Xètiga / 4: Infracròniques Republicanes
Ja sabem que en Rajoy no sol parlar gaire; a vegades s'embarbussa, d'altres esportella la frase de mala manera, deixa paraules enlaire. Silencis. Buits. Els tests s'assemblen a les olles de la mateixa manera que la paraula emesa al cervell productor. Coses inevitables de la condició humana, què hi farem! Per això, quan va venir a Palma la setmana passada no va dir clar i llampant, com ho havia promès, que el descompte de resident seria una cosa ja feta. Simplement va dir a en Company, l'amo del PP illenc, que podia dormir tranquil i que no havia de patir per aquest tema. La intralectura de la frase és «tranquil, Gabriel, podràs tornar a anar a menjar llagostes a Cabrera. Tendràs un trumfo a la mà: el descompte de resident». O això és el que va interpretar l'organitzador de pacífiques, no terroristes ni sedicioses, tractorades dels pagesos mallorquins. Però, desenganem-nos, els gallec allò que li va dir va ser això: “ Gabriel, pots dormir tranquil, a la palla”. Que per altra banda ha estat el que han fet la majoria de cabdills illencs del PP durant la seva intensíssima vida política. Si no, on dormia en José Ramon Bauzá, qual al Senat es votava no sabem què ni amb quin valor però que duia el titular cridaner de aprovació del descompte de resident: 75%.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:





La Biblioteca del Golea (25)
 
Un home i un canet





CAPDEPERA POBLE:
 L’any 1942 amb 3.500 habitants, 62 establiments. 21,  en l’actualitat.



Lo justo






Del llibre "Casialgo" de Marce López



Capítol 17



 "La Caixa”  de  Capdepera, rodar clau després de 83 anys?




"Aquí, a Cala Rajada, faria mal a la vista, com un xalet il·legalment construït enmig de foravila, veure una tenda exclusivament dedicada a la venda de llibres. "




  A  “sa Torre”, fa 100 anys








 

Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”



A ca nostra, quan m'enviaven a cercar alguna cosa – el covenet del cosir, ma mare, per exemple- i jo m'estorbava més del compte ella em reprenia i em deia; què hem d'esperar que vengui el sant Adveniment! I jo llavors agafava unes carreres una mica més falagueres no fos cosa que fora l'espardenya qui s'hi mostrar vers les meves anques. Si mirau el DCVB trobareu a l'entrada adveniment que “esperar [qualque cosa] com el sant adveniment” significa esperar-la amb fervor, amb paciència, amb desig...

Si hi ha una cosa que els illencs hem esperat amb la mateixa paciència – i perquè no dir-ho, amb el mateix desig- que el sant adveniment ha estat el Règim  Especial per a les Balears (REB). I com qui posa l'olla gran dins la petita s'anuncia que dia 21 d'abril el mateix Rajoy en persona, no en plasma, anunciarà a Palma el REB. No només l'anunciarà a Palma sinó que vendrà acompanyat de la galdosa propina – necessària, val a dir-ho- de l'augment del descompte de resident per al transport a la península, que passarà del 50% al 75 %.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:





Xètiga / 3. Infracròniques Republicanes
Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran



Sebastià Ferrer Pascual agafa les regnes de "Sol Naixent" 





Transcripció:  Bartomeu Melis “Meyme”





 

Xètiga: Infracròniques Republicanes / 2
 
EN COS DE CAMISA









Un patró gabellí: en Parreta





Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”




Com cada any, una secció nacional del IBBY (International Board on Books for young people) té l'avinentesa d'esser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona un escriptor reprensentatiu i un reconegut il·lustrador del seu país perquè facin el missatge dirigit a tots els nins del món i el 
promoguin en les biblioteques, llibreries, centres escolars, etc. Aquest any li toca a la secció de Letònia, que difon el missatge de l'escriptora Inese Zandere (1958) i el cartell de l'il·lustrador Reinis Petersons (1982). Aquí va el meu punt de vista.


Un home i un canet    







La manca de gent a les funcions  fa perillar una més de les tradicions




Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran



11 anys,  al capdavant de l’associació, de Miquel Ferrer




Transcripció:  Bartomeu Melis “Meyme”




De bul·les, esfassos, àngels i solpassos...  









Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

En Fallou és un al·lot de catorze anys. Fa uns dies que ha arribat del Senegal. Està escolaritzat al meu institut. No entén castellà, ni català. Per circumstàncies que no venen al cas tampoc sap gaire francès, ni àrab, amb la qual cosa la comunicació es fa més que difícil. No té ningú que li pugui fer d'intèrpret. Se sent sol. Acorralat. Sis hores en un ambient que als seus ullons vivaratxos li és hostil. No entén res, no l'entén ningú. Un moble. Una anònima xifra per a una freda i eixorca estadística.

Va arribar dijous a l'institut i el divendres se'l va passar plorant tot el matí, assegut al pupitre de la seva aula, el cap cot, voluntàriament cot, rabiüdament cot. Amb aquell puntet de rebel·lia que la impotència genera. Som el professor de PALIC, tres hores setmanals. L'estadística no dóna per més. Les xifres fredes del despatx de l'administració – de qualsevol administració- no tenen ànima. Són això una xifra, un número, un objectiu a complir. Els sobrecostos, vostès ja m'entenen, són per als grans constructors de les autopistes, dels Càstors, per als fabricants d'armaments tan necessaris per a fer saber a la població que no poden passar els límits estrictes que marquen ells.

Mirin, quan ja som a la recta final de la meva tasca com a docent – els alumnes em consideren un vell- m'he emocionat amb en Fallou. M'hi he dedicat en cos i ànima tota la setmana. He arribat allà on l'administració no arriba, allà on les estadístiques de l'administració i els seus quadrants mai no hi posaran els peus, ni tampoc l'ànima. No escric aquest article per mostrar què bé  ho he fet, ni tampoc per mostrar la meva suposada heroïcitat en to menor. L'escric com un homenatge a en Fallou, als fallous quotidians, aquells que són abandonats – quasi- en una camilla en el passadís d'una dependència d'urgències d'un hospital, per exemple. O aquells que, com jo mateix, després d'haver estat amb un peu aquí i un allà – al regne del no retorn- esperen una cita mèdica que ja va camí del cinquè mes de retard. Per a aquests va el paper, un petit homenatge, tan sentit com segurament inútil. Però un homenatge escrit amb la tinta de l'ànima.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

Subcategories