El cartell prometia i la veritat és que no va decebre. Més aviat tot el contrari: podem parlar d’una de les millors vetllades de jazz de les que hem pogut gaudir en els ja 21 anys que fa que dura aquesta proposta musical del mes d’agost.
De la mà de Manuel Muntaner, que exercí de mestre de cerimònies, Esther Bosch i Carles Benavent, acompanyats dels grups respectius, el dilluns dia 16 ompliren de música el moll de Cala Rajada. I el moll, a més, s’omplí de gent que sabia a què anava i que acompanyà, amb entusiasme, els músics fins al final de l’espectacle.
Esther Bosch ocupà la primera part de la vetllada. El passat mes d’abril havíem tengut ocasió d’escoltar-la en un concert al Teatre, i per a l’actuació del moll comparegué amb el mateix teclista, Julio Miguel, i el mateix conegut baixista, Tani Mas. En canvi, a la bateria, en aquesta ocasió ens regalà la presència del conegut, i estimat, bateria artanenc Jaume Ginard. Aquest va correspondre amb dos solos vibrants, estructurats amb el sentit del ritme excepcional que caracteritza aquest drummer, i que el públic va agrair llargament. Els tres músics posaren la seva professionalitat al servei de la bella veu d’Esther Bosch, i aquesta es va deixar seduir i ens oferí un ventall d’interpretacions importants, que s’han d’inserir dins el mainstream que han transitat les més importants dives del jazz de tots els temps. En sentit negatiu hem de dir que va presentar sempre en castellà, no sabem per què, i que va tenir un lapsus en referir-se a Carles Benavent com a Carlos Benavente, que va sonar com una coça a l’os de la cama. Llàstima.
A la segona part, el baixista Carles Benavent va assolir la complicitat del públic des de la primera nota. Ell i els seus acompanyants, els no menys importants Jordi Bonell, a la guitarra, i Roger Blàvia, a la bateria. Tres currículums impressionants, junts damunt l’escenari, posant en acció un concert memorable, farcit de virtuosisme, de ritme i de mutu enteniment. Tres músics forjats durant molts d’anys de trepitjar els més importants temples de la música i de compartir propostes amb les més importants figures mundials. I tots tres tocant a Cala Rajada, per a nosaltres, amb la mateixa efervescència que si el nostre moll fos el Blue Note. Jazz? Bé, bona música, en tot cas, molt bona música, marcada per la clara influència d’alguns dels distints pals del flamenc –rumba, soleá, sevillanas...–, música sempre ben estructurada i plena de reminiscències de la llarga col·laboració de Carles Benavent amb Paco de Lucía, però també amb Chick Corea. Tot plegat esdevé un doll incontenible en què jazz, rock, flamenc i blues es donen la mà, sense saber mai on acaba un i comença l’altre. Fusió, en definitiva. I com a sorpresa de la nit, l’aportació del músic israelià Ravid Goldschhmidt i el seu hang (mà), un instrument que, ho hem de confessar, no sabíem ni que existís. El cas és que el hang en qüestió, de la mà (mai millor dit) del seu intèrpret, aportà al concert un cromatisme suau i amable, i ens recordà inevitablement l’steel drum caribeny.
Conclusió: concert per a emmarcar i desar en algun racó de la nostra memòria musical. Perquè, per desgràcia, d’aquests no ens en toquen cada dia.
Fins l’any que ve. Esperam.
Manuel Muntaner, gràcies.