Imprimeix
Categoria: Premis Cap Vermell
Vist: 811



40 Aniversari de Cap Vermell. 

Les ganes de fer poble.



"El paisatge que dona sentit a aquestes quatre dècades de Cap Vermell és sempre el mateix: Capdepera".



El desembre de 1980 naixia Cap Vermell, gairebé al mateix temps que altres revistes de premsa forana. A la sortida de les Completes de l'Esperança repartírem les primeres revistes i, al mateix temps, ampliàvem el llistat de subscriptors.

El franquisme, com tot règim dictatorial, havia pres la paraula i la iniciativa a la ciutadania. Aleshores no s'havia acabat la transició política cap a la democràcia i la gent tenia ganes de participar i fer coses, intuint que es vivia un temps excepcional i d'intensa transformació social que calia aprofitar. Ja no calia complir amb les exigències de les autoritats i acceptar la seva censura.

L'any 1979 s'havien celebrat les primeres eleccions locals de la restaurada democràcia; fins a cinc partits participaren en la lluita electoral i tots aconseguiren representació. A més, comptàvem amb dues organitzacions sindicals: U.G.T i C.C.O.O. La participació era extraordinària, just Comissions Obreres comptava amb poc més de dos-cents afiliats que cotitzaven. L'activisme era intens però organitzat des de la improvisació i la urgència.

Aquell reviscolament i trasbals de la vida social, vist en perspectiva històrica, ara ens sembla més normal. Després de quaranta anys el règim es desfeia per les costures; no era tant un mèrit dels demòcrates com la sensació del final d'un règim polític. El mateix havia passat l'abril de 1931 quan els republicans aprofitaren l'esgotament de la Restauració borbònica i la Dictadura del general Primo de Rivera.

El grup inicial de Cap Vermell era ben conscient que ens devíem als lectors: l'única font d'ingressos i el que donava sentit a la nostra feina. En les reunions prèvies a les quals vaig poder assistir es parlava de “fer poble” i de “recollir el batec del poble”. Una vegada donats a conèixer la màxima preocupació del grup era passar l'any i complir amb els subscriptors que havien pagat l'anualitat; també cal remarcar els esforços que dedicàrem a entrevistar aquella gent que ocupava un càrrec públic i a recollir l'opinió de la ciutadania sobre un tema concret.

La il·lusió es barrejava amb la incertesa. Record que havia tret comptes dels articles que podia publicar i amb prou feines en sortien una dotzena. En el número que feia dotze expressàrem la nostra satisfacció mitjançant una portada, dibuixada per Joan Rai, en la qual ens vèiem com un nadó assegut tot satisfet a un orinal i recordàvem que havíem complit un any.

El català, proscrit durant el franquisme, era una altra de les nostres reivindicacions. La Llei General d'Educació del ministre Villar Palasí, aprovada l'any 1971, incorporava el català a la carrera de Magisteri; per primera vegada vaig estudiar llengua i literatura catalana. Aleshores l'assignatura tenia un valor gairebé testimonial, però durant una o dues hores a la setmana entràvem en contacte amb la nostra realitat.

En el moment de redactar el primer article en català per a Cap Vermell tot foren problemes, tants que vaig acabar passant-me al castellà, i així va sortir. Després d'explicar-ho a Biel Pérez es va comprometre a corregir les meves aportacions i, a partir de llavors, sempre foren en català.

Al mateix temps que iniciava la col·laboració amb Cap Vermell em feia soci de l'Obra Cultural Balear, cosa que em va permetre assistir a cursets que organitzaven destacats socis. Així va ser com vaig entrar en contacte amb l'historiador Sebastià Serra, el sociòleg Antoni Tarabini i l'economista Miquel Alenyar. Aquelles lliçons orientaren els meus primers articles.

Una altra font d'informació eren les converses amb personatges locals, entre els quals vull destacar Julio George, Antoni Flaquer Solleric i Francisca Mercant (l'esposa d'Amadeu Alou). Amadeu era un home pulcre, distingit i afable; havia finat un diumenge d'estiu de 1977, un dia en el qual gaudia, a la casa de Sa Pedruscada, de la companyia d'uns amics de Magisteri, cosa que em va impedir acomiadar-lo com hauria desitjat. Aquella pèrdua em va estimular a entrar en contacte amb na Francisca, dona inquieta i llegidora. Des del primer moment fou molt atenta i generosa i fruit d'aquella amistat vaig poder accedir a una informació oral i escrita que fou la base del treball sobre el metodisme a Capdepera.

Mes a mes augmentava la meva implicació amb Cap Vermell. L'estiu de 1984 vaig redactar un treball sobre el Castell pensant que es publicaria en forma d'articles. Passades les festes de Nadal vaig assistir per primera vegada al muntatge de la revista; fou aleshores quan en Jaume m'assabentà que havien decidit que el treball es publicaria en forma de llibre. Sobre les dues de la matinada acabàrem el muntatge de la revista i començàrem el del llibret; en Jaume a la màquina d'escriure, na Maria Vives Llissa en la composició de les pàgines i jo preparant el que na Maria necessitava; acabàrem tocades les cinc de la matinada. Aquella generositat em va convertir en un incondicional de Cap Vermell.

La publicació del llibret em va permetre entrar en contacte amb l'arquitecte Gabriel Alomar i Esteve, al qual vaig entrevistar en el seu casal de la Calatrava, a Palma. A partir de llavors cada estiu, a la seva residència de Son Moll, Marbella, trobàvem unes hores per compartir i parlar, fonamentalment, de Capdepera. Per les festes de Sant Bartomeu de 1997 em va cridar perquè passàs per Marbella; allà m'esperava amb el xofer i junts, ambdós asseguts al seient de darrere, pujàrem fins a les cases del Claper, des d'on la vista és àmplia i domina perfectament el Castell i el poble; férem una caminadeta mentre parlàvem i ens esplaiàvem amb la vista. De tornada m'explicà detalls de la basílica de Son Peretó, a Manacor; de les cases de So Na Moiana i altres referències. Quatre mesos més tard, el dia de Nadal, Gabriel Alomar finava. Aleshores allò viscut aquella tarda cobrava tot el seu sentit: era el comiat d'una persona estimada.

El resum de tot allò que podria explicar és que moltes de les meves vivències més preuades estan relacionades amb Cap Vermell i que els companys de la revista estan entre els amics més estimats. El paisatge que dona sentit a aquestes quatre dècades de Cap Vermell és sempre el mateix: Capdepera.