Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 2050
“Gent nostra d’abans i d’ara” ja ha vist la llum



Una vegada superat l’ensurt d’un nou incendi a les nostre muntanyes, amb 480 hectàrees cremades, és ben hora que ens ocupen, també, d’altres qüestions menys doloroses. Com ara la presentació d’un nou volum de la col·lecció “Cap Vermell” que, d’altra banda, és el segon que publicat del nostre col·laborador Bartomeu Melis “Meyme”.




Segons els comptes del cap del departament editorial, en Miquel Llull, aquest és el catorzè llibre que veu la llum dins la col·lecció. Però no ponderarem ara i aquí els mèrits d’aquesta tasca, perquè el mateix Llull ho va fer en la presentació esmentada, aquest dimarts dia 20. I com que més a baix publicam el text d’aquella intervenció, ens estalviam elogis que, d’altra banda, us correspon emetre a vosaltres, estimats lectors.





Però és que, a més, nosaltres, associació cultural, no som sinó corretja de transmissió dels distints autors dels quals en donam a conèixer l’obra. Aquests, els autors, són els realment importants, ja que sense ells no hi ha llibres possibles. Sense en Tomeu Melis no hi hauria “Gent nostra d’abans i d’ara”, i ara no estaríem parlant d’aquesta festa que va tenir lloc en el Teatre.


En un altre ordre de coses, pel que fa al contingut del llibre i a la seva anàlisi, us remetem al magnífic pròleg de Joan Cabalgante, qui en va parlar en el mateix acte. En Joan, un altre autor publicat per “Cap Vermell”, en la seva exegesi parla de l’estil literari d’en “Meyme”, de la riquesa del lèxic, de l’índex onomàstic o de l’aproximació que el llibre representa a una part gens negligible de la història recent de Capdepera.

Del poder de convocatòria d’en Tomeu Melis, i una mica de Cap Vermell, per què no dir-ho?, en dóna fe que s’exhaurissin les invitacions i que el Teatre presentàs un ple de luxe. Entre els assistents, el batle Rafel Fernández i un bon grapat de regidors tant de l'equip de govern com de l'oposició.

Amb l’aforament totalment ocupat, els esmentats Miquel Llull i Joan Cabalgante van prendre la paraula per a referir-se als temes que hem dit, mentre que, de la seva banda, el mateix autor de “Gent nostra d’abans i d’ara” adreçà un breu discurs als assistents, ocupat bàsicament pel capítol d’agraïments.

Tancà l’acte la projecció del “trailer book” realitzat per Arnau Serra, un bell recull d’imatges contingudes en el volum ara editat, i d’altres que no varen sinó reforçar un muntatge evocador, perfectament integrat en una banda sonora musical molt adient. Pel que fa a l’aspecte exterior d’aquesta nova entrega d’en “Meyme”, no podem passar per alt l’aportació de l’amic, pintor i autor local, Pere Orpí, qui ens ha aportat una obra seva per a il·lustrar la portada.









 En Tomeu Melis se’n va fer un far de signar llibres i, ja en el vestíbul del Teatre, tots plegats poguérem brindar i fer un tast de la bona gastronomia local, desitjant-nos bones festes i llarga vida editorial.

Mentrestant, devers cala Torta, el foc acabava de prendre.





I tot seguit, com hem promès, aquí teniu el parlament de Miquel Llull:







Esperits en aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria

Després d’alguns dubtes inicials, finalment torn a ser aquí, damunt un escenari d’un teatre local, per tal de presentar la presentació d’un llibre de l’amu en Tomeu Mengol.

La cosa, si no passa res de nou, anirà més o menys així. Primer parlarà en Joan Cabalgante, autor del meravellós pròleg que encapçala aquest llibre que esper que avui comprareu. Després ho farà l’autor, en Tomeu Melis i Melis, Meyme, que també esper farà una defensa aferrissada de la seva tasca de periodista i de cronista gabellí fins a les celles i que també ens farà un avançament dels seus projectes de futur. Perquè en realitat, tots noltrus parlam molt i molt del passat, però és el futur el que ens hauria de preocupar i engrescar.

Finalment, visionarem un tràiler-book fet per Arnau Serra amb algunes de les fotografies que acompanyen el llibre i d’altres que no hi surten, però que també representen l’esperit del llibre que avui ens ha caigut al damunt com una pluja de pedra tosca i que, per tant, surarà a la mar després del naufragi .

En acabar tot això, a l’entrada del teatre, podrem fer una petita degustació de llagosta menorquina, com aquesta que, segons sembla, serveixen per Cala Rajada, mentre l’autor vos signarà amablement els llibres que compreu.



Això, si fa no fa, és el que passarà al llarg d’aquesta vetlada.

Però abans de donar la paraula als dos oradors d’avui, vull fer una petita reflexió sobre la tasca editorial de Cap Vermell, que comença a tenir una mica d’història i una mica de volum, ja que aquest llibre que avui presentam és el número 12, amb el ben entès que hi ha un número 0 i un número 00, és a dir: 14.

Pens que, més o manco, hem complit les expectatives i hem editat llibres relacionats amb la vida i la història del nostru poble i també hem donat l’alternativa a alguns autors locals, tant en narrativa, com en poesia i, finalment, en teatre. I precisament això era el que preteníem. Mesclar història i actualitat i deixar constància que la vida cultural continua en aquest racó de món en el qual ens ha tocat viure. La senyal que volem donar és clara i senzilla: “Ep! que som aquí! Existim!” I, no cal dir-ho, tenim temes i material per estona, per una estona llarga, però, si he de ser sincer, no sé fins quan durarà tot això. Som els que som i tenim un públic que és el que és. Tot i tothom té les seves limitacions. I no ho dic només per la part econòmica de l’assumpte, que també, sinó per la part de feina i disponibilitat. En tot cas, una cosa està clara, tota casta de treballs editorials necessita d’uns autors, però també necessita d’un públic que, al cap i a la fi, és qui li dóna sentit. I aquí és, pens, on tota aquesta feinada agafa un aire col·lectiu i on tothom hi pot intervenir a la seva manera. Per tant, en el fons, la continuïtat de tot això depèn de tots noltrus i quan dic tots, vull dir tots.

Així les coses, entre els nostrus meravellosus projectes hi ha traduccions d’escriptors alemanys relacionats amb Capdepera i Cala Rajada, llibres de cuina marinera i de cuina de figuera, excursions comentades per tots els racons municipals, les memòries gabellines d’un canonge de la Seu, un llibre col·lectiu sobre el metodisme a Capdepera de la mà de mestre Forner, i potser encara un altre sobre l’espiritisme, amb la qual cosa, tal vegada, haurem completat el cercle religiós gabellí. Jo, ja ho sabeu, no som una persona gaire religiosa i la meva fe va per altres vies, però aquestes religions formen part del tarannà gabellí i una Associació Cultural com Cap Vermell, no les pot obviar. Perquè a noltrus ens interessa tot el que és gabellí i tot el que és mariner i la sed de coneixement ens porta, com el gran Francesc Pujols, a investigar-ho tot, o gairebé tot, fins a l’extenuació final.

Mentre féiem la tasca que finalment s’ha convertit en aquest petit miracle que és qualsevol llibre, record que un dia en Tomeu me va dir: i per què ho feis, a tot això? Crec que ho va dir així, en plural, encara que és possible que ho fes en singular i, per tant, m’interpel·làs a mi personalment. En tot cas, només li puc respondre per jo mateix i així tractaré fer-ho.

Record que li vaig contestar, mig en broma, no sé què d’uns gin-tònics que teníem pagats per Paradella, però després, ja més seriosament, jo mateix m’he interrogat i m’he demanat realment per què ho feia a tot això. Miquelet què hi pintes tu, en tot això? Quin vent t’empeny a continuar i a continuar fins a intentar arribar a les platges finals de Paradella, que és la nostra Ítaca particular com molt bé va dir un dia en Jaumet Pere Andreu?

Bé, realment no sé què respondre, no sé per què ho faig a tot això i no sé res de res de les motivacions darreres que pugui tenir l’esperit col·lectiu de l’Associació Cultural Cap Vermell, motor imprescindible dels nostrus esperits particulars.

I dient-me i dient això, a més d’aquesta sed de coneixement que esmentava abans, me ve al cap el que potser és la resposta més senzilla i més adequada: potser tots noltrus formam part d’un somni col·lectiu, d’un somni que un dia vàrem tenir. A aquest somni tothom li pot dir com vulgui, i jo, per no complicar-me la vida, li dic senzillament Capdepera.

Aquest somni que un dia vàrem tenir tal vegada sigui la motivació final de tot això que alguns feim i, per tant, no ho feim o no ho faig, o no només ho feim o no només ho faig, per “fer poble”, com diuen alguns, ni molt menys per fer “politiqueta barata” com sospiten d’altres, ni tan sols per una cosa tan rimbombant com “fer cultura”.

Sinó que senzillament volem o vull continuar somiant, mentre forçosament trepitjam de peus a terra, trepitjam...

“aquesta meva pobra, 


bruta, trista, dissortada pàtria”.

com va dir Salvador Espriu, un dels nostrus grans poetes nacionals.

També al llarg de la tasca editorial, com vos he dit abans, en Tomeu m’ha donat les gràcies un parell de vegades. Jo, educadament, li he respost que de res.

Però en realitat som jo que li he de donar les gràcies a ell, perquè llibres com el d’en Meyme alimenten el nostru somni i fa tornar a sentir-nos gabellins enmig de tanta barbàrie i tanta d’indiferència. És com una espècie de sessió espiritista col·lectiva en la qual ens retrobam i parlam amb els esperits de tots aquells que un dia foren importants per noltrus i que, per tant, formen part del nostru somni personal i col·lectiu.

Són llibres com aquest que ens recorden que el nostru somni encara és viu dins tots i cadascú de noltrus, perquè sinó arribaríem a la conclusió que Capdepera ha mort definitivament, i amb ella també la nostra llengu catalana i la nostra cultura mil·lenàries, i això, ens agradi o no, no ens ho podem permetre, perquè la seva mort és la mort lenta de tots els que encara ara som aquí.

 

Tomeu, no deixis que això passi!

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

agost 2013