Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 744
El Taller de Teatre presentà una obra hilarant, dirigida per Arnau Serra


 

Quatre dies seguits per a representar una comèdia ben dirigida, amb un repertori d'excepció, d'uns actors que se fan estimar, que consoliden una tasca interpretativa, perquè són ja bastants d'anys de confiança els uns amb els altres, de joc teatral, de bons moments de conxorxa i una relació estreta amb el director la que els duu a conectar amb el públic cent per cent. La dosi d'humor està garantida i ademés el magnetisme de les parelles que es proposa a TERMINAL 1 fan que el públic s'enlairi en l'enredament argumental de l'obra, amb personatges que desafien la llei de la fidelitat, amb equívocs sorprenents, amb certes dosis d'humor que el podríem qualificar de "mallorquí". A partir d'aquí anem a pams, perquè la genialitat de Arnau Serra no és fer riure al públic i donar-li el que vol, sinó de mantenir-se en un gènere que agrada amb el llistó qualitatiu en un alt nivell. L'equilibri humorístic dels personatges fa que l'espectador rigui, però també que s'identifiqui, i s'alliberi, en una espècie de catarsi grega, però a la gabellina.



En la línea de la seva darrera obra, Moscards, Serra presenta aquesta comèdia i ens convida a enlairar-nos en el plaer de riure. La inspiració de l'autor radica en aquelles comèdies on les relacions còmiques ens recorden que a Mallorca encara es pot encetar una rialla sense caure en els extrems de la vulgaritat, sinó més bé amb la consciència de estirar del fil de la comicitat i mantenir la tensió adequada, per arribar a presentar un vodevil desenfadat, on són els propis personatges que marquen el ritme de la història, en un seguit d'escenes que es desplacen temporalment d'un abans a un després d'unes noces que junten a un grup de convidats rocambolesc, on la nuvia es fa monja, amb escenes de llit, originalment presentades, quan aprofita els extrems més externs de l'escenari, per distreure l'atenció de l'espectador, de la part central, on la recerca d'uns papers capgirarà totes les relacions que hi ha. Mentre, les notícies inesperades redolaran per l'escenari en una frenètica velocitat i un ritme que diverteix el públic, que el fa partícep indirectament, i que el manté pendent de la trama entre rialla i rialla, on la manera de fer riure dependrà de cada caràcter del personatge. Alguns ens atreuen més que d'altres, per la seva qualitat o defecte: aquella veu de la segona dona de Jaume, que acaricia amb melodiosa tonalitat el seu marit i fa riure al públic, o el ball deshinibit de les monges al més pur estil Sister Act, o també la padrina gran, amb els seus comentaris més crítics, àcids i demolidors. D'altra banda s'ha de dir que el tempo dramàtic es portat a terme per l'elenc actoral amb bons resultats, amb la vivor adequada per mantenir l'atenció de l'espectador que es cerca en cada un dels personatges i vol disteure's i somriure davant d'una obra còmica plena d'acció i ritme.

També s'ha de considerar l'originalitat i frescor dels diàlegs, amb un guió propi de Hollywood, amb una comèdia hilarant, que demostra el bon estat de forma creativa de Serra, a més de la cohesió del grup teatral, que ha demostrat un gran creixement interpretatiu. El decorat era senzill i ple de coloraina i juntament amb el tema ens recordà l'Almodóvar de Los amantes pasajeros. Les escenes de llit estaven ben resoltes, amb un jaç en vertical a l'extrem dret de l'escenari, amb relacions d'adulteri, homosexuals, amb clara demostració de valentia interpretativa, tot duit amb una naturalitat sorprenent, amb el toc d'humor necessari. L'escena de la revelació religiosa de la nuvia-monja no és per res irreverent, tot i que juga amb la idea de Déu en una aparició absurda al mirall del bany. Es nota que Arnau prové del món del cinema, en la preparació de les escenes, en els talls gairebé de telesèrie, amb balls d'intermedi i fusos als canvis d'escena. Aquesta mestria la porta amb una agilitat gairebé envejosa, perquè n'Arnau, tot i saber que hauria d'aprofundir en altres gèneres (ja se veurà més endavant) amb la comèdia s'hi troba còmode i ha aconseguit una simbiosi total amb el públic del poble i amb el que venia de fora, que n'hi havia. En aquest sentit, es pot dir que estam davant del Billy Wilder gabellí, com pensen alguns.

Finalment, el públic quedà satisfet amb el resultat de l'obra. La intensitat d'aquests dies s'ha convertit en una experiència actoral, però també amb una nova obra d'Arnau Serra, d'aquelles que ja són tradició a Capdepera, que ja van a veure diferents generacions. Es pot demanar a l'autor que no deixi d'escriure mai, que inventi i reinventi una obra que comença a tenir una importància dramàtica considerable. La seva producció està en el seu màxim apogeu, que creix paral·lelament amb el grup d'actors del taller, i que aprofundeix o dibuixa notablement les relacions entre dones i homes, i l'absurditat riallera de les seves peripècies, amb amable desenllaç. Es pot dir aleshores que Arnau ens ha permès enlairar-nos amb el seu espectacle: llarga vida al taller! Llarga vida al teatre!