Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2182

Documentació Gabellina i Oriental (12)

Pere Orpí i el geni gabellí

(Una bibliografia [potser] completa)

Quantes nits he passat, de lluna a lluna,
fullejant els records com un catàleg...
[Encara que no em donin la paraula, 1975]

 

 

 

 

 

 

 

 


Amb motiu de la concessió del Premi Cap Vermell 2011 a Pere Orpí arriba un bon moment per donar conèixer la seva bibliografia que, com veureu, comença a ser extensa i abraça, sobretot, dues vessants que cal destacar: la poesia i la cultura popular tradicional.

Per altra banda, l’Enciclopèdia de Mallorca i l’entrevista biogràfica que li va fer Gabriel Barceló el 2003 m’estalvien haver de parlar sobre la seva vida, ja que, sobretot en aquest darrer llibre, hi queda molt ben explicada.

 

 

[Pintures de Pere Orpí]

Però també cal dir que, com un homu del Renaixement, Pere Orpí ha fet de tot: lletrista, actor, intèrpret, poeta, investigador, guionista, descobridor de paisatges, pintor... i també ha fabricat licors amb herbes inversemblants, la qual cosa el converteix en un tot terreny que des de Capdepera ha exportat el geni gabellí per tot Mallorca, deixant arreu la petjada d’un petit gran homu, la qual cosa convé que els gabellins sàpiguen i admirin.

Pensant i xerrant de Pere Orpí em ve al cap Joan Rai perquè, malgrat les seves diferències evidents, pens que tenen molt en comú, i no només que tots dos siguin gabellins i de Vila-roja, sinó que la seva actitud multidisciplinària, el seu viatge intel·lectual, els ha portat moltes vegades per camins similars i han trepitjat les mateixes herbes gabellines que creixen entre noltrus, en els nostrus camps i marines, han vist el mateix paisatge i l’han volgut retenir, han conegut i admirat les mateixes persones i han tractat de fer arribar la seva veu més enllà d’on arriba el vent.

És el cas, per exemple, de les rondalles que ha recollit en un volum seguint el mestratge d’Antoni Maria Alcover i també de Francesc de Borja Moll. Si a començaments del XX els germans Alzina i Melis ajudaren Alcover recollint rondalles gabellines i incorporant paraules nostres al diccionari, al 1996 Pere Orpí publicà un volum titulat Rondaies mallorquines inèdites, de les quals n’hi ha vint d’ambientades a Capdepera i que li foren contades pels seus pares i els seus padrins, entre altres.

Però, en el camp de la cultura popular, el 2009 va fer una altra aportació monumental amb el seu volum de Sons de Mallorca, que ve a ser com una enciclopèdia dels instruments musicals emprats a Mallorca i, per tant, també a Capdepera, en què ens posa a l’abast una feina molt personal d’inventari i de re-creació d’una saviesa que es transmet a través de l’aire i del so i que arriba a ser un dels més grans béns immaterials de la humanitat: la música.

Hi ha massa cadàvers pel carrer
i massa il·lusions dins els clots negres.

L’esquela diu: “HA MORT LA POESIA”.

Anirem al condol sense corbata
i a peu descalç, així com l’estimàvem.

[A cara i creu, 1986]

 

En el camp de la poesia ha publicat cinc llibres i un recull de cançons i, a més, és l’autor de la lletra del gran Himne a Capdepera, que ha estat enregistrat diverses vegades. Però és amb la construcció de sonets que s’ha fet més famós, com a poeta. Uns sonets que, per a mi i per a molts d’altres, són dels millors que s’han fet per aquestes terres i que tenen la gran virtut que es poden llegir en veu alta sense que sonin artificials. Al contrari, quan són declamats encara prenen més volada, perquè es veu clarament que no són construccions buides, ans al contrari, que darrere seu hi ha un cor que batega amb una força impressionant, hi ha un homu, un gabellí universal, que des d’aquest petit racó de món dóna una lliçó de clarividència i d’honestedat. Perquè l’ofici i l’honestedat converteixen la poesia en un dels arts més directes i més impactants d’aquest món, i Pere Orpí té aquestes dues grans virtuts que assenyalen els grans poetes, guanyades a pols, guanyades a força de nits, guanyades a força de feina i de respecte per tot el que és humà.

 

Jo vaig a peu, vosaltres en carrossa.
Mes per a tots la vida continua
i caminam plegats cap a la fossa.

[Encara que no em donin la paraula, 1975]

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

 

* * *

 

Bibliografia de Pere Orpí

Poesia

Encara que no em donin la paraula (1975). Editorial Moll.

Entorn de la teva paraula (1978). Comissió Bíblica.

A contrallum (1979). Col·lecció Pantaleu.

A cara i creu (1986). Col·lecció El Turó.

Simfonia en blau major (1994). Editorial Moll.

Fent camí amb el poble (2002). Documenta Balear.

 

Cultura popular

Rondaies mallorquines inèdites (1996). Lleonard Muntaner Editor.

Sons de Mallorca (2009). Documenta Balear.

 

Altres

La Bona Nova en la parla popular de Mallorca / Traducció de Pere Orpí Ferrer amb la col·laboració de Bartomeu Tauler Valens i Joan Rosselló Vaquer; introducció als Quatre Evangelis i a Marc, notes i revisió de Guiu Camps; introducció a Mateu de Armand Puig; introducció a Lluc de Teodor Suau; Instroducció a Joan de Pius Tragan. Mallorca: Col·lectiu de Preveres de la Part Forana de Mallorca, 1989 (Barcelona: Libergraf).

 

Barceló Bover, Gabriel (2003). Pere Orpí: confessió general d’un capellà poeta. Lleonard Muntaner Editor.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Post Faci documental

 

Clicant sobre la imatge de damunt podreu llegir sencer el llibre A contrallum de Pere Orpí.

 

En aquesta adreça d’aquí baix podreu veure i escoltar un entrevista biogràfica a Pere Orpí.

http://www.memoro.org/es-ca/El-valor-de-la-paraula_3322.html

 

No vull dir-vos adéu. La tarda és tendra
i encara em queda alè per al poema.

Encara hi resten flors al meu jardí
per trunyellar garlandes de diàleg
al voltant de la clastra mig en runes.


Encara us puc brindar licors de festa

amb aromes de fruita casolana,
i dessuar fatigues de motxilla
pels paisatges inèdits de Mallorca.


Encara puc cantar i alçar senyeres

pels camins empedrats i per les places
on va filant arrels la Balenguera.


Encara tenc al cor retalls de somni
i somriures d’infant
per empeltar de pau les oliveres.


[Simfonia en blau major, 1994]