La Charo havia aconseguit l’èxit que els seus pares somiaren per la seva única filla. Valorada i ben posicionada dins la seva professió com a secretaria de direcció, es movia entre grans directius i empresaris triomfadors. Las antigues fotografies ho certificaven, vetllades a bons restaurants, passejades a bord de velers o roba i complements a l’ultima moda retrataven a una dona satisfeta amb la seva vida.

Al seu pis, a una bona zona de Barcelona, l’esperaven el seu marit i la seva petita filla.

L’amor tempestuós es va creuar a la seva vida i arrossegada per la passió va abandonar al seu espòs i la seva filla per anar a viure amb un francès. La família mai li va perdonar. Anys de vida descontrolada fins que el francès la va deixar amb el cor tan ferit que no va trobar cap sortida més que l’alcohol i les drogues. Rebutjada pels seus, sense casa, sense feina i de cada cop mes deteriorada es limitava a passar els dies pels carrers de Barcelona, de bar en bar i dormint als caixers automàtics.

Així i tot, ferida i enfonsada, bruta, sense dents i mig boixa els qui la conegueren aquells darrers anys encara la recorden com una dama amable i educada.

Els pares den Ricard també somiaven amb l’èxit que el seu fill tindria algun dia, encara era prest, quedaven anys d’estudi i mentrestant gaudien del seu únic descendent, desitjat i estimat, sense sospitar de les aficions d’aquell nin de liderar la colla d’amics per anar a la caça i captura de persones vulnerables.

Ricard, Oriol i Juan José es creuaren amb la Charo aquella nit, millor dit anaren a la recerca de la víctima i allà dins el caixer acabaren amb ella calant-li foc després de insultar-la i humiliar-la.



Molt se’n va parlar i escriure d’aquest trist succés a l’any 2006,  al Teatre de Capdepera l’hem pogut reviure de la ma dels joves intèrprets del Curs de Teatre del Centre Jove dirigits per Arnau Serra.

La història que ja coneixíem l’hem redescobert des de un altra perspectiva. Originalment escrita per Laura Buchaca amb el títol de "Plastilina" ens presenta els fets viscuts per les altres víctimes de la tragèdia.

Els pares que veuen i senten com han fracassat amb l’educació dels fills, que es qüestionen totes les passes fetes i donades pe arribar a aquell extrem, que es tanquen dins casa avergonyits, ferits i humiliats per el qui fins aleshores era motiu d’orgull. Els pares que malgrat tot recorden la promesa feta de no deixar d’estimar mai al fill passi el que passi.

Els amics que encara no es creuen que tot arribés tan enfora, que son còmplices d’haver rigut les gracietes dels qui presumien de les seves malifetes i no haver sabut aturar els peus davant aquells desbarats.

Els joves que han crescut i creixen dins un mon individualista on hom de ser líder i estar per damunt els altres a qualsevol preu, que no es poden desfer de complir amb les normes del líder sota pena de ser rebutjat per la colla.

Una historia tràgica i molt intensa que “a priori” ja coneixem, tant el nus com el desenllaç i no tenia massa misteri.

Però la sorpresa va ser majúscula en veure, sentir i comprovar com uns fets ja per tots coneguts podien acabar emocionant tant als assistents.

En primer lloc pel format, més prop del microteatre  en quant a la situació dels actors i públic, tots damunt l’escenari. La proximitat es un factor perillós si els nervis no es troben ben temperats. Bona coordinació pel que feia a les entrades i sortides a escena tant d’actors com atrezzo dins un escenari que com hem dit era ocupat en la seva major part pel públic deixant als intèrprets un espai reduït però més que suficient per demostrar que amb poc es pot fer molt. Quatre peces i les llums adients per crear i recrear l’atmosfera que a tots envoltava.

I si parlem de sorpresa amb lletres ben grosses aquesta es la que els assistents se’n dugueren en veure les interpretacions dels actors. Nervis mes que temperats, soltesa, fluïdesa i podríem seguir afegint adjectius d’admiració per aquests jovenets. Un text no gaire fàcil que no permetia cap errada i a més requeria estar ben concentrats o es corria el perill de fer-lo feixuc.

A l’alçada dels més grans, tant en edat com experiència, situaríem al conjunt de joves que han defensat aquesta obra amb un resultat excel·lent.

Tots sols i un per un ja valen un món, però es clar que la bona feina del conjunt te un responsable que ha posat tota la seva ànima en aconseguir aquest resultat. No es una obra escrita per n’Arnau Serra com ens te acostumats, però si que es nota la seva mà en el procés de creació i recreació.

Un text no es més que paraules escrites una darrera l’altra, pot ser molt bo però si no l´hi saben donar cos i intencionalitat, les paraules de poc serveixen i menys encara poc emocionen. Per tant en aquest cas la feina del director per crear l’atmosfera i aconseguir bones interpretacions ha sigut primordial.

Només ens queda donar l’enhorabona per el magnífic resultat i encoratjar a aquests joves actors A seguir treballant aquesta passió que tan be han sabut transmetre al públic.

PUZLE

Autora: Marta Buchaca  
Direcció: Arnau Serra
Intèrprets: Miquel Jaume – Marina Auclair – Ferran Miravet – Paula Garcia – Toni Maqueda – Laura Espck – Silvia Sureda – Estefania Sanch