Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 442


A Capdepera, fa molt de temps, havia un teatre, millor dit un Gran Teatre, el Decibel.
Els seus espectacles sempre eren un èxit, tenien tant de prestigi que omplien la sala cada nit. 




El Gran Teatre Decibel era l’orgull del seu propietari i director, el senyor Ferriol, un romàntic, un enamorat dels musicals, de les arts, de la música i de l’escena. 
Res el feia mes feliç que acostar l’art al poble i veure a tota la gent gaudir nit rera nit dels seus espectacles. I per això els guanys a taquilla eren ben eixuts, perquè per fer arribar aquest plaer a tothom els preus devien ser populars. Mai va fer cas al seu assessor i comptable , aquell jove que veia com la columna de despeses superaven sempre a la dels ingressos i advertia que allò no podia continuar així, o pujaven els preus o tot acabaria.





Malauradament les sospites del jove acabaren per deixar el Gran Teatre en mans del banc i tot va acabar.
Res hauríem sabut d’aquesta història oblidada de no ser per una colla d’infants entremaliats que fent de les seves acabaren entrant en aquell lúgubre i abandonat edifici. Amb la curiositat innata dels nins es dedicaren a cercar entre les capses polsoses de temps i tristor retalls de la vida passada d’aquell teatre. Sortiren fotografies, cartes, roba, documents i en cada troballa anàvem descobrint un poquet més del lloc i dels seus protagonistes.



De com les coristes lluitaven per fer un bon paper davant el Senyor Ferriol, les seves lluites per aconseguir ser la protagonista del proper espectacle, les seves baralles i la seva indestructible amistat. 
O de com el pobre comptable perseguia al Senyor Ferriol, amb el llibre de comptes amunt i avall de l’escenari advertint de la desgràcia que se’ls venia damunt. 
I de com el Senyor Ferriol anunciava el tràgic final i la seva intenció de partir posant tot un oceà per mig cap a Nova York a seguir creant espectacles a l’altra part del mon.



L'espai donava per a jugar a ésser artistes també i així ho feren, els capells, els paraigües, qualsevol cosa anava be per demostrar que, com les coristes titulars del vell Decibel, ells també estaven a l'alçada de l'escenari que trepitjaven.
Cercant entre la paperassa va sortir la nota de premsa que posava punt i final a tot. Un quatre de desembre de fa molts, molts anys el Gran Teatre Decibel  tancava les portes per sempre.
Be , per sempre no.
Perque aquest cap de setmana uns altres enamorats del teatre, de la música i de les arts el tornaren a obrir per donar-nos a conèixer aquesta oblidada història.


 
L’unió de tots ells ha fet renéixer el musical novament, i per tercer any l’èxit es la nota dominant.
Aquesta iniciativa de l’escola municipal de música ja està ben consolidada i gaudeix de un bon prestigi.
Els actors (nins, joves i adults) han demostrat que tenen art més que suficient per enfrontar-se a totes les disciplines, tant els que repetien experiència com els nou vinguts. 
Els músics han deleitat amb una interpretació sense fissures, amb les mans i el cor han anat fent sonar les melodies i han omplit la sala de goig.

 
Cançons mítiques dels musicals de més prestigi, com ara Hello, One, Fever, Singing in the rain, New York, etc... varen sonar en les veus i els instruments amb desimboltura i precisió. També ens regalaren una versió del Himne al Paral.lel, aquí transformada en Himne al Decibel. O la deliciosa “El lladre d’Ulls” creació d’en Víctor Ferragut. 

 
Però tot això té uns mestres, uns caps pensants, uns directors que han sabut transmetre l'ànima del musical primer als músics i actors perquè a través d’ells aquesta ànima arribés al públic. 
Com ja hem dit en Víctor Ferragut ha estat autor d’una de les cançons i director musical de tota aquesta meravella, dirigint amb ma ferma i aconseguint que tot arribés a bon port; na Bàrbara Femenies  ha donat  magistrals lliçons de cant i els fruits s’han sentit d’allò mes bé; i a  la part interpretativa, n’Arnau Serra ha demostrat novament que la direcció d’actors ja no te cap secret per ell i els seus alumnes pugen a escena amb la tranquil·litat del qui se sap ben dirigit. A ells tres hem d’afegir l’ajuda de Maria Antònia Gomis, a l’hora de assajar coreografies.





Tots ells, actors, músics i directors han rescatat una història oblidada, la del Gran Teatre Decibel, que va omplir el poble de música en temps passats, varen obrir les portes d’aquesta sala per fer com feia el senyor Ferriol: acostar el musical al poble.
Esperem que no sigui la darrera vegada que el musical arriba a Capdepera.



Enhorabona a tots per tan bona feina feta.