Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 449

Les Joventuts Musicals de Capdepera organitzen aquest concert tan singular als Jardins de la Fundació Bartomeu March



Primerament, divendres 22 de juny de 2022 a les 22h, es va dur a terme el penúltim concert del cicle de les Serenates d’Estiu d’enguany, protagonitzat per la pianista Laure Cholé. D’una banda, quan la intèrpret es presentà va sorprendre la seva jovenesa, d’altra, l’entrada que acolliren els jardins va ser bona, tot i la calor i la distància.
 

Seguidament, diuen que quatre ulls hi veuen més que dos, en aquest sentit, l’observació que va fer un espectador destre en concerts em sorprengué: el repertori que s’indicava per part del llibret oferit per Les Joventuts Musicals va ser alterat per la concertista, potser també perquè hagués canviat d’idea alhora d’executar les peces, tal vegada fos a l’inrevés. Així doncs, l’ordre establert al programa (Brahms, Granados, Debussy), patir la següent alteració: la pianista primer interpretà una peça de Granados: «El fandango del candil», després sonaren les composicions de Brahms (que en un principi havien de ser les primeres que havíem d’escoltar): «Klavierstücke opus 118», per seguir amb les estampes de Debussy i tancar el concert altra vegada amb Granados i les seves «Quejas o la Maja y el ruiseñor». Sigui com sigui, el concert va ser espectacular.

 



Després, la interpretació de l’artista va ser impecable, una digitació imponent i una execució que donava a entendre que dominava el piano. El concert va ser tan bo tècnicament, que de vegades semblava exempt de naturalitat. Les notes t’envoltaven com un tot, una partitura inacabada, que no sabies ben bé d’on provenia. El tècnic podria haver fet una gravació perfectament d’aquella música que fins i tot a l’aire lliure, sonava com d’estudi. Les mans corrien àgils per les tecles del piano, anaven amunt i avall, després els braços es creuaven amb la gràcil subtilesa d’una nimfa de la percussió. Fins i tot, la intèrpret hagué de demanar una tovallola al tècnic per poder eixugar la suor vessada sobre les tecles de l’instrument, i és que tot i que el concert era a l’aire lliure la calor no ens abandonà tampoc en aquesta ocasió, perquè no entén de partitures ni de recitals. De totes maneres, quan sonava Brahms, una brisa marina que acariciava les fulles dels ficus aconhortà una mica el públic assistent, que tanmateix estava immers en aquell allau de foc que provenia de l’instrument de Casa Martí. El concert també va tenir certs passatges on la serietat de la partitura donava pas a un ritme més alegre, com si l’autor volgués dir, «Ep, soc aquí: també sé divertir!» I és que la concertista sabia perfectament el que feia, i el públic assistent, estranger en la seva majoria, gaudí d’allò més amb la música d’aquesta jove pianista fins al punt de corejar «Bravos!» al final del concert, que feren emocionar-la fins al punt de fer mudar el rostre hieràtic que havia posat des d’un primer moment.

 

D’altra banda, el concert de Cholé semblava beure d’artistes més actuals com Wim Merters, tot i ser una percepció subjectiva. En aquest sentit, record unes paraules de Pere Estelrich a la seva columna «Passeig de ronda»[1]: «Fer Música Antiga no és només fer música de temps passats, és fer-la cercant l’esperit de l’època en la qual fou composada». Cal pensar, doncs, en un treball invers: l’intent de contemporitzar les peces que escollí l’autora, encertadament, tot i ser autors clàssics de la talla de Brahms. Tampoc crec que cercàs precisament «l’esperit de l’època», sinó més bé una aproximació als temps que corren.
 

Finalment, els assistents al concert varen poder veure com aquell piano, que semblava que sorgia del mateix estanc de nenúfars del jardí, donava pas a una recreació musical que no s’havia escoltat com feia estona en un cicle que ja arriba a la seva part final i que deixa l’espectador amb ganes de més música. De vegades, una sola artista, a qui se li augura una llarga carrera, basta per crear una força amb seguretat i professionalitat en el món de la música, d’aquelles que et fan treure el capell. Altra vegada podem dir que tot l’esforç que fan les Joventuts Musicals de Capdepera, des de que t’atenen a l’entrada fins que et guien a la part més alta de la Torre Cega, no és baldera i que veu la recompensa en crear un espai cultural (perquè la música és cultura, no ho oblidem!) que sembla ser un refugi per arrecerar-se del mal gust i de les imposicions mercantilistes amb un art gairebé sanador. De Cala Rajada estant hom podia seguir encara la melodia de la interpretació de Cholé mentre davallava el rost dels jardins...com un somni d’una nit d’estiu.

Gràcies JMC!

 

Joan Cabalgante i Guasp 





[1]ESTELRICH, Pere: «Passeig de Ronda: Bach, piano, Gould», dins «Bellver» (suplement literari del Diari de Mallorca) Dijous, 14 de juliol de 2022.