UNA PEDRA POTXOSA
EL LLOP DEL PUIG DE SA COVA NEGRA
UNA PEDRA POTXOSA (1)
Una vegada es passejaven tres o quatre bergantells que anaven de tres qui n'agafa quatre, cerca qui cerca qualque conveniència.
Trobaren una grandiosa pedra enmig d'un camp i veren que duia escrit:
“Venturós serà qui me girarà”
- Ja hi haurà un tresor davall! - exclamaren tots.
I ja s'hi aborden, i premuda d'un vent i estrebada de s'altre, i, au petits!, a veure si la girarien.
Cuidaren esclatar-se, però, a la fi, li fan donar el tomb i què me'n direu que hi trobaren davall? Idò unes lletres que deien:
“Ben haja es qui m'ha girada! que de la banda on jeia, dic ver, n'estava cansada”.
Ja hi romangueren atxul·lats aquests bergantells. Més se'n mereixien.
-------------------------------------------------------
Potxosa: Bromista, que tira potxes.
(1) Contada a Mossèn Alcover per en Joan Alzina Melis de Capdepera.
EL LLOP DEL PUIG DE SA COVA NEGRA (2)
Devora la vila de Capdepera, a la banda de xaloc, s'empina el puig de la Cova Negra, on altre temps habitava un llop, que patia de beneit una mica. No aplegava, quasi mai, per omplir-se la butza i un dia, que tastanejava de prim, s'espitxa cap a cercar qualque cosa.
Baix del Molí des Claper troba dos cabridets que es barallaven per un tros de pastura.
- Ara vos menj a tots dos!- diu ell molt remolest.
- Mos n'aconhortam- diuen ells dos. Sols que ens facis sentència de a qui toca aquesta pastura!
- No res -diu el llop-. Anau un a un cap de la pastura i l'altre a l'altre cap, veniu corrent cap a mi i, qui arribarà primer, tendrà la pastura. Però li durarà poc l'alegria, perquè jo el m’engoliré tot d'una, perquè sabeu que en duc de rusca!
- Bé, idò, ho farem així! - diuen els dos cabridets.
I ja són partits, un per llevant i l'altre per ponent; i, com són en el cap de la pastura, seguiren ben atacats de d’allà, perquè el llopot no els aplegàs.
I el betzolàs, allà al mig de la pastura, espera qui espera que els cabridets arribarien.
Quan reparà que li eren fuits, se pegava tocs pel cap, fet un Nero.
- No me l'han feta que no me l'hagi pensada!- diu tirant asperges- i segueix de d’allà a veure si trobaria altra cosa que llevar del vent.
Baix ca'n Pau des Claper troba una ego amb una pollina, i les envest amb aquesta:
- Ara mateix vos menj totes dues!
- Va de bo? -diu la pollina. - I tant de bo! -diu el llop.
- Ja em podies fer un favor! -diu la pollina- Ja saps que als qui han de matar, els concedeixen allò que demanen!
- Sí que dius ver! -diu el llop-. Vaja, idò, digues de pressa quin favor vols! Que les dents ja em pruen de pensar lo saboroses que sereu tu i ta mare.
- El favor -diu la pollina- és que mu mare té un grandiós estarranc dins una pota de darrere, que no la pot posar en terra, i si no l'hi treies, en menjar-la-te, aquest estarranc te podria dur un mal resultat a dins la butza!
- Sí que tens raó -diu el gran beneit-. Vaja idò si el treim!
S'arramba tot xarpat a la pota de l'ego, que li entaferra una tal coça que el deixa estès de sobines un tros enfora i l'ego i la pollina, de d’allà, cametes me valguen!
Com el llop es va poder aixecar i espolsar, ja no les va guipar en tot aquell redol, i era ferest ses asperges que tirava.
- No me l'han feta que no me l'hagi pensada! -deia ell. I segueix endavant a veure si afinaria enlloc qualque cosa per enfornar.
Devora el pou de Sa Coma troba una truja amb porcellins, i ja els envest amb aquesta:
- Ara mateix vos menj a tots!
- Bé -diu la truja- ja ens menjaràs si tan encarat hi estàs, però primer deixa'ns beure, que estam abrasats de set.
- Beveu, idò, de pressa, que tenc una fam que m’alça!
- Si tu ens volguessis treure un parell de poals d'aigua -diu la truja- aviat estaríem llests!
- Vaja, idò -diu el beneit del llop- i ja amolla el poal dins el pou i, quan el té ple, estira que estira la corda per pujar-lo, i li venia tan just tan just.
I què fa la truja? Li enlloca grufada i altra a les anques, l'alça en pes i el tira dins el pou, i cametes me valguen! ella i els porcellins.
El llop, així com pogué, surt del pou, aspergiant a la descosida, tirant-se llamps i pestes a carretades. Afina un pi, s'hi jeu davall i se posa a dir:
- No hi ha remei! Ase vaig néixer i ase moriré!
Però qui m'havia fet a mi jutge per haver-me de ficar a definir a quin cabrit pertocava aquella pastura? Qui m'havia fet manescal per anar a treure estarrancs de les potes d'aquella ego? Qui m'havia fet porquer per haver-me'n d'anar a treure poalades d'aigua a aquella truja i als seus porcellins? Si jo a uns i a altres me'ls hagués menjat tot d'una, sense empatxar-me de raons, no em veuria així com em veig. Oh, com no cau un llamp del cel que em mat, i no faria pus nosa en el món!
Justament dalt d'aquell pi hi havia un esvelledor que li aclaria la branca i, com sent del llamp, li amolla la destral, que aplegà al llop devers el cap, i n'hi va fer dos.
Més se'n mereixia, per betzol
(2) Contada a Mossèn Alcover per n'Antònia Alzina Melis de Capdepera.