Diumenge, dia 16 de Febrer de 2025, a les 18h al teatre de Capdepera, es va poder presenciar l’obra teatral Bernarda, inspirada en el personatge protagonista de l’obra La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, que juntament amb Yerma i Bodas de sangre conformen la trilogia dels drames rurals del poeta granadí. En aquest sentit, el director Bernat Pujol ja havia dirigit la representació dels altres dos drames amb la companyia Sa Boira de la ONCE, concretament record una magnífica interpretació de Yerma per part dels seus integrants al mateix teatre gabellí. Bernat té una llarga trajectòria dins el món teatral, és autor, actor, escenògraf, figurinista i director teatral, ha tengut grans mestres com Ramon Cavaller o Pitus Fernández. Aquest pic s’atreví amb una mena de contiinuació de l’obra de Lorca, que també ens duu al cap la nova estrena de Poncia, representada per Lolita, i que ens visità a l’Auditòrium de Palma. Pujol es planteja l’envit de pensar el personatge únicament perquè el representés Vico, qui no s’ho pensà dues vegades alhora de posar-se en el paper de “Bernarda”. D’altra banda,  l’actriu i ex-política Aurora Jhardi  també acceptà el repte de Pujol de pujar als escenaris i realitzà un treball actoral notable, amb el seu personatge Poncia.   

Primerament, qualque cosa té aquest personatge de Bernarda perquè atregui tant, no només perquè el seu creador fou el genial Lorca, ans també perquè conforma un caràcter prou representatiu d’una Espanya seca, rural i erma d’altres temps,  amb el seu to autoritari i repressiu. A banda de les interpretacions teòriques, el paper del personatge protagonista està força ben aconseguit, amb la dificultat de representar el paper assegut a una cadira durant tota l’obra. L’altre personatge és Poncia, criada de Bernarda. 
 

Seguidament, dir que Poncia també és un personatge ben treballat, car no és fàcil fer, quan ets una actriu jove, d’una persona major, amb el caminar i les aturades ben recreades i unes pauses quan es parla que conformen també la identitat de l’obra. Poncia, sarcàstica, de vegades, lluita per no sucumbir al poder autoritari de Bernarda, l’enganya, li fa la befa, no li té por i s’hi enfronta quan li recorda la seva condemna i perquè les filles l’abandonaren a la seva solitud. Bernarda no vol passar el mal tràngol tota sola, per això convida a Poncia a brindar amb vi. La criada, que fins i tot es fuma una cigarreta en escena, l’acusarà d’haver estat massa cruel amb els qui l’envoltaven. D’altra banda, l’escenari i decorat de “Bernarda” s’allunya del blanc de calç i de les portes en arc amb cortines de jute rematades amb volants que escollí Lorca. Però Bernat Pujol també és un excel·lent escenògraf i el decorat que proposa, amb unes el·lipsis pintades com ulls ametllats, que ocupen la tela de tota l’escenari, recorden aquella dita lorquiana que deia “Las paredes tienen ojos”, que alertava de dir segons que a segons qui i a segons a on, és fabulós;  també els tons ocres del paper i de la il·luminació recorden la senectud i decrepitud del personatge principal. El guió està molt ben aconseguit, però està massa carregat de l’insult i s’arriba a fer massa pesat, al meu parer, tot i que també s’ha de dir que la batalla dialèctica entre ambdós personatges sembla requerir-ho. Aquest tête à tête en tota regla cobra força i ritme, que no és doblegat pel perill d’un diàleg tancat, sense canvis significatius. D’altra banda, coincideix amb Lorca en el tractament del fanatisme de la religió representat per Bernarda, al mateix temps que la por que representa perdre la intimitat, fet que pot dur a terme Poncia, després de més de 30 anys al servei de la vídua. També fa que l’acció es concentri a la casa, que funciona de manera simbòlica, es poetitza el llenguatge quotidià, manté el to costumista, i el lute com a símbol de la puresa de l’honor, que es confon amb la decoració monòtona i elemental, que es pot relacionar amb la repressió que hi pot haver-hi a una presó. 
 

Finalment, el col·loqui del tercer acte, serví per corroborar que l’elenc actoral, gaudí de bat a bat amb l’obra teatral i que segons Vico, aquest paper és el que havia esperat tota la vida. També Bernat Pujol participà en la conversa, amb una vitalitat i entusiasme que revelaven el fet d’implicar-se i de donar a conèixer aquest text que, entre bromes, es disputaven. Sigui com sigui no és el fet de presenciar una obra inspirada en una peça important de Lorca el que ens atrau, ans també la versatilitat dels personatges per mantenir el públic en suspens fins al darrer moment, on la mort gairebé shakespeariana és una victòria sobre l’urpa (per què no dir-ho?) feixista (tal i com li recorda i anomena Poncia) i simptomàtica en els temps que s’esdevenen. Bé paga la pena recorda-ho, abans que Bernarda es posi dreta i canti allò d’ “Et lux perpetua luceat eis”. L’enhorabona per aquesta representació! 

Joan Cabalgante i Guasp