inici

Cap Vermell

XII Trobada de revistes de Premsa Forana de Mallorca a la Catedral de Palma

Es visitaren les terrasses i l'interior de la Seu 

 

Text i fotos:
Associació de Premsa Forana de Mallorca

Llegeix més...

Des del nostre "turó" / Els residents feim nosa




Els residents feim nosa




Llegeix més...

Pintor

PINTOR*



Del llibre “Casialgo” de Marce López Sirer


Llegeix més...

Fent memòria / 3 / Anar a escola i normes de conducta

Anar a escola
i normes de conducta





Llegeix més...

Qui merda envia pets espera

Perdonau la brama escatològica i que caigui jo també en aquesta mena de populisme de paper d'estrassa que sembla apoderar-se del nostre entorn. Ja sé que potser hauria de parlar d'altes qüestions – nombre de turistes, contractacions, etc.- però què voleu que us digui ja estic una mica cansat t'autoflagel·lacions, o de les aportacions ous de dos vermells als murs de les xarxes socials,  - versió 2.0 del mur de les lamentacions-. Unes cilicis llagrimals que provenen d'esquerrans de sedàs fi que mouen un dit i se'ls unta la libido, molt efusivament, quan l'hipotètic culpable de tots els mals és el col·lectiu que durant quaranta anys ha aportat més en favor dels valors que teòricament defensen els primcernuts. Gent, dit de passada, alguna de la qual, la seva capacitat d'anàlisi no va més enllà d'una proclama o d'una soflama quan la testosterona se'ls encalenteix, encara que qui bufi els ardors siguin els interessos – no sempre clars, sinó més aviat camuflats- dels de sempre. Del poder de sempre. Un poder que per regla general a les nostres illes obeeix no només a un model econòmic sinó també de país. No sé si ha quedat mínimament clar.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

    

Futbol: La gestió eficient de la violència i dels terratrèmols


Llegeix més...

En cos de camisa

EN COS DE CAMISA



Alerta amb els acudits!

Ca Nostra / 19




Història de la Tercera Edat de Capdepera, 
contada per un“Col·lectiu de Gent Gran”


Llegeix més...

La seva boca és mesura

Els qui encara saben alguna rondalla no els vendrà de nou el títol. A les rondalles de Mossèn Alcover hi surt molts de pics. Sempre, o gairebé sempre, en el mateix context. Un personatge magnànim, normalment un rei, que, en signe de gratitud, mostra tot el seu tresor a un pobre desgraciat – però que n'ha sabuda fer una de bona, una acció positiva, vaja- i li diu que demani el que vulgui, que la seva boca serà mesura. Jo sempre vaig saber que això no era altra cosa que una il·lusió òptica. Coses que passaven al món imaginari de les Rondalles  - no debades eren del temps de na Maria Castanya- però que en la trista realitat quotidiana eren impossibles. Una impossibilitat que va fer que mai no sentís enveja per aquest personatge que, ni que li hagués tocat la Primitiva grossa, es troba davant tot el tresor del rei. Sí, com qui mira la immensitat d'una cascada.

Ara, amb el temps i l'experiència, me n'adon que la frase no és producte de la fantasia, sinó que és una realitat trista amb la qual topam ara sí i ara també. Som, seguint una mica amb els personatges de les rondalles – sempre les de mossèn Alcover- com aquell pobre gri – grill per als normativistes- que es troba en els mans del rei i no pot fugir. Un animal, per als que no sabeu el conte, que es troba presoner, enclòs dins la mà majestàtica. De qui som presoners? Idò som presoners del sistema, per dir-ho suaument. Però com que això és com que no dir res, som presoners de les eines que posa el sistema en mans dels poderosos perquè puguin obrir-nos, només, una minúscula retxillera entre els dits – els de la mà reial peluda i putrefacta- i fer-nos creure que podem respirar a pler i, que, fins i tot, podem somiar a volar pel nostre compte.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:



Fent memòria / 2 /




Mentre el cos
(o el cor) aguanti...!







Llegeix més...

Cada dia que el sol surt / 13 / On són els que se'n van?


Llegeix més...

L'altra cara de la xarxa social













Llegeix més...

No tot pot sortir bé

Aquesta era una frase, resignada, que pronunciava al final de cada aventura un personatge de dibuixos animats. No puc recordar si era Buggs Bunny o qui era. Tant se val! També és atribuïda a Baltasar Gracián  i la trobam al llibre Oráculo Manual y arte de la Prudencia, de 1647, que fa uns anys va ser best-seller als Estats Units. Tot un prodigi. La frase del jesuïta aragonès era: no tot pot sortir bé ni podem tenir content tothom. Aquesta frase, com a mínim en la primera premissa, me la podria aplicar a mi mateix. Quan l'article de la setmana passada duia dies rodolant vaig pensar que vaig errar el títol, hauria estat molt més encertat fer una paràfrasi del llibre de Rodoreda i deixar-ho amb La meva Eva i altres contes. Segur que els perspicaços lectors s'haurien imaginat la borbònica seduïda i bleda a remolc del promès, com la protagonista del conte Aquella paret, aquella mimosa. Però som una mica esburbat i faig les coses amb presses i moltes vegades podrien sortir molt millor. Com a la infanta, que va tenir temps de rectificar i no fer més el ridícul demanant que esborrassin de la memòria de la xarxa qualsevol al·lusió al seu procés. A més, no entenc tanta obstinació. Si no se'n recordava què gastava, ni d'on venien els doblers, com pot recordar-se'n del que es publica a la xarxa? O té memòria selectiva? Una dona que deia saber tan poques coses, sap que existeix internet?

Tampoc no li pot sortir tot bé a don Mariano Rajoy tot i que fent el colló fent el colló va bo l'adagi de qui dies passa anys empeny. Góngora, en un atac de visionarisme impur, degué pensar en ell quan va escriure allò d'Ándeme jo caliente, ríase la gente...Ho dic per la manera com va esquivar una pregunta en anglès davant la premsa internacional. Un gest més propi de Calimero que no d'un estadista.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:







Una «llum» gabellina que ens espera: La Biblioteca del Golea (21)

La Biblioteca del Golea (21)
 
 
«The Eye see more than the Heart knows»
W. Blake.

Des del nostre "turó" / Privatitzar el govern




       Privatitzar el govern







Llegeix més...

Fent memòria / 1 / Contra l'Alzheimer..., mirar cap enrere?


Llegeix més...

Escrits del corbatí


LA PERFECCIÓ DE LA TÈCNICA,

o la ciència avança que és una barbaritat

Llegeix més...

Premi Cap Vermell a la bomba

  

Llegeix més...

Eva i altres pecats venials

Ja ho saben, Eva és el nom d'una senyora que in seculo es deia Cristina de Borbón i altres herbes. Però com les monges que, quan professaven canviaven de nom, ella, ara que ha ingressat dins la clausura judicial – a vegades les sentències són inextricables- també ho ha fet. Són les prerrogatives de la justícia espanyola. En altres parts del món això no es fa, com per exemple Noruega. Una raó més per les quals els noruecs perden el cul per ser espanyols. Rajoy, són 1786 motius, i el compte no crec que s'hagi tancat. Jo no sé qui ha triat el nom però veritablement s'ha lluit de valent. I no crec que ho fes a posta! Eva, ja ho deveu intuir, va ser la primera gran pecadora de la història. Per culpa seva, la humanitat sencera arrossega la dura càrrega del pecat original. I el que és pitjor, som privats de viure eternament a l'edènic paradís. Encertada la correspondència entre la primera pecadora i la primera infanta que s'hagut d'asseure al setial dels presumptes pecadors. Un setial orfe de pal·li i al costat de facinerosos. Segurament, si la Bíblia relatàs la conversa entre n'Adam i n'Eva, la just posterior a  la qüestió de la poma, la nostra primera mare degué respondre amb un enfilall d'evasives: no me'n record, no ho sé, no ho tenc present, ho he fet per amor – la serp també es criatura divina-. Sortosament, el relator bíblic ens estalvià aquesta seqüència. Tot sigui pel dinamisme del text i per guanyar lectors i adeptes.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Des del nostre "turó" / De veres que..., tot va malament?



       

         De veres que..., tot va malament?





Llegeix més...

Un amic que se n'ha anat

Vicenç Nadal Sunyer, secretari del C.E. Escolar durant 19 anys


CE Escolar, temporada 1976-77. Vicenç Nadal, a l'esquerra de la imatge, i l'autor d'aquesta col·laboració, Miquel Bestard, a la dreta

Llegeix més...

Els poemes íntims de Joan Isaac

Intimissimi 


Llegeix més...

Despedida

Despedida*







Del Libro “Casialgo” de Marce Lopez Sirer



Llegeix més...

Ha mort, als 37 anys, Rob Stewart, l'amic dels taurons.

Tintoreres, salroigs, mussoles, rajades, mantes... Els tenim tan a prop, hem escoltat xerrar d'ells tantes vegades i han format part de la història pesquera de Cala Rajada, que ja ni tan sols importen, ara, en els nostres quefers diaris...
No, no vos confongueu amb el cantant de nom paregut, Rod Stewart, que va marcar una generació a qui agradava la seva classe de música. No, em referesc al cineasta documentalista canadenc que va commoure al món amb el seu documental Sharkwater sobre la salvatge cacera sense escrúpols de taurons en tots els oceans del món.

Llegeix més...

Cada dia que el sol surt / 12 / Paraules

Subcategories

Foto del mes

Horaris C E Escolar