Imprimeix
Categoria: Premis Cap Vermell
Vist: 1010




Amb motiu dels 40 anys de Cap Vermell






Dies passats vaig topar amb un vell conegut a qui feia un fotimer de temps que no veia. Després de fortes abraçades,  guardant les degudes distàncies, parlàrem al llarg de quasi mitja hora

-” I els teus fills ja deuen ser ben crescudets?
 -Em demanà l’amic-.
-”I tant -vaig respondre jo-.  Un d’ells té la mateixa edat del Cap Vermell”.

El company, un tant bocabadat, es va posar a riure i no se’n podia avenir de la meva resposta.

-“ Cony, Tomeu! pel que veig encara acobeixes revinclades de bon humor…
-”Ara no entenc el que em vols dir”.
-” Home!, idò,  que si un dels teus fills té l’edat del Cap Vermell deu ser molt més que centenari, ja et deu haver passat davant…” 

I, de sobte, hi vaig caure que parlava de la punta amarada més enllà de Canyamel. 

-”No, home! No. Em refereixo al Cap Vermell més genuí, el més autèntic dels succedanis d’aquell carismàtic lloc que delimita el nostre preuat terme gabellí…”

Quan, a partir de gener de 1981, mestre Pep de na Maians, amb grossa senalla penjada a l’espatlla, deixava dins la persiana de l’entrada de ca nostra l’exemplar corresponent al mes, m’embargava un goig difícil d’explicar – el mateix que vaig sentir quan, just a la placeta de Can Patilla i quan ja s’havia acabat la processó de l’Esperança de 1980 i tothom tornava a casa, o anava al bar, o a passejar, no recordo qui fou (i em sap greu) m’entregà el número 0 del nadó de paper expectat, que es repartia a tots el veïnats, amics i coneguts, com a presentació en societat. Just per aquest fet que s’ha sabut mantenir, sense defallir, durant vuit lustres Enhorabona!!

Ma vida d’escrivent, que no d’escriptor, restarà per a la resta del meu temps imbricada a Cap Vermell , als integrantes, tots i cada un, de la redacció, d’aquells que la componen: el bessó que fa possible, abans en màquina d’escriure i rudimentaris estris, i ara digitalment, la presència continuada de la revista enmig de nosaltres.   Fou devers 1990 quan em convidàrem a col·laborar a Cap Vermell,  a continuació d’una etapa perllongada a Diario de Mallorca.  Els corresponsals dels diferents diaris de Ciutat que arribaven a Capdepera, mitjançant els qual els gabellins s’assabentaven de les notícies,  consideràvem una mena de competència la irrupció d’una publicació mensual al nostre municipi; clar, estic parlant des de 1981 a 1990. I per a mi, personalment, suposava com una espina clavada no poder pertànyer a aquella criatura literària implicada, únicament i exclusivament, amb el poble. Clar, al “Diario” escrivíem en castellà, tal volta fou un servidor dels pocs que s’arriscaren a fer qualque article en català, malgrat les meves clamoroses mancances en aquest sentit.

Bé, no vull allargar-me més, que un s’enganxa i s’entusiasma escrivint… Però, abans de finalitzar , vull agrair cordialment tot el que jo he rebut – que és molt i bo – de la gent de Cap Vermell. Tant de bo que, en 10 anys més, ens puguem, de bell nou, retrobar tots plegats i fer un brindis de manera molt més distesa que enguany i que, malgrat això,  els sentiments de tots els que formam Cap Vermell  traspuin el dia de l’Esperança, aniversari de la revista, l’alegria, l’eufòria i l’emoció que, de ben segur, no hi ha cap dubte, acobitiaran els fundadors, col.laboradors,  lectors, amics i simpatitzants en aquesta vetllada imprescindible dels 40 anys de Cap Vermell.

Felicitacions i per molts d’anys, amics!                      

  
Bartomeu Melis “Meyme”