe que necessito i que mai m’abandona.

Per Molts d’Anys, salut i alegria i Bones Festes de l’Esperança